Els concerts del professor Campos

Inici \ Menéndez y Pelayo \ Fets i temes \ Els concerts del professor Campos

Al nou institut Mendéndez y Pelayo en els anys posteriors a l’acabament de la guerra no s’hi fan classes de música. La música, però, era present en la vida del centre gràcies principalment a l’activitat del professor Alfonso Campos. 

A l’acte de 15 de març de 1943 Campos és felicitat pel claustre de professors per la seva “ejecución de la parte musical” de la festa del llibre. El 10 de juny del mateix any el director felicita Campos per l’èxit del concert de dia 5 del mes de juny. Així doncs, aquell any 1943 hi va haver com a mínim dos concerts al Menéndez y Pelayo i tots dos van ser organitzats i dirigits per Alfonso Campos. 

Oriol Bohigas al segon volum de les seves memòries dedica tot un capítol al tema amb el títol de “Campos i els concerts de l’institut” (pàg, 155-159). Bohigas diu que Campos tocava amb nivell professional el contrabaix i la trompeta. És possible que la passió per la música li vingués de la seva mare, que havia estat cantant de sarsuela a principis de segle XX.  

Bohigas diu que Campos va dedicar moltes hores a la divulgació de la música entre l’alumnat. Al principi organitzava festes poèticomusicals, però de mica en mica la música es convertí en la protagonista absoluta. Feia servir els alumnes que tocaven algun instrument. Tenia pianistes (Ledesma, Fernández, Bohigas), violinistes (Soler, Pendello, Galí i Martorell), violoncel·listes (Segura i Estefanell), un flautista (Oriol Martorell) i un guitarrista (Linares). També hi havia flauta de bec, trompeta i experts en més d’un instrument de teclat i corda. Al principi els concerts eren una successió de solos, però ben aviat van formar-se duets i tercet, i més endavant una orquestra de corda. En una ocasió Bohigas i Martorell van fer un concert amb música de Bach, i el mateix Bohigas (harmònium)  i Enric Daimer (piano) van fer una adaptació de l'adagio de la Patètica de Beethoven.  

Quan finalment es va formar l’orquestra. hi havia molts pianistes, uns quants instrumentistes de corda i algun de vent. Per això Campos va adaptar per a piano algunes línies de la partitura orquestral i va substituir una part del vent per l'harmònium. Els pianistes sobrants els convertí en percusionistes (tambors, triangles i platerets). Campos feia de director, Només portava el compàs.. les obres interpretades van ser: Peer Gynt de Grieg, el preludi de Lohengrin de Wagner, una dansa hongaresa de Brahms, l’andante de la …. de Mozart, la marxa militar de Schubert, el Vals trist de Sibelius i l’Eurydanthe de Weber. 

La posició de la música en el sistema educatiu espanyol va ser marginal fins al 1970, any en què es va promulgar la Llei general d’educació de 1970, coneguda com la llei Villar Palasí. En la primera llei educativa del segle XX, la llei de Romanones hi havia una assignatura musical anomenada Cant, que s’impartia a tots els cursos del grau elemental. Això vol dir, per tant, que la música era absent en els nivells mitjà i superior. La situació va empitjorar amb la reforma del ministre Callejo de la Cuesta, durant la dictadura de Primo de Ribera, ja que la música va desaparèixer del tot del currículum. 

Ja en època republicana, el Projecte de bases de l’ensenyament primari i secundari de 1932 va suposar el retorn de la música al sistema educatiu, si bé entesa com una activitat higiènica i educativa a primària i com una activitat complementària a secundària. 

Les primeres directrius educatives del règim franquista són de 1938 i estableixen quatre pilars de l’educació primària: l’educació religiosa, l’educació patriòtica, l'educació cívica i l’educació física. La música era present en l’educació patriòtica (cants populars, himnes patriòtics) i en la cívica (himne nacional) com a recurs, però no com a matèria objecte d’ensenyament sistematitzat. 

La Llei d'ordenació de l’ensenyament de 1945 divideix les matèries en instrumentals (lectura, escriptura i càlcul) , formatives (formació religiosa, FEN, formació intel·lectual i educació física); i  assignatures complementàries (Ciències Naturals, matèries utilitàries i matèries artístiques). Entre les matèries complementàries hi havia la música i el cant. a més, la llei també assignava un paper destacat a la música en les activitats complementàries de l’escola. Amb la  Llei d’ordenació de l’ensenyament mitjà de 1945 la música es vincula a l’educació de la dona dins de les “Enseñanzas del hogar”, que era un conjunt d’assignatures de la primera i la segona ensenyança impartides per membres de la Secció Femenina, que eren obligatòries per a les noies per a obtenir el títol de batxillerat. El gran salt endavant va ser la llei general d’educació de 1970, que inclou, per primera vegada, l’educació musical durant tota l’escolarització.

BOHIGAS, Oriol Combat d’incerteses. dietari de records. Barcelona: 1989

PÉREZ COLODRERO, Consuelo Isabel  i GARCÍA-GIL, Desirée “La música en la educación general española del siglo XX a través de la legislación” 

“Breu història de l’institut d’Ensenyament Secundari-Salmerón-Menéndez Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)”

Torna a la pàgina de Fets i temes de Menéndez y Pelayo