Inici \ Història de l'educació \ Episodis 

L’historiador Xevi Camprubí defensa i demostra amb dades empíriques al llibre Els mestres de minyons i l'ensenyament públic a la Catalunya moderna (segles XVI-XVIII) la tesi que els nivells d’alfabetització durant els segles XVI, XVII i XVIII eren molt més alts del que es creia. Això s'explica perquè a partir del segle XVI van proliferar per tot el territori les escoles públiques municipals. Aquest nou panorama era conseqüència de la remuntada econòmica posterior a la guerra civil del segle XV i a la recuperació demogràfica després dels estralls de la pesta negra. La instauració del sistema d’insaculació per elegir els càrrecs públics va fer que la capacitat de llegir i escriure fos vista com una necessitat i com un mitjà de promoció social. 

Els professionals que van fer-se càrrecs d'aquestes escoles eran els mestres de minyons, que eren capellans o laics amb formació universitària. Els mestres de minyons eren contractats i pagats pels consells municipals. Els diners procedien dels drets que havien acumulat els consells al llarg dels segles. Sovint també s’oferia habitatge al mestre, a la mateixa casa que l’escola. Els consells municipals penjaven edictes a les ciutats on hi havia estudis superiors. Si hi havia més d’un candidat s’havien de superar una mena d’oposicions.  A hores d'ara són 231 els municipis on hi ha constància documental que a l'època moderna hi havia un estudi municipal o un mestre  de minyons de manera pública. Els més antics documentats són Igualada (1419), Olot (1420), Vic (1414), Camprodon (1414) i Reus (1457). 

Aquests ensenyaments municipals anaven adreçats als fills dels pagesos. Els menestrals i comerciants contractaven mestres particulars. Els pares, però, havien de pagar una part del manteniment de l’escola. Hi havia beques per als més pobres.

A l’escola primària, dels 6 als 10 anys, aprenien a llegir, escriure i comptar. Normalment es feien dues hores de classe al matí, de 7.00 a 9.00, i dues més a la tarda, per tal que anar a l’escola no fos incompatible amb les tasques agrícoles. A partir de 10 anys els que continuaven aprenien gramàtica llatina. L’escola no era obligatòria, però de vegades els consells ordenaven als pares que duguessin els nens a l’escola. A tot arreu els calendaris, els horaris i els llibres de lectura eren els mateixos, de manera que es pot parlar d’un autèntic sistema educatiu, per molt que fos de base municipal. D’aquestes escoles municipals Camprubí en té comptabilitzades més de 200, escampades per tot el territori català, tant a ciutats i viles com a pobles i llogarrets petits.

Els estudis municipals eren exclusivament masculins, tant pel que fa als mestres com als alumnes. Alguns consells contractaven dones perquè ensenyessin costura i doctrina a les nenes. A les classes altes les noies tenien més accés a la cultura gràcies als professors particulars.

Tot i que les escoles eren municipals, alguns consells arribaven a acords amb l’escola Pia i delegaven en ella la gestió de l’escola municipal.

La gestió municipal i la condició estrictament monolingüe de les classes populars catalanes van fer que el català fos l’única llengua de l’ensenyament fins l’adveniment de la monarquia borbònica. Fins la dècada dels anys 30 del segle XIX el català va continuar sent la llengua d’ús preferent a les escoles. El bandejament total del català es va produir quan l’Estat liberal assumí l’organització de l’escola pública en substitució dels ajuntaments.

L’enfonsament del sistema dels mestres de minyons i la industrialització van fer que es reduís el nombre de nens escolaritzats i que augmentés el nivell d’analfabetisme.

CAMPRUBÍ, Xevi, Els mestres de minyons i l'ensenyament públic a la Catalunya moderna (segles XVI-XVIII), Pagès editors, Lleida 2024.

LLADONOSA, Josep, Escoles i mestres de minyons a Lleida, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1970.

Torna a la pàgina d'Inici