La guerra arriba al Salmerón

La sublevació dels militars i l’inici de la guerra entre les forces fidels a la República i les que donaven suport als colpistes va tenir conseqüències immediates en el desenvolupament de la vida acadèmica dels centres educatius. En aquest sentit hem de recordar que pocs dies després de l’esclat de la guerra, concretament el 27 de juliol,  les forces d’esquerra que havien aturat el cop militar a Catalunya van crear el Comitè de l’Escola Nova Unificada, després Consell de l'Escola Nova Unificada. Aquest Comitè estava format per quatre representants de la CNT, quatre de la UGT i quatre membres nomenats per la Generalitat en representació de la Normal de mestres, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Industrial i Belles Arts. 

La instauració del CENU va suposar la supressió de totes les escoles religioses, una mesura que ja havia aprovat el govern de la República però que només s’havia aplicat parcialment atès que tan sols es va obligar els jesuïtes a cessar l’activitat docent. El CENU també va suposar la implantació del català com a llengua de l’ensenyament primari, recuperant de nou legislació de la República no aplicada, concretament el decret de bilingüisme del ministre Marcel·lí Domingo de l’any 1931.  Un altre dels objectius fundacionals del CENU era escolaritzar tots els nens i nenes menors de 15 anys, en compliment, també, de la legislació republicana vigent. Per aconseguir-ho va dur a terme una política contundent d’incautacions de locals aptes per a la creació de noves aules, així com també l’habilitació i contractació d’un contingent molt important de mestres nous. La laïcitat, la coeducació i l’adopció dels principis de l’Escola Nova van ser també tres dels principis rectors del CENU.

L’institut Nicolás Salmerón, com la resta de centres d’enseyament secundari de Barcelona, va passsar a  formar part del CENU. Com que el Salmerón ja era un centre mixt i la seva pràctica docent estava inspirada pels principis de l’Escola Nova, la conseqüència més immediata i més visible de la nova situació va ser la substitució de la figura del director per la del comissari-director. El comissari-director, a diferència dels directors de l’etapa anterior, tenia la potestat de suspendre les decisions del claustre, gaudia del dret d’iniciativa i era el nexe de comunicació únic amb les noves autoritats educatives. El primer comissari-director va ser el professor Nicol. El gener de 1937, però, ja havia estat substituït pel professor Heredero. El tercer i últim que va exercir el càrrec va ser el professor Regalado.

L’inici de la guerra va tenir altres conseqüències immediates sobre la comunitat del Salmerón que no tenen res a veure amb la implantació del CENU. Una va ser la marxa de diversos membres de la plantilla docent el centre. El professor de dibuix Enric Climent se’n va anar a Madrid a treballar per al servei de propaganda de la Direcció General de Belles Arts. El professor Olalla de llatí va ser apartat de la docència pel govern de la República. En aquest sentit, hem de recordar que l’estiu del 36 es va produir una primera depuració de mestres que va afectar els capellans i alguns mestres militants en partits i organitzacions que donaven suport al cop d’Estat. La conseqüència més dramàtica de la guerra per a la comunitat educativa del Salmerón va ser l’assassinat del professor de Llengua i Literatura espanyoles Manuel Marín Sancho. Aquest professor va ser detingut a Saragossa, on passava les vacances amb la família, poc després del 18 de juliol. Va ser alliberat immediatament, però fins a finals de setembre es va haver de presentar cada dia a les txeques de Coso dels Requetés i de la Falange. A finals de setembre va ser empresonat definitivament i va ser executat la matinada de l’1 al 2 de desembre de 1936 per ser militant d’esquerres i maçó. L’acta del claustre de desembre de 1935 es fa ressó de la detenció de Marín Sancho però no de la seva mort.

Pel que fa a l’alumnat, tenim notícies que n’hi va haver que ja no van iniciar el curs 1936-1937, suposem que perquè la família va canviar de bàndol o va marxar a l’exili per por a les represàlies dels revolucionaris anarquistes i comunistes contra catòlics, dretans i burgesos.

No tenim notícies que ens indiquin fins a quin punt es va introduir el català com a llengua de la docència al Salmerón, llevat d’un comentari de Jordi Carbonell. El filòleg barceloní expressa a les seves memòries el xoc que va suposar per a ell passar de fer totes les classes en català a fer-les totes en castellà, “alguna vegada” -diu-  amb el mateix professor. Carbonell va ser alumne del Salmerón al principi i al final de la guerra i entremig va estudiar a Agramunt. Hom podria pensar que va ser en aquesta vila on va rebre totes les classes en català, però llavors no s’entén que digui que de vegades el caanvi de llengua va ser amb el mateix professor.

Els canvis més importants en la composició de l’alumnat es van produir durant el curs 1937-1938. D’una banda va arribar al Salmerón un contingent important d’alumnes de les escoles religioses que havien estat clausurades. D’altra banda es va produir l’arribada d’alumnes refugiats, fills dels funcionaris del govern de la República, que es va instal·lar a Barcelona el novembre de 1937. Entre ells hi havia Enrique de Aguinaga, que ens ha deixat un testimoni escrit de la seva arribada a Barcelona i del seu pas pel Salmerón.  

Finalment, en relació amb l’alumnat també cal explicar que aquell curs 37-38 es va produir la mobilització dels alumnes de les lleves del 40 i del 41, és a dir, dels nois que havien de fer el servei militaraquests anys. Un d’ells va ser Agustí Palau, que explica aquests fets de manera magnífica en un text que ha quedat inclòs, igual que el de de Aguinaga, a la publicació “L’institut Salmerón en el record dels seus antics alumnes”. Palau explica com van ser les setmanes prèvies a la incorporaciío a files i , sobretot, una visita que va fer a l’institut aprofitant una estada a l’hospital de Cambrils per recuperar-se una ferida lleu. Palau explica que uns quants professors de la plantilla del Salmerón van ser mobilitzats -no dona cap nom, nosaltres només tenim notíca d’un, Heredero- i que van ser substituïts per professors madrilenys evacuats a Catalunya. Aquests professors van ser els que més preguntes van fer a Palau. S’interessaven, sobretot, per la moral combativa dels soldats i volien saber com valoraven al front la marxa de la guerra. Alguns d’aquests professors tenien fills o familiars afusellats pels franquistes. Tots coincidien en un punt: els catalans havíem de resisstir a ultrança fins que les democràcies europees vinguessin a ajudar-nos, cosa que ells donaven per feta.

Tots els testimonis coincideixen a dir que a l’institut no es parlava de política. La lectura de les actes dels claustres d’aquells anys ho confirma: no hi ha cap referència directa a la guerra en termes militars o poltícs. Ni tan sols hi ha cap referència al nou règim educatiu, el CENU, cosa que indica que més enllà del nomenament del comissari -director l’estructura organitzativa i el funcionament del centre no devia patir gaires alteracions.

Palau destaca dos episodis que posen de manifest que, malgrat els esforços del professorat per aïllar els alumnes del que passava a fora, era inevitable que el conflicte entrés als centres educatius: un és que la direcció va haver de penjar cartells convidant els alumnes a allistar-se i una ordre ministerial on es comunicava que els menors de 35 anys havien de passar una revisió mèdica obligatòria, i els majors de 35 la podien passar si volien. També explica Palau que en una ocasió van aparèxer als lavabos unes pintades amb consignes feixistes.  

Palau fa un report detallat de les diverses organitzacions estudiantils que eren presents al Salmerón, com la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, el Grupos estudiantiles marxistas, format principalment pels estudiants vinguts de Madrid, el Bloc Escolar Nacionalista i la Joventut Escolar Catòlica. Aquest darrer grup formava part del Federació de Joves Cristians, una organització que al llarg de la guerra va veure com eren assassinats una setantena de membres seus. Per això Palau explica que alguns d’aquests estudiants catòlics no van tornar a l’institut i els que sí que hi van continuar van procupar passar desaparcebuts. Cal tenir present que els membres de la GEM es dedicaven a descobrir “feixistes”, concepte que per a ells incloïa catòlics, burgesos i dretans. També hi havia un grupuscle que  es dedicava a prendre nota dels que caldria denunciar un cop acabada la guerra. Se saludaven dient CAFÉ (Camino adelante, Falange española). Les coses, però, mai no van sortir de mare i tots els testimonis diuen que l’ambient a l’institut era de respecte i tolerància.

Cap al final de la guerra almenys tres professors van anar-se’n a l’exili. El primer va ser ell professor de filosofia Eduard Nicol. Nicol s’havia presentat voluntari per anar a combatre i va exercir durant uns mesos com a comissari-director. Per això, en veure a prop la victòria dels franquistes, l’estiu de 1938 se’n va anar a Mèxic, on va viure la resta de la seva vida. Els altres dos que van marxar a l’exili van ser la professor de ciències naturals Enriqueta Ortega i el de dibuix Enric Climent. Climent va passar pel camp d’Argelers i finalment es va embarcar cap a Mèxic, on va desenvolupar una brillant carrera artística. Ortega va travessar la frontera el 2 de febrer i el 30 de març es va embarcar a Saint Nazaire cap a Nova York i Mèxic.

Com tots els centres educatius de Barcelona el Salmerón va tancar el 26 de gener de 1939, dia en què les tropes franquistes van entrar a la ciutat. El 10 de febrer de 1939 les noves autoritats franquistes van decretar el canvi de nom d'uns quants instituts  de Barcelona  entre els quals hi havia el Nicolás Salmerón, que va passar a dir-se "Menéndez y Pelayo". Marca l’inici d’aquesta nova etapa el claustre del 15 de març de 1939. El palauet del carrer Muntaner va ser la seu del Menéndez y Pelayo  fins el trasllat a l'edifici de la Via Augusta de la dissolta Mútua Escolar Blanquerna, un cop acabat el curs 38-39. En aquell moment, el palau Sanpera, que havia estat la seu del Salmerón des de la seva creació, va ser ocupat per l'Ausiàs March, un dels tres instituts-escola de Barcelona reconvertit en institut nacional. .

Sembla que el nom de Menéndez y Pelayo va ser proposat pel director del nou centre, el catedràtic de llatí Manuel Marín Peña, nomenat per les autoritats franquistes per la seva condició d'addicte al règim. A aquell primer claustre hi van assistir vint professors, dels quals només quatre procedien de l'antic institut Salmerón. Un d'aquests, el matemàtic i astrònom Joaquim Febrer, signà l'acta com a secretari. Els alumnes procedien del Salmerón, de Blanquerna i dels instituts-escola que havien estat suprimits pel règim.

L'Institut Salmerón en el record dels seus alumnes” 1997

Breu història de l’institut d’Ensenyament Secundari Salmerón-Menéndez y Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)

Mariona Ribalta “Una proposta educativa global i innovadora: el CENU”

MARÍN CHAVES, Cristina “Manuel Marín Sancho: Caballero de mil ideales” Revista Aragón núm. 373 CARBONELL, Jordi. Entre l’amor i la lluita. Memòries. Barcelona: Proa,  2010. 

CARBONELL, Jordi. Entre l’amor i la lluita. Memòries. Barcelona: Proa,  2010.