El naixement del Salmerón

La necessitat de nous instituts

L'institut Nicolás Salmerón va començar a funcionar el curs 1933-1934. Va ser un dels 20 instituts nacionals que va crear la Segona República espanyola a partir del 1932. El govern de la República veia l'educació com un instrument preferent per a l’assoliment del seu objectiu prioritari, la modernització d'Espanya. A més, cal tenir en compte que la constitució republicana va forçar la dissolució dels jesuïtes i la nacionalització dels seus bens, i que la Llei de confessions i congregacions de l'any 1933 va prohibir que les ordes religioses es dediquessin a l'ensenyament. Per tot això el govern de la República va considerar que calia incrementar el nombre d'escoles i d'instituts públics.

A Barcelona aquesta política educativa republicana va suposar la creació de quatre nous instituts: l'Institut-Escola del Parc, l’any 1932, i l'institut Nicolás Salmerón, l'Institut-Escola Pi i Margall i l'Institut-Escola Ausiàs March, aquests tres assignats a la ciutat l’agost de 1933 i creats amb els noms respectius el 26 de setembre de 1933, d’acord amb el Consell regional de Segona ensenyament de Catalunya, organisme creat el juliol d'aquell any segons l'estipulat a l'Estatut. El decret de creació definitiva dels tres centres és del 30 d’octubre de 1933.

Aquell mes, en el qual el Salmerón va iniciar les seves activitats, hi havia a Barcelona tres instituts més. El més antic, creat el 1845 era l’Institut General i Tècnic de la provincia de Barcelona -Jaume Balmes des del mateix setembre de 1933 i traslladat del recinte de la Universitat a la seu actual el 1942-; el Joan Maragall, creat el 1929 com a centre femení amb el nom d’institut Infanta Maria Cristina, i l'Institut-Escola del Parc, creat el 1932 amb el nom oficial d’Institut-Escola Giner de los Ríos. Això vol dir que cinc anys abans de la creació del Salmerón a Barcelona tan sols hi havia un institut d'ensenyament secundari, el Balmes.  

El Balmes, el Maragall i el Salmerón eren instituts nacionals, cosa que vol dir que depenien dels diners de l'Estat i que tenien l'espanyol com a llengua vehicular. Els altres tres, el del Parc, el Pi i Margall i l'Ausiàs March eren instituts-escola, és a dir, eren centres on s'impartia ensenyaments primari i secundari. Aquests centres depenien de la Generalitat i feien servir el català com a llengua vehicular.

Explica Torquat Notó, alumne del Salmerón, que a principis d'octubre de 1933, en iniciar-se el curs escolar 33-34, els tres nous instituts de Barcelona, el Salmerón, el Pi i Margall i l'Ausiàs March, no estaven a punt per començar l'activitat docent, de manera que els alumnes van fer les primeres classes del curs al Balmes. A finals d'octubre, però, els tres nous centres van obrir i els alumnes que ho van voler s'hi van traslladar. El nou institut es va ubicar en un palauet del carrer Muntaner, entre els carrers Marià Cubí i Avenir. La finca, que comprenia un edifici sumptuós envoltat d'un jardí magnífic, havia estat llogada per l’Estat als descendents de Joan Sanpera i Torres, marquès de Les Franqueses del Vallès.

La gènesi del Salmerón

Per la seva banda, Enriqueta Ortega, professora de Ciències Naturals del Salmerón, en una entrevista de l'any 1979 proporciona alguns detalls interessants sobre la creació de l'institut Salmerón. Explica Ortega que durant els anys que va passar a Madrid acabant les carreres de Ciències Naturals i de Farmàcia i fent el doctorat, va viure a la Residencia de Señoritas i això li va donar l’oportunitat d’entrar en contacte amb els pedagogs de l'Instituto-Escuela Hermenegildo Giner de los Ríos, Bartolomé Cossío i María de Maeztu. Un cop tornada a Barcelona, Ortega va rebre una trucada de la Secretaria d'Educació del govern espanyol proposant-li que s'incorporés a un equip de quatre professors que havia de tirar endavant un nou institut nacional a Barcelona, el futur Salmerón. La persona triada per dirigir el nou institut va ser el físic José de la Puente Larios, professor de l'institut Balmes. Pel que fa als quatre professors de què parla Ortega, podem deduir que eren el físic José de la Puente, com a director, la historiadora Maria Comas, com a secretària, el professor de Francès, Luis Tabuenca, i la mateixa Enriqueta Ortega, professora de Ciències Naturals. També s'hi incorporarien el professor de dibuix i pintor Enric Climent i el matemàtic Joaquim Febrer, tots dos valencians. 

L'equip inicial de professors va rebre l’encàrrec de posar en marxa un institut que funcionés amb un model pedagògic inspirat en l'Instituto-Escuela de Madrid, actiu des de 1918. Perquè això fos possible els quatre professors experts havien de formar la resta del professorat, que serien joves acabats de sortir de la universitat sense cap experiència docent. Els primers llicenciats d'aquestes característiques que es van incorporar a la plantilla del Salmerón van ser Eduard Nicol, de Filosofia, Alfonso Campos, de Ciències Naturals i Agricultura, Félix Lasheras, de Llatí, Luis Tabuenca, de Francès, i el professor de Llengua i Literatura Espanyola, Íñigo-Manuel Marín.

Entrevista de Concepción Ruiz-Funes de l'any 1979  https://mediateca.inah.gob.mx/repositorio/islandora/object/entrevista:883

“Dels meus records de l’institut Salmerón” text de l’any 2009 de Torquat Notó, exalumne de Salmerón

CRUZ, José Ignacio “Los institutos de segunda enseñanza en España. Datos sobre su implantación (1835-1936)” dins Educatio Siglo XXI, Vol. 30 nº 1 · 2012, pp. 233-252

DÍAZ ALCARAZ, Francisco i MORATALLA ISASI, Silvia “La segunda enseñanza hasta la dictadura de Primo de Rivera” dins Ensayos, 2008 (28), 255-282

Gaceta de Madrid num. 242, 269, 303, 305 de l’any 1933.