L'amenaça de la txeca

Hi havia una txeca

El terreny on es va construir l’edifici de la Mútua escolar Blanquerna havia estat l’hort de les monges clarisses del monestir de Santa Maria de Jerusalem, construït el 1885 al carrer de Sant Elies, al barri del Putxet de Barcelona. L’estiu de 1936, després de l’abandonament forçat per la persecució revolucionària, aquell conjunt monàstic es transformaria en un centre de detenció i tortura de sinistra memòria que acabaria essent coneguda com la txeca de Sant Elies

Els antics alumnes de Blanquerna tenien l’existència de la txeca entre els seus records. Per exemple, Jordi Bonet ens explicava en una entrevista: “Vèiem que a l’edifici del darrere de l’escola, els, diguem-ne, revolucionaris havien incautat el convent de Sant Elies i allà... Allò servia com de presó clandestina i havia vist la gent que estava presa allà dintre (ho explica fent el gest d’agafar-se a uns barrots). Els veies per una finestreta (mentre ho diu, emmarca amb les mans les dimensions reduïdes de la finestra)...

O també, en una altra entrevista, Montserrat Sunyer detallava un fet que altres exalumnes igualment recordaven: “Al darrere mateix de l’escola hi havia un, un… un lloc que hi havia gent agafada-. Hi va haver un alumne que va veure el seu avi, que estava allà… I, és clar, això era bastant… Era una txeca”.

Roser Soliguer Valls, també alumna de Blanquerna, en un llibre de memòries escrit amb la seva filla Lourdes Bofill, relata una experiència directa d'aquella realitat sinistra: "El meu pare, després d'haver passat la segona nit en un armari de l'Hotel Oriente de Barcelona, fou traslladat al convent de Sant Elies -aquest convent, després que els comunistes van aniquilar els anarquistes pel maig del 37, el SIM el va convertir en una txeca-. El convent es trobava casualment just darrere de l'escola Blanquerna, on havíem estudiat el meu germà Francesc i jo. El Blanquerna tenia la façana a la Via Augusta i les finestres de la banda del darrere donaven al convent, però tenien els vidres glaçats excepte els grans finestrals que il·luminaven l'escala de l'escola. Els vidres de cada replà permetien veure dues o tres finestres del convent. El cas és que el meu pare, en Joan Soliguer, quan es va adonar d'on era, començà a fer senyals cada cop que veia pujar o baixar algún professor. I el van reconèixer". Lourdes Bofill detalla: "Per estar segurs que era ell van fer un rètol molt gran que deia Soliguer i li van mostrar pel finestral de l'escala, i ell quan el va llegir va fer que sí amb el cap". Prosseguia Roser Soliguer: "Aleshores tots els professors, amb Alexandre Galí al davant, van buscar la manera d'alliberar-lo. Com que en aquell moment allò era una desorganització total, van intentar buscar qui tenia amics per aquí, amics per allà. El senyor Galí, en concret, va parlar amb Andreu Nin, un comunista important i traductor del rus al català d'Anna Karènina de Tolstoi i de Crim i Càstig de Dostoievski. No se sap del cert a través de qui, però el cas és que, cinc dies després de la seva detenció, ja sortia de Sant Elies. De la cel·la que ell va ocupar, amb unes altres quatre persones, en van matar tres." 

L'amenaça

Tot i la inquietud que hauria provocat aquella txeca entre els alumnes de l’Escola Blanquerna, no els devia passar pel cap l’amenaça que havia suposat per a ells aquell recinte de tortura.

En una visita a l’antic edifici de la Mútua a principis dels 2000, el fill d’Alexandre Galí, Jordi Galí, mentre passejàvem pel costat d'un finestral que donava als edificis del darrere, ens va fer un relat que complementa i té elements comuns amb el de Roser Soliguer. Jordi Galí va explicar aproximadament això: Un dia es va presentar a l’escola Blanquerna un responsable de la txeca de Sant Elies perquè volia parlar amb el director del centre educatiu. Quan va ser davant d’Alexandre Galí li va manifestar el problema que el personal i els alumnes miraven per les finestres cap al recinte del centre de detenció. Li va dir que no volia que ho fessin i el va amenaçar que si continuaven mirant dispararien. Tot seguit, el sr Galí va anar a veure Andreu Nin, màxim dirigent del POUM, amb qui sembla que tenia una bona relació, per tal que intercedís. Nin li va aconsellar que els nens evitéssin mirar per la finestra, i va dir alguna expressió similar a que aquells dies no es podia conjugar “garantir” la seguretat.

Aquella amenaça de la txeca la podem situar, amb precisió, entre els mesos de setembre i de desembre de 1936. Això és perquè la raó que Alexandre Galí hagués de recórrer a Andreu Nin va ser perquè, precisament, era el conseller de Justícia de la Generalitat, i només ho va ser durant aquell poc espai de temps. És probable que la tensió amb aquell lloc fatídic continués més enllà, en els mesos turbulents de 1937, quan la inestabilitat política va anar en augment. El cas és que enmig de la pugna entre comunistes del PSUC i del POUM, Nin havia estat cessat. Després dels Fets de maig el van detenir i pocs dies després seria assassinat en fosques circumstàncies. Però això ja és una altra història…

Entrevistes o converses amb Jordi Bonet, Montserrat Sunyer i Jordi Galí.

BOFILL, Lourdes i SOLIGUER, Roser. Quins temps aquells, qui pogués tornar-hi! Memòries de Viladrau  i de Barcelona.