Galeria de personatges

Enric Aguilar va ser professor de llengua i literatura catalana al Menéndez y Pelayo entre els anys 1984 i 1995. Desconeixem què va fer dos els últims cursos de la seva etapa laboral, és a dir, els cursos 1995-1996 i 1996-1997. Els seus companys de departament el defineixen com una persona extremadament discreta i reservada.

Aguilar va néixer a Barcelona l’any 1932. A catorze anys va ingressar al seminari dels escolapis d’Alella, on va coincidir amb Lluís Maria Xirinacs, de qui va ser amic tota la vida. Un anys més tard va començar la carrera de medicina, però ben aviat la va abandonar i es va fer monjo a l’abadia de Montserrat, on va estudiar filosofia i teologia. A Montserrat també fou alumne de l’Escola de Música i va aprendre a tocar l’oboè. Va continuar la seva formació a Alemanya i en tornar va demanar l’exclaustració per tal de poder continuar la seva formació en matèria religiosa sense les limitacions que li imposava formar part del clergat catòlic. Un cop consumada l’exclaustració se’n va anar a l’Índia a estudiar hinduisme i a Ceilan, l’actual Sri Lanka, a estudiar budisme A l’Índia va estar en contacte amb Raimon Panikkar i amb Sri Punja, deixeble del místic hindú Ramana Marhari. A Sri Lanka va obtenir el B.A. Honours Degree per la Universitat Sri Jayawardenepura.

Posteriorment completà els seus estudis a Anglaterra, a la Universitat de Lancaster, on va obtenir el títol de Doctor en Estudis Religiosos. L’any 1979 es va llicenciar en Filosofia i Llengua i Literatura catalanes per la Universitat de Barcelona, cosa que li va permetre exercir la docència a l’ensenyament secundari.

A partir d’aquest moment dedicà la seva vida a la docència, la recerca i l’escriptura i la composició de sardanes. Tònia Passola, poeta i companya d’Aguilar al seminari de Llengua i Literatura catalanes de l’institut Menéndez y Pelayo, recorda que per Sant Jordi els professors d’Educació Física organitzaven una ballada de sardanes i que més d’una vegada van sonar obres d’Aguilar. En total va compondre vint-i-quatre sardanes, moltes de les quals van ser estrenades per la cobla Sant Jordi a la ballada que es feia davant de la catedral de Barcelona.

Poc abans de morir el poble d’Olesa de Monserrat, d’on era fill el seu pare i on havia passat tots els estius de la seva infantesa, li va fer un homenatge pel conjunt de la seva obra sardanística i especialment per la sardana “Olesa em sedueix”.

La seva visió de la sardana no era gens convencional i estava estretament influïda per la voluntat de superar la teoria i trobar mitjans pràctics per transcendir el món físic i entrar en contacte amb la divinitat:

L’essència de la sardana no és profana sinó sagrada, com ocorre amb la mateixa essència de l’home. Volem dir amb això que la sardana és quelcom més que una dansa popular que ballen de gust centenars de persones (malauradament cada cop més grans i amb dificultats per trobar un relleu generacional). D’altra banda, la sardana és quelcom més que una expressió de sentit estètic, democràtic i poc sexista del poble que la balla. La sardana és, com deixa entreveure l’obra de Maria Gabriele Wosien, un conjunt de símbols sagrats en moviment.

La figura d’un cercle buit per dintre, que assumeix la sardana, en tant que variant d’un antic ball rodó, simbolitza amb el seu moviment avant i enrere, que té en comú amb el Contrapàs, els alts i baixos del moviment còsmic a l’entorn del Punt No-Dimensional de la Divinitat o, si es vol, representa el moviment oscil·lant però progressiu del temps centrat en la intemporalitat…

Obra escrita d’Enric Aguilar:

The Sacrifice in the Rgveda, Rgvedic Society, Leiden, 1991. Publicació de la seva tesi doctoral Universitat de Lancaster.

Vers una sexologia de la religió, Edicions 62, 1982.

Eros i els seus rostres enigmàtics, La llar del llibre, 1989.

Apunts de la Metafísica de l’Èxtasi. En cerca d’un paradigma religiós més ampli, La llar del llibre. 1990.

Sexe i utopia. Una visió iconoclasta de la sexualitat, La Llar del Llibre, 1991. 

Discografia 

Les quatre estacions, Audiovisuals Sarrià, 1997

Cruïlles, Audiovisuals Sarrià, 2001

Recerca iniciada per Mercè Bonsfills Rovira, pedagoga i professora de música de l'institut Menéndez y Pelayo

La Vanguardia i El Punt Avui de 13 de maig de 2013

Jaume Aguilar “Tot recordant el meu germà Enric Aguilar” a jaumeaguilar.cat

Josep Galobart arxiu@abadiamontserrat.net

Arxiu administratiu de l’institut Menéndez y Pelayo

"Apunts d'una metafísica de l'èxtasi: presentació del llibre. Acte celebrat a l'Ateneu Barcelonès" l'any 1991

 http://arxiudigital.ateneubcn.cat/items/show/1685

Llicenciat en Filosofia i Lletres (Secció Història) del 19 d’agost de 1927, amb la qualificació de “sobresaliente”. A l’arxiu de la Diputació de Terol hi consta Santiago Andrés Zapatero com a arxiver, bibliotecari i arqueòleg entre 1927 i 1936. Efectivament, el mateix 1927 va obtenir per concurs aquest càrrec, al qual va renunciar per excedència voluntària anys després. Entre 1927 i 1933 va exercir com a ajudant interí de la Secció de Lletres de l’Institut de Terol. Posteriorment, va ser encarregat de curs de Geografia i Història de l’institut d’Alcoi, des del 17 d’octubre (presa de possessió 1 de novembre) de 1933; del de Terol, des del 30 de novembre (presa possessió 1 de desembre) de 1933; i del de Jaén, des del 30 de setembre (presa possessió 1 d’octubre de 1934).

És catedràtic numerari de Geografia i Història des del 6 de març de 1935 -amb expedició del 8 de maig de 1935-. Pren possessió el entre el 6 i el 18 d’abril de 1935 en el seu primer destí, a la càtedra de Geografia i Història de l’Institut de Cuevas de Alzamora (Almeria), on va ser company de treball de José Manuel Blecua Teijeiro, que hi ha entrar aquell mateix any. En aquest nomenament s’esmenta que prestava serveis a l’Institut de Jaén, tal com s’acredita més amunt.

El juliol de 1936 s’estava a Terol de vacances i va ser mobilitzat el 7 d’agost com a soldat d’Infanteria de l’exèrcit rebel. Aviat va ser elevat al càrrec d'oficial d’Intendència, amb servei en el Regiment de Carros Ligeros de Combate a Alcubierre (Osca), en el front d’Aragó. Va ascendir a alferes provisional el febrer de 1937 i va ser destinat a la Intendència militar de la V Divisió, fins al mes d’agost, que va passar al Ministeri de la Guerra. Va ser ascendit a tinent provisional el 1938 i va fer funcions d’agent d’avanguarda del Servei de recuperació del Tresor artístic nacional, amb carnet expedit el 15 de setembre de 1938. Va prestar serveis a l’Aragó, València i Catalunya. Va finalitzar la seva carrera militar a l’exèrcit del Nord, el 1939. Va rebre la Creu de Guerra, la Creu Roja i la Medalla de Campanya. Durant aquest temps va percebre els havers corresponents com a catedràtic de l’institut de Cuevas de Almanzora (Almeria), al qual pertanyia per habilitació de la Universitat de Saragossa i del qual en va ser director durant el curs 35-36. 

En finalitzar la guerra va sol·licitar el reingrés a la càtedra de Cuevas de Alzamora i se li va obrir un expedient de depuració, on hi figura una declaració jurada en la qual especifica que durant la guerra va lluitar amb l’exèrcit Nacional, primer en el V Cos, a Saragossa i, després, amb l’exèrcit del Nord. També va declarar que era militant de Falange, com a oficial de l’exèrcit i que va ser designat delegat militar a CAMPSA. El gener de 1940 la comissió de depuració va proposar «la rehabilitación definitiva del interesado en su función de catedrático de Geografía e Historia de Cuevas de Almanzora”. En tot cas, també consta que, per ordre de 15 de juny de 1939, va ser adscrit provisionalment a l’Institut Maragall, on va prendre possessió del càrrec l’1 de juliol de 1939, fins al 21 de novembre de 1941, quan es va incorporar al Menéndez y Pelayo per concurs de trasllat el 13 d’octubre de 1941, previa destinació provisional a l’Institut Montserrat l’octubre de 1939, on va exercir com a cap d’estudis durant el curs 41-42.

L’acta del claustre de 20 de febrer de 1942 recull que el director informa al claustre d”el estado actual del expediente incoado a la Mútua Escolar Blanquerna”. El 24 de setembre de 1942 és nomenat cap d’estudis i pren possessió del càrrec de vicedirector del Menéndez l’1 de març de 1943, per ordre del 13 de febrer. Finalment, en substitució de Manuel Marín Peña, és nomenat director de l’institut el 23 de maig de 1945 -pren possessió l’11 de juny. El curs 1953-1954 Andrés Zapatero fa un breu resum de la història del Menéndez y Pelayo. Va deixar el càrrec de director l’any 1954. Santiago Andrés va morir el 6 de setembre de 1968, mentre encara formava part de la plantilla de l’institut Menéndez y Pelayo, segons certifica el Secretari del moment.

Un nebot seu escrivia anys després: “En los años 40, mi padre, Pedro Andrés Zapatero, y dos de sus hermanos, se trasladaron, como gran número de paisanos a Barcelona, acabando como profesores y catedráticos del Instituto Menéndez y Pelayo de la Ciudad Condal”. Efectivament, Santiago Andrés Zapatero es va incorporar a l’Institut Menéndez Pelayo, igual com ho van fer els seus germans Federico i Pedro Andrés Zapatero.

Federico Andrés Zapatero

Va néixer a Terol el 23 de gener de 1915

Mestre de primer ensenyament

Ingressa a l’escalafó el 28 d’agost de 1942

Va prendre possessió del càrrec de mestres de l’Escola Preparatoria de l’institut, segons ordre de 7 de gener, el 21 de gener de 1944, segons certificat expedit pel catedràtic Josep Maria Gallart Sanz.

Pedro Andrés Zapatero

Va néixer a Terol el 29 de juliol de 1918

Mestre de primer ensenyament

Ingressa a l’escalafó el 28 de febrer de 1941

Bibliografia ( https://datos.bne.es/persona/XX1193676.html ):

Estudio arqueològico de la Ciudad de Teruel. Revista Universidad, de la Universitat de Saragossa, num. 4, 1938

El imperio español. Delta. Barcelona, 1942

Iniciación al estudio de la historia de España..., 1er. curso del bachillerato. Delta. Barcelona, 1942

Nociones de historia de España. Segundo curso de bachillerato. Delta. Barcelona, 1942

Nociones de geografía general. Primer curso del bachillerato. Delta. Barcelona, 1942

Nociones de geografía de España, Barcelona, 1943 (Publicació assenyalada pel miniteri de l’Exèrcit com a text per als estudis d’ingrés a l’Acadèmia militar de Suboficials).

Iniciación al estudio de la geografía descriptiva universal. Tercer curso de bachillerato. Delta Barcelona, 1944

Iniciación al estudio de la geografía descriptiva universal. Cuarto curso de bachillerato. Delta Barcelona, 1944

Iniciación al estudio de la historia universal. Tercer curso de bachillerato. Delta. Barcelona, 1944

Nociones de historia de la civilización española. Elite. Barcelona, 1946

Los grandes países de la tierra. Elite. Barcelona, 1946

Atlas Geográfico-histórico de España, Barcelona, 1946

Historia de la Civilización española, 1946

Del imperio español a la hispanidad. Breves reflexiones sobre la historia imperial de España. Elite. Barcelona, 1950

Curso de historia ajustado al cuestionario... de bachillerato. Libreria Elite. 1954, Barcelona

Los países de la tierra y sus recursos. Elite. Barcelona, 1956

Historia del arte y de la cultura. Elite. Barcelona, 1958

Perfil geográfico de España. Elite. Barcelona, 1960

Historia de España y sus relaciones son la universal en las edades Moderna y Contemporánea. Elite. 1965, Barcelona

Curso de Historia. Libreria Elite. Barcelona, 1967

Geografía de España. Elite. Barcelona, 1967

Geografía universal . Elite. Barcelona, 1968

Curiosos documentos dels siglo XIV sobre contratos de trabajo, existentes en el Archivo de Protocolos de Zaragoza. Vol en 4º de 72 pàginas. Inèdit.

La hacienda y dificultades económicas en el reinado de Felipe II. Monografia inèdita premiada en concurs per la Facultad de Filosofía y Lletres de Valencia.

Archivo de la Diputación Provincial de Teruel http://censoarchivos.mcu.es/CensoGuia/fondoDetail.htm?id=67128

https://www.dpteruel.es/DPTweb/la-diputacion/areas/area-economia/archivo/historia-institucional-y-archivistica/

Gazeta de Madrid https://www.boe.es/gazeta/dias/1935/04/24/pdfs/GMD-1935-114.pdf pàgina 678

Eliseo Moreno Burriel. Depurar y castigar depurar y castigar los catedráticos de Geografía e Historia en los comienzos del Estado franquista (1936–1943)

https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/36/81/_ebook.pdf

SANTIAGO ANDRÉS MAGALLÓN. DISCURSO DE PRESENTACIÓN ACADEMIA DE FARMACIA “REINO DE ARAGÓN” Teruel 2012 https://www.academiadefarmaciadearagon.es/docs/Documentos/Documento47.pdf

Arxiu Institut Menéndez y Pelayo

Per  Blanquerna hi van passar cinc capellans, Higini Anglès, Antoni Batlle, Salvador Riera, Lluís Carreras i Manuel Trens. D’ells diu Alexandre Galí que van ser el seu principal suport en el projecte de l’Escola Blanquerna.  Cada dia hi havia missa. A cada grup li tocava anar-hi un dia, però l’assistència no era obligatoria. Les classes començaven a les 9,00h i la missa era a les 8,30h. La missa es feia de cara als fidels. El senyor Jordi Bonet, exalumne de Blanquerna, es recorda molt d’aquest detall i li dona una gran importància.  Les nenes feien de sagristanes, com ens recorda l’exalumna Montserrat Badrines. Als anys 30 la capella on es feia la missa estava situada al segon pis a l’extrem del passadís que actualment condueix fins a l’escala petita. 

D’entre tots els capellans el que va tenir un pes específic més gran dins de Blanquerna va ser Higini Anglès. Mossèn Anglès, per la seva formació musical, a més de religió, feia cant litúrgic. Entre les cançons que aprenien n’hi havia una de Pau Casals que es diu “Porto Jesús dins del meu cor” (https://www.youtube.com/watch?v=aFcTLgzwjSo). Aquesta cançó té una versió bastant popular als països de parla anglesa com el Regne Unit, els Estats Units i Austràlia. 

Mossèn Anglès preparava els nens i les nenes per a la comunió. La feina de mossèn Anglès -ens explica la senyora Marta Mestres-  era educar els pares, portar-los cap a un cristianisme més íntim i menys folklòric. Per això, per exemple, no volia que les nenes duguessin vestit llarg ni joies. La comunió es feia de primer a la cripta de la Sagrada Família. Entraven en processó a la basílica. Després es va passar a fer al monestir de Pedralbes. 

Mossèn Anglès va participar activament en els inicis de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. En efecte, Higini Anglès i Pere Bohigas van dur a terme la primera missió del l’Obra del Cançoner Popular al Solsonès (entre 10 de juliol i el 7 d’agost de 1922) i al Berguedà (del 20 de setembre al 4 d'octubre de 1922). Un altre futur mestre de Blanquerna, Joan Llongueres, va ser el protagonista, juntament amb Joan Tomàs, de la segona missió de l’Obra del Cançoner, que es va desenvolupar entre el 19 de juliol i el 18 de setembre de 1922 a diverses poblacions de les comarques de la Selva, el Gironès i la Garrotxa.  Després de la guerra Anglès va...

Montserrat Badrines recorda mossèn Anglès amb gran estima i el considera el puntal de Blanquerna, juntament amb Galí. Badrines explica que després de la guerra se li va fer un homenatge a les monges alemanyes. Mossèn Anglès va preguntar als alumnes  quina opinió tenien de Blanquerna. Recorda que en Josep Ma Deixeus va dir que trrobava que hi havia massa llibertat.

L'any 1936 va tornar a Alemanya, aquesta vegada com a refugiat polític. Es va refugiar a casa de les monges alemanyes a Nymphenburg (Munic). El 25 de març de 1939 mossèn Higini Anglès tornà de Nymphenburg a Barcelona. Juntament amb mossèn Antoni Batlle, realitzà les gestions per tal que les monges alemanyes poguessin obrir una escola a Barcelona. Aquesta escola es va anomenar en un primer moment Colegio de Santa Elisabet i es trobava en un edifici del senyor Tusquets situat al carrer Laforja 41 de Barcelona.

El 1941 va crear la col·lecció de llibres Monumentos de la Música Española, que va dirigir fins a la seva mort, el 1969. El 1943 va ser nomenat director de l'Institut Espanyol de Musicologia del CSIC, del qual ell havia estat el inspirador i fundador, El 1947 fou nomenat director del Pontifici Institut de Música Sacra a Roma. 

Entrevistes amb les exalumnes Marta Mestres i Montserrat Badrines

MASABEU, Josep Alexandre Galí i la Mútua Escolar Blanquerna Barcelona: Associació Blanquerna, Barcelona, 1989

GALÍ, Alexandre Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya llibre II ENSENYAMENT PRIMARI. Barcelona: Fundació Alexandre Galí,1979

https://ca.wikipedia.org/wiki/Higini_Angl%C3%A8s_i_P%C3%A0mies

LLORENS, José María, Semblança de mossèn Higini Anglès, musicòleg. Roma: Edizioni di Storia e Letteratura, 1975 

Isabel Arqué i Gironès va néixer a Barcelona l’any 1923 i va morir a l’Espluga de Francolí el 2012. Arqué va fer l’ensenyament primari a l’Escola Blanquerna. No sabem exactament l’any que hi va ingressar ni tampoc l’any que va deixar d’anar-hi, Podem suposar que l’ingrés no devia ser anterior a 1926, atès que els alumnes més petits de Blanquerna tenien 3 anys. Pel que fa a la seva marxa, sabem que Arqué va iniciar el batxillerat a l’institut-escola Ausiàs March ‒probablement el 1934‒ i que el va acabar a l’institut Maragall ‒amb tota probabilitat l’any 1941.

El pas d’Arqué per Blanquerna fou, versemblantment, el que li va despertar l'interès per la pedagogia. Arqué arribà a Blanquerna a instàncies d’una cosina seva, Mercè Ros, que vivia amb ella i treballava com a mestre a Blanquerna. Diversos dels mestres que va tenir a Blanquerna i als instituts Ausiàs March i Maragall els va continuar tractant de gran: Alexandre Galí, Concepció Vandellós, Marçal Olivar, les germanes Martí, Carme Serrallonga,.

Josep Vallverdú, marit d’Arqué durant seixanta anys, explica que a mitjans dels anys seixanta la Isabel i ell van visitar Galí a l’editorial on treballava. Vallverdú diu que la trobada amb Galí va ser molt emotiva per a ell perquè la Isabel li havia parlat en termes molt elogiosos de l’escola quan es va conèixer a la Universitat de Barcelona estudiant Grec i Llatí, i fins i tot li havia ensenyat l’edifici de Blanquerna, que en aquell moment ja era l’institut Menéndez y Pelayo. A més, Vallverdú era amic de dos dells fills de Galí, en Raimon i en Jordi.

Sabem que, com a mínim, Arqué va tenir un segon encontre amb Galí quan aquesta vivia a Lleida i formava part del grup de mestres, entre els quals hi havia Maria Rúbies i Josep Perenya, que volien dur a terme una renovació pedagògica en la línia de l’Escola Nova d’abans de la guerra. Explica Vallverdú que aquests mestres van convidar Galí a fer una conferència sobre la mesura objectiva del treball escolar a Lleida.

L’any 1969, el de la mort d’Alexandre Galí, Arqué va fundar les Escoles Alba a la població lleidatana de Corbins sota la influència de les idees pedagògiques de Galí i de l’escola catalana d’abans de la guerra. Sembla, però, que Galí va assessorar directament Arqué i que fins i tot va inspeccionar el terreny on s’havia d’ubicar l’escola. Una mica abans Galí també havia assessorat els impulsors de l’escola Espiga de Lleida, entre els quals hi havia Maria Rúbies.

Arqué va ser directora de les escoles Alba des de la seva creació el 1969 fins al 1988. Un any després es va jubilar. Explica Arqué en una entrevista que van triar el nom Alba perquè els suggeria el color blanc (en llatí “albus” vol dir “blanc”), la sortida del sol i el naixement d’alguna cosa nova. Per això, un cop a l’any celebraven la festa de l’alba: mestres i alumnes es quedaven a dormir a l’escola. Els alumnes grans despertaven els petits i tots plegats, alumnes i mestres, pujaven al cim d’un turó i veien sortir el sol. També aclareix Arqué que el nom era Escoles i no Escola Alba perquè tenien la intenció d’organitzar altres activitats d’ensenyament paral·leles als estudis primaris.

Les Escoles Alba són definides per la mateixa Arqué com una escola catalana, activa i amb coeducació. El seu marit, Josep Vallverdú, diu que era una escola progressista que pretenia que els nens i les nenes fossin feliços, que considerava el respecte i el diàleg com les bases de l’aprenenetatge, que cercava que tots, mestres i alumnes, s’enriquissin mútuament, i que concedia als pares un paper destacat en el funcionament de l’escola.

Les Escoles Alba van néixer com una escola priivada, després va passar a ser una cooperativa i finalment el 1987 es va convertir en escola pública.

Entrevistes telemàtiques amb Josep Vallverdú

Josep Vallverdú Text per a l'homenatge pòstum a Isabel Arqué celebrat a  l'Espluga de Francolí el 29 de novembre de 2012

Francesc Canosa, "62 cartes per canviar la vida", La Mira magazin 

https://www.vallverdu.org/biografia/la-mort-de-la-isabel/

Entrevista a Isabel Arqué Ressò de Ponent núm 129 /5 1995 pàg. 17-19

Conxita Badia va ser mare de Mariona Agustí, exalumna de Blanquerna i muller d’un altre exalumne, l’arquitecte Jordi Bonet. Aquesta és la raó per la qual el 7 d’octubre de 1934 Badia va oferir dos concerts a Blanquerna, un de cançons italianes i una altre de cançons de Pau Casals, acompanyada al piano pel mateix mestre Casals. Probablement va ser Badia qui va arrossegar el músic vendrellenc a participar en l’acte de l’escola on estudiava la seva filla Mariona. A més, Badia i el seu marit, Ricard Agustí, devien conèixer Alexandre Galí i altres membres de l’equip de Blanquerna per la seva condició de mutualistes.

Badia i Casals s’havien conegut anys enrere a Sant Salvador, on la cantant barcelonina hi passava els estius. Cada estiu, fins que va esclatar la guerra, Badia cantava amb Casals als jardins del que després serà la vil·la-museu de Sant Salvador. Casals va dir en una ocasió: «Tot el que he escrit per a veu de soprano ha sigut pensant en tu. Tot, doncs, et pertany.»

Quan esclata la guerra el marit de Badia és al Brasil. Ella i les seus fills s’allotgen a casa d’un amic. Quan aquest amic és assassinat, Badia marxa a França. Un cop allà, Casals li organitza concerts. El maig de 1938 Badia marxa de gira pel Brasil i es retroba amb el seu marit, Ricard Agustí. Després s’instal·len a Buenos Aires. El retorn a Barcelona es produeix l’any 1946. Un any després fa el primer concert al Palau de la Música.

Font: documental Conxita Badia no existeix d’Eulàlia Domènech i Bonet

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/conxita-badia-no-existeix/video/4406311/

Història crítica de la música catalana, 2009 UAB

Entrevistes personals als exalumnes de Blanquerna (Bonet, Mestres, Gaju)

GALÍ, Maria «Pau Casals a l’escola» Junior desembre de 1934 

Montserrat Badrines va néixer a Barcelona l’any 1923 i va estudiar a les escoles de la Mútua Escolar Blanquerna des de l’any 1927 fins al 1937. En acabar l’ensenyament primari Badrines no va fer batxillerat sinó els estudis específics per a noies que es feien a l’acadèmia Elisenda. Tot seguit, començada la guerra, Badrines va iniciar estudis de comerç.  De seguida s’adonà, però, que no li agradaven gens i va convèncer els seus pares perquè li permetessin abandonar aquests estudis i dedicar-se en cos i ànima a la música, tan estimada pel seu pare. Durant aquells anys també  estudiava anglès i aprenia a cosir i a jugar a tennis.  

Badrines va estudiar música a l’Acadèmia de Música de Barcelona, creada per Joan Llongueres el 1929 i ubicada a les instal·lacions de Blanquerna. Va estudiar violí amb Joan Massià i solfeig amb Joan Tomàs. Badrines també es recorda d’altres professors de l’Acadèmia, com les pianistes Maria Martorell, esposa de Massià, i Blanca Selva, de qui diu que era molt malaltissa i que feia poques classes. Les classes de violí les feia a casa del mestre Massià, gran amic del pare de Badrines. Després de la guerra va continuar la seva formació musical al Conservatori Municipal, on li van convalidar els estudis fets amb el mestre Massià. Al Conservatori va estudiar música de cambra i es va retrobar amb antics alumnes de Blanquerna i de l’Acadèmia de Música de Barcelona com Xavier Turull, Maria Galí, Mariona Bonet o Josep Calvo, tots ells deixebles de Massià. Durant els anys 40 l’activitat d’aquest grup fou molt intensa: feien concerts regularment a l’Ateneu i van constituir l'Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell. Cap a l’any 1947 va entrar a formar part com a violinista de l’orquestra de Gonçal Comelles, un altre deixeble de Joan Massià. L’any 1950, a 27 anys, es va casar i va deixar la música.

Entrevista personal a Sant Cugat del Vallès l’any 2021 

Carme Bas va ser professora de filosofia del Menéndez y Pelayo entre el 1982 i el 2008.  Durant aquests anys va fer de subdirectora dos cursos (1993-1994 i 1994-1995) i cinc,  de cap d’estudis (1995-1996, 1996-1997, 1997-1998, 1998-1999 i 1999-2000).

Em ocasió de l’acte de record de la Carme que es va fer l'abril de 2024 al Menéndez y Pelayo, el seu marit, el professor d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ferran Gallego, va escriure una ressenya biogràfica de la filòsofa, que reproduïm tot seguit:

La Carme va néixer a Barcelona l’any 1948 però pocs dies després la família es va traslladar a Sant Just Desvern, on la seva mare era mestra nacional des de feia anys. Els pares, a més, van obrir una acadèmia, cosa que els va permetre comprar la casa que sempre ha estat, des dels primers anys 50, la  casa de la família, el lloc on la Carme va viure els últims tretze anys de la seva vida. Va tenir una infància molt feliç, que va recordar en els últims moments de la seva vida amb especial emoció.

La Carme va estudiar batxillerat a l’institut Maragall de Barcelona i el 1965 va començar la carrera de Filosofia i Lletres, secció de Filosofia, que va acabar el 1970. Va tenir com a mestre de referència el doctor Emilio Lledó, el qual va admirar sempre.

Va començar a  fer classes de batxillerat el 1970, però el 1974 se’n va anar a estudiar a Heildelberg, on va viure amb el seu primer marit, el professor Francesc Perenya, fins al 1978. A Alemanya va assistir a cursos de diversos professors, com ara Ernst Tugenhadt o Klaus Heinrich, i va establir una bona relació amb Georg Gadamer, que la va fer interessar per la filosofia analítica i l’hermenèutica.

El 1978 va tornar a Catalunya i es va reincorporar a la seva feina de professora de batxillerat, que preferia de molt a provar sort a la Universitat. Sempre es va considerar una docent més que no pas una investigadora i entenia la docència com a competència en coneixements i capacitat de transmissió. La proximitat de la docència al batxillerat li interessava molt més que no pas la llunyania de la universitat massificada.

Va guanyar les oposicions de professora agregada de batxillerat l’estiu de 1979 i va ser destinada als instituts Montserrat i Narcís Monturiol de Barcelona, i a Sant Boi. Va iniciar la relació amb qui ha estat la seva parell de vida, el professor d’història de la UAB Ferran Gallego el 1979. El 1982 va arribar al Menéndez y Pelayo.

Entre el 1981 i el 1983 va estudiar filologia germànica, per tal de completar la seva formació en cultura i llengua alemanyes.

Es va jubilar, crec, una mica a contracor, l’estiu de 2008. No li agradava la perspectiva que oferia la LOGSE i tenia por de veure com tota la seva experiència feliç podia veure’s amenaçada pel canvi d’aires que estava arribant als instituts.

La jubilació li va permetre integrar-se a algun grup de filosofia política, tot i que el que més li interessava era la metafísica. El seu món eren els grecs, el rigor de Descartes, la inspiració de Spinoza, l’ordre moral i el cel estelat de Kant, l’habilitat  descarada de Hume, la fortalesa sistemàtica de Hegel, l’audàcia brillant de Fichte, la rebel·lia de Schopenhauer, la potència lírica de Nietsche, la intel·ligència aclaparador de Wittgenstein i els camins del bosc metafòric de Heidegger, Mai no va interessar-li cap de les gesticulacions del postmodernisme francès.

La Carme va continuar el seu treball entusiasta fins que els problemes de salut van anar minant la seva força, especialment des del 2018. Va lluitar contra un càncer mal detectat amb la força moral que sempre la va mantenir com una illa de serenitat. Li feien mal les molèsties que podia causar i el dolor que provocaria la seva absència. Dos dies abans de morir va demanar perdó al seu marit “per tot això”. Va morir el 18 de febrer de 2024.

Francesc Arroyo, company de seminari de Carme Bas, va escriure per a l'ocasió un text intitulat Anónimos pero importantes on feia referència a la Carme i a altres professors del Menéndez y Pelayo:

Pero más allá de los nombres que por una u otra razón consiguieron alguna fama, ha habido y hay un ejército de profesores cuyos nombres solo recuerdan sus allegados y, por supuesto, quienes fueron sus alumnos. Es el caso de Carme Bas, fallecida hace unos dias y despedida en la más estruicta intimidad, por voluntat expresa de su familia. Carme Bas se había formado en Barcelona y en Heildelberg y tenía un amplio conocimiento del pensamiento pasado y presente, que se plasmó en un librito titulado Corrientes y pensadores de la filosofía. Sentía especial aprecio por Kant, un pensador hoy reivindicado en su esplendor y riqueza, pero en ciertos momentos semioculto bajo la sombra de Hegel.

Deliberadamente renunció a cualquier carrera universitaria para centrarse en la enseñanza media, para fortuna de quienes la tuvieron como profesora y de algunos de sus compañeros de docencia, que recuerdan tanto su afectuosidad como sus reflexiones intelectuales […]

Un dels seus alumnes, Ferran Ariño, explica  que  a l'inici de la seva carrera professional  feia servir els apunts que havia pres a les classes de la Carme Bas per preparar les seves pròpies classes de filosofia de batxillerat.

Acabarem aquest text sobre Carme Bas amb unes paraules de la seva companya i amiga Mariona Domènech:

Com diu una altra alumna seva, Marta Fabra, és molt difícil recordar la Carme sense evocar aquell gran somriure, tímid, silenciós, serè i tendre. Un somriure que convidava a la tranquil·litat i a la reflexió.

Francesc Arroyo “Anónimos pero ignorantes”

Ferran Gallego “Ressenya biogràfica de la Carme Bas”

Antoni Batlle va néixer l’any 1888 a Sitges. El 1903 va anar a estudiar al seminari de Barcelona, on va conèixer Higini Anglès. Antoni Batlle va estudiar filosofia, teologia, química, física, matemàtiques i geometria. De la seva amistat amb Higini Anglès i Francesc Baldelló va néixer la seva passió per la música. Va ser precisament a través de la música que va entrar en el món de l’ensenyament. 

La passió per l’ensenyament el porta a ser triat com a col·laborador de la gran pedagoga italiana Maria Montessori. Pels volts de 1916 va fer de professor de cant a la primera escola Montessori i després a l’Escola del Mar. També va fer de professor de religió a l’Escola de la Dona i a l’Escola Blanquerna, on feia les classes d’Història Sagrada a l’Acadèmia Capmany. A Blanquerna es retrobà amb dos amics seus, Higini Anglès i Lluís Carreras, que havia conegut al Congrés Litúrgic de Montserrat de l’any 1915. 

L’any 1928 mossèn Batlle és organista de la parròquia de Santa Maria de Gràcia i al Centre Moral de Gràcia organitza la catequesi, l’esplai i les excursions. A través d’un nen del seu entorn entra amb contacte amb Josep Maria Batista i Roca que un any abans havia creat els Minyons de Muntanya. inspirats en els boy scouts de Robert Baden-Powell. Batlle i Batista i Roca posen en marxa el moviment escolta, amb agrupaments confessionals i no confessionals. Mossèn Batlle insisteix en un escoltisme que no oblidi Déu i funda els seus propis agrupaments, el Mare de Déu de Montserrat (1930) per als nois i el Congesta (1931) per a les noies. 

Amb l’ajuda de Vidal i Barraquer, cardenal de Tarragona, aconsegueix el permís de Roma per dir missa en plena natura. Ho fa per primera vegada el 20 d’agost de 1933, amb l’assistència del bisbe de Perpinyà, de Lluís Carreras i de Batista i Roca. 

L’any 1929 comença a funcionar a Blanquerna d’una manera informal el grup Monturiol de Minyons de Muntanya. La constitució formal es produí el el 10 d’octubre de 1930. Els seus estatuts van ser aprovats per la Junta Directiva de la Mútua el desembre de 1933. En tractar-se d’una secció de la Mútua tan sols podran formar-ne part els alumnes i exalumnes de Monturiol. Des del punt de vista econòmic la secció es manté gràcies a les quotes dels pares o familiars dels minyons. El cap de la secció és nomenat pel Consell General de la Germanor de Minyons de Muntanya de Catalunya i la Junta directiva de la Mútua. A l’edifici de la via Augusta els Minyons tenien un local on es feien les reunions i es guardaven el material d’acampada i la biblioteca. La senyora Marta Mestres, exalumna de Blanquerna, afirma que aquest local era a la planta baixa. 

L’activitat de la secció es va acabar amb el començament de la guerra civil. L’estiu de 1936 mossèn Batlle és detingut i posteriorment alliberat gràcies a la intervenció de Marc Aureli Vila, membre de la Conselleria de Cultura. Poc després marxa a l’exili a Suïssa. El 1938 abandona Suïssa i és retingut a Deva (Guipúscoa) per les autoritats franquistes. 

El 1939 Batlle retorna a Catalunya i reprèn l’activitat com a capellà i com a professor del Liceu francès. I torna a organitzar sortides i campaments amb els escoltes.

L’any 1945, impulsades per Mn. Antoni Batlle, neixen de manera clandestina, d'una banda, Minyons Escoltes i, de l’altra, Guies Sant Jordi. En els anys posteriors el nombre d’agrupaments es multiplica de 12 a 36 sota l’opressió del règim franquista, que fa témer per la seguretat dels infants, dels caps i dels i les responsables. 

PIÑA,Coque, PEDRALS, Ricard i VALLÈS, Pilarín Petita història. Mossen Batlle i l’escoltisme. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2015

Mossèn Antoni Batlle. Miscel·lània d'homenatge. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992

Genís Samper 2008 a “Dues vides entrellaçades. Biografies de Mossès Batlle i de J.M. Batista i Roca”». Arxivat de l'original el 2014-02-22  AA.VV.

Entrevistes amb exalumnes de Blanquerna (Mestres, Bonet, Gaju  i altres)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Batlle_i_Mestre

Oriol Bohigas va ser alumne de l’institut Menéndez y Pelayo entre els anys 1939 i 1943. Abans de la guerra havia estudiat a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella que dirigia Josep Estalella. La tardor  de l 1936, ja en plena guerra civil, la seva família s’instal·là a Olot, juntament amb altres famílies com la de Joaquim Folch i Torres. La marxa a Olot fou conseqüència de la decisió de desmuntar el Museu d’Art de Catalunya i d’enmagatzemar-ne el contingut a l’església de Sant Esteve d’Olot, a fi de salvar-lo dels previsibles bombardeigs de Barcelona. A Olot Bohigas es va matricular a l’Institut de Segon Ensenyament estatal. La tornada a Barcelona es va produir poc després de l’entrada dels franquistes a la capital del a Garrotxa.

Un cop a Barcelona el jove Bohigas es va veure obligat a preparar-se per a un examen de revàlida dels cursos que ja tenia aprovats, perquè “els franquistes no es refiaven de l’eficàcia pedagògica dels ‘rojos’”. L’examen incloïa una matèria que l’Oriol no havia cursat mai: la religió. L’ajudà a preparar aquesta part de l’examen mossèn Gabriel Cavallé, que oficiava al convent de monges del carrer Canuda, on avui hi ha la plaça de la vila de Madrid. La seva formació en matèria religiosa continuà amb el padre Garcia, professor de l’institut Blames. Va ser precisament en aquest institut on feu la revàlida de tercer de batxillerat. L’aprovà pels pèls i el catedràtic de Ciències García Fando digué a la mare de l’Oriol que el posés a aprendre un ofici.

Bohigas ingressà a l’institut Menéndez y Pelayo perquè la pedagoga Angeleta Ferrer, antiga mestra de l’Institut-Escola i amiga de la família, aconsellà als seus pares que continués els estudis en un institut oficial. Despareguts els instituts-escola i Blanquerna, l’única alternativa eren les escoles religioses. Van triar el Menéndez y Pelayo perquè hi havien anat a parar alguns professors i bastants alumnes dels instituts-escola. També va influir en la decisió el valor arquitectònic de l’edifici de Blanquerna i el prestigi de Galí com a pedagog. Bohigas va ser alumne del Menéndez y Pelayo entre entre 1939 i 1943.

 Al llibre Combat d’incerteses. Dietari de records, publicat el 1989, Oriol Bohigas proporciona molta i molt valuosa informació sobre l’institut Menéndez y Pelayo de principis dels anys 40.

Al capítol “L’institut Menéndez y Pelayo: els falangistes, una quimera elefantiàsica i més capellans” Bohigas recorda el cerimonial franquista del matí, la salutació amb el braç alçat quan entrava el professor a classe i les reaccions ben diferents dels distints professors, la figura del professor de Ciències Gómez Fantova i com se’n reien d’ell, l’adaptació que feu Josep Maria Ainaud de Lasarte dedicada a ell de la cançó de Concha Piquer “Tatuaje”, les classes de Formació del Espíritu Nacional, les classes de religió, el padre Bascuñana.

Al capítol “Els bons professors de l’institut” parla d’alguns professors que qualifica de “magnífics”: Manuel Marín Peña, de Llatí, Antonio Bermejo de la Rica, d’Història, Eugenio Frutos, de Filosofia, i el de Ciències Naturals, Alfonso Campos.

Al capítol “Alfonso Campos i els concerts de l’institut” fa una semblança llarga i acurada del personatge i de la seva mare, Luisa Campos. Parlant de Campos en un moment determinat diu: 

L’important no era el mètode ni el contingut de l’assignatura. L’important era el professor i la seva habilitat per convertir una classe de Ciències Naturals en una lliçó sobre la vida, la història, la moral, la cultura humanística.

En aquest capítol Bohigas dedica moltes línies a destacar la faceta de divulgador musical de Campos. Proporciona una llista extensísssima d’alumnes que tocavan algun insturment musica i explica la creació d’una orquestra de 30 membres.

En un capítol posterior, intitulat “Els companys de l’institut Menéndez y Pelayo” fa reflexions de tipus sociològic sobre els alumnes de l’institut. Afirma que molts dels seus companys eren “gent de semblant estructura social i cultural, molts d’ells acabats de sobreixir de les enderrocades estructures pedagògiques de la Generalitat i de l’Ajuntament”. I continua “el Menéndez y Pelayo fou el refugi dels estudiants que ens havíem quedat sense Instituts-Escoles i, sense Blanquernes i altres aproximacions al bon gust pedagògic”. Tot seguit fa una llista d’alguns dels alumnes de l’institut per justificar aquestes afirmacions: Josep i Oriol Martorell, fills d’Artur Martorell, Robert Vergés, fill de Pere Vergés, Josep Maria Ainaud, fill de Manuel Ainaud, Ramon Boixadós i Joan Rocamora, fills de mestres republicans, Jordi Bonet, exalumne de Blanquerna, Jordi Carbonell, Oriol de Bolós, Gonçal Lloveras… En aquest capítol també parla dels Minyons de Muntanya i del pare Batlle i fa una llarga semblança d’un company seu, Javier de Carvajal, arquitecte que ocupà diversos càrrecs a l’administració franquista i amb qui mantingué, malgrat tot, una sincera amistat tota la vida.

El capítol següent on hi ha referències al Menéndez y Pelayo és l’anomenat “Els companys de l’institut, l’estraperlo i la decisió d’estudiar aqrquitectura”. Bohigas hi descriu la vida social amb els amics de l’institut, les revistes que llegien, els temes de què parlaven. Fa una semblança llarga i detallada de Robert Vergés, que anys més tard va crear i dirigir l’Escola Garbí d’Esplugues i la Pere Vergés de Badalona. 

Al capítol “El dia de la Hispanidad” descriu com era el Día de la Hispanidad al Menéndez y Pelayo i diu: “El Día de la Hispanidad se celebrava amb actes d’afirmació patriòtica que eren, en realitat, actes d’afirmació política”. Relata amb detall les celebracions de dos anys, una al teatre Olímpia de la ronda de Sant Antoni i una altra a l’estadi de Montjuïc.

L’últim capítol en què parla directament del l’institut és el que duu per títol “L’examen d’Estat, les noies, Solanic i la Coral Sant Jordi”. Hi descriu la festa de celebració del final del batxillerat i explica amb tot detall la preparació i la realització de l’examen d’Estat i en què consistia aquesta prova.

Acabat el batxillerat, Bohigas ingressà a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1944 i es graduà el 1951. Gràcies al document “Breu història de l’institut d'Ensenyament Secundari Salmerón-Menéndez y Pelayo segons les actes del claustre”  sabem que l’any 1956 Oriol Bohigas i Josep Martorell, company d’estudis al Menéndez i Pelayo, van rebre l’encàrrec de fer una cuina i un menjador amb capacitat per fer 125 àpats. Una acta de l’any 1976 informa que el gener de 1976, després d’un llarg procés amb la fallida de l’empresa constructora, una protesta judicial del professor Huidobro i una dels alumnes en forma d’un petit incendi, les obres d’ampliació del centre es van tornar a posar en marxa i es van donar per acabades a l’inici del curs 1977-1978. En aquest document, elaborat a partir de les actes dels claustres de professors, s’hi afirma que le obres havien estat planificades per Oriol Bohigas. Tenim la sospita, però, que aquest suposat projecte no es va respectar gaire o gens perquè Oriol Bohigas negava totalment haver tingut res a veure amb una ampliació que ell qualificava d’horrorosa.

Un dels centres d’interès de l’activitat professional i intel·lectual d’Oriol Bohigas va ser l’arquitectura escolar. Les seves primeres obres en aquest àmbit, sempre amb col·laboració amb Josep Martorell i a partir de 1962 també amb David Mackay, van ser els instituts laborals d’Amposta (1955) i Sabiñánigo (1956), i les escoles Baró de Viver (1956) i Timbaler del Bruc (1956-1957) de Barcelona. A la dècada dels 60 l’estudi MBM arquitectes de Bohigas van dissenyar tres grups escolars a Terrassa (1960), l’edifici de l’escola Garbí d’Esplugues (1962), i les Escoles Sant Jordi de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona  a Pineda de Mar (1967), Vilanova i la Geltrú (1968) i Montbau, Barcelona (1969). L’any 1972 MBM arquitectes va dissenyar el conjunt arquitectònic de l’escola Thau de Barcelona i el 2001, la nova seu de la Universitat Pompeu Fabra de la mateixa ciutat.

Bohigas també és autor de l’article “La escuela viva: un problema arquitectónico”, publicat a Temas de arquitectura escolar, separata de la revista Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, publicada a Barcelona el 1972.

BOHIGAS, Oriol Combat d’incerteses Barcelona: Edicions 62, 1989  

“Breu història de l’institut d'Ensenyament Secundari Salmerón-Menéndez y Pelayo segons les actes del claustre” 

DURÀ GÚRPIDE, Isabel “La arquitectura escolar de Martorell, Bohigas y Mackay. El modelo concentrado como oportunidad educativa” dins RA. revista de arquitectura Núm. 18 

Entrevista personal 2013

Jordi Bonet era fill de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, l’obra més coneguda del qual és l’edifici del banc Vitalici del Passeig de Gràcia de Barcelona. Bonet i Garí va ser deixeble de Puig i Cadafalch, amb el qual l’unien lligams de parentiu, i de Gaudí. 

L’any 1931 Jordi Bonet va ingressar a l’escola Blanquerna, que en aquell moment estava situada en un palauet del carrer Provença, entre Pau Claris i Llúria. El curs següent, el 32-33, l’escola es va traslladar al nou edifici de Via Augusta. 

L’estiu del 36, a causa de l’esclat de la guerra, els Bonet-Armengol no van anar a la casa dels besavis a Arenys com feien cada estiu. A l’octubre, però, van tornar a l’escola amb normalitat. El canvi més significatiu que hi va advertir va ser que la capella s’havia convertit en una sala de música i que es va deixar de fer missa. Tanmatiex, el maig de 1937 la família Bonet-Armengol va abandonar Catalunya per por a ser perseguits per les forces revolucionàries. Es van embarcar al port de Barcelona i van arribar a Marsella. Des d’allà van anar a Suïssa i quan se’ls van acabar els dinares, a Sevilla, on hi vivia un oncle per banda de mare. 

A Sevilla el jove Jordi Bonet va estudiar a dues escoles. De la primera en Jordi en recorda el director, que castigava amb un regle els alumnes que no se sabien la lliçó. La segona va ser una escola alemanya, on els alumnes d’aquesta nacionalitat volien convèncer en Bonet que es fes de les joventuts hitlerianes. Aquests dos cursos en aquesta escola li van permetre aprendre l’alemany. 

Un cop acabada la guerra, els Bonet-Armengol es van embarcar al port de Cadis i van arribar a Barcelona el 17 d’abril de 1939. Bonet recorda que el port de Barcelona estava ple vaixells enfonsats. La seva il·lusió era tornar a Blanquerna, però el nou règim l’havia clausurat. Alguns exalumnes de Blanquerna que havien lluitat al costat de Franco van intentar que l’escola tornés a obrir. No se’n van sortir. Segons en Bonet aquests joves burgesos no eren franquistes però la revolució els va empènyer a canviar de bàndol. En trobar-se sense escola, els pares d’en Jordi decideixen matricular-lo a l’Institut Nicolás Salmerón. En Jordi, doncs, acaba el 5è de batxillerat a l’edifici de Salmerón del carrer Muntaner. El curs 39-40 ja el fa a l’edifici de Via Augusta. Les  principals novetats pel que fa a l’edifici i les instal·lacions eren que la capella ja tornava a ser-ho i que les taules havien estat pintades de negre. 

Segons Bonet van ser molts els alumnes de Blanquerna que van continuar estudis al Menéndez y Pelayo. En el seu cas, en Jordi pensa que les raons dels seus pares per fer-l’hi anar van ser la proximitat i el fet que, a aprer seu, li serviria de transició per anar a la universitat. Bonet insisteix molt que l’ensenyament al Menéndez y Pelayo era de qualitat perquè hi havia molt bons professors. Destaca, però, algunes diferències amb Blanquerna:la desaparició total del català de les classes i de la vida del centre, l’obligació d’integrar-se en “unidades escolares” i dur a terme cerimonials franquistes com marxar pels carrers fent crits i càntics d’exaltació del règim, i la manca d’un projecte pedagògic que anés més enllà de la transmissió de coneixements, perquè el projecte de Blanquerna de formació per a la democràcia i la llibertat havia estat abolit, i els nous ideals franquistes es quedaven fora de l’aula.

Entrevistes personals 2013, 2014 i 2021

Alfonso Campos fou professor de l’institut Nicolás Salmerón -des del 2 de novembre de 1933 fins al 8 de març de 1939  com a catedràtic d’Agricultura i, després, per canvi de nom del centre, del Menéndez y Pelayo -des del 9 de març de 1939 fins al 31 d’octubre de 1941. Va guanyar, per oposició, la plaça de catedràtic numerari de Ciències Naturals a l’institut de Lorca, on va fer classes des del novembre de 1941 fins al 26 d’octubre del 1942, quan torna al Menéndez per  concurs de trasllats i ocupa la càtedra de Ciències Naturals. 

Al Salmerón va ser professor del senyor Torquat Notó de la matèria Agricultura i tècniques industrials. Feia visites a granges agrícoles i a indústries de diversos tipus. Afirma Notó que Campos era el professor que despertava més simpaties entre els alumnes del Salmerón. En destaca que tenia cotxe. El primer va ser un Citroen de color verd, molt popular entre els alumnes, que l’anomenaven Clorofil·la. També comenta Notó que Campos havia fet diverses carreres, entre les quals la de dentista.

L’anecdotari i la rumorologia al voltant d’aquest professor és molt ric: que si practicava la boxa, que si era fill no reconegut del marquès de Marianao i d’una cupletista, que si s’assemblava molt al rei Alfons XIII, que era molt amant de l’òpera. La seva popularitat persistí al Menéndez y Pelayo, com ho demostra l’anècdota que explica l’exalumne del Menéndez y Pelayo Xavier Berenguer, segons la qual els alumnes cridaven “Fantova no, Campos, sí!”. Fantova era un altre professor de l’institut.

Els exalumnes de l’època del Menéndez també es recorden de les sortides que feia amb els alumnes. Està ben documentada una visita al museu de Geologia de la Ciutadella dels alumnes de sisè curs el 18 de novembre de 1946.

A les seves memòries Oriol Bohigas li dedica tota una entrada ("Alfonso L. Campos i els concerts de l’Institut, Sommières, dimecres, 19-VIII-87") i afirma que Campos és el professor del Menéndez y Pelayo del qual té un millor record. Les raons són tres: la seva qualitat pedagògica, la seva personalitat i el fet d’haver conduït tota la colla de joves a la qual pertanyia Bohigas cap a un munt d’activitats diferents, entre les quals hi havia, és clar, la música. D’ell diu que era condeixeble i amic d’Angeleta Ferrer i que intentava mantenir l’orientació empírica i experimental que tenien les seves classes de l’etapa anterior. Explica Bohigas que allò que admirava de Campos era la seva pluralitat d’afeccions i d’activitats, i l’entusiasme que aplicava a totes elles:

“A més de ser catedràtic d’institut, era farmacèutic en exercici, tocava en to professional dos o tres instruments de música -almenys el contrabaix i la trompeta-, tenia una petita fàbrica d’eines mèdiques i era àrbitre de boxa.”

Tot seguit estableix una contraposició entre ell i l’altre gran referent del Menéndez y Pelayo:

“Si en Marín y Peña fou el meu primer model de personatge dedicat seriosament i en exclusiva a una especulació intel·lectual com a entitat científica prioritària, en Campos em féu entendre l’altre plat de la balança: la grandiositat del tastaolletisme, el valor incalculable -i, àdhuc, la seriositat- de les ments volubles, la llibertat de la manca de principis i, sobretot, de prejudicis, en les aventures intel·lectuals.”

A continuació Bohigas s’explaia en els orígens familiars del mestre:

“Vivia amb la seva mare, la Luisa Campos, una velleta encantadora, distingida i simpàtica -amb signes encara ben endreçats d’una antiga vellesa-, amb la qual se’l veia passejar sovint per la Via Augusta.”

Bohigas proporciona informació privilegiada sobre aquesta senyora gràcies a la relació que tenia amb els pares del futur arquitecte: la senyora Luisa Campos (1864-1946) havia estat una famosa cantant de sarsuela a principis de segle.

“La coincidència de cognoms en la mare i el fill ens donaren la pista. Sembla que la Luisa Campos havia estat un amor obert i declarat del marquès de Marianao. I els entesos deien, per tant, que el meu professor era fruit directe d’aquest amor. La distinció aristocràtica d’Alfonso Campos -fent de professor, tocant el contrabaix o intervenint en combat de boxa- semblava acreditar aquesta ascendència.

La diversitat d’interessos professionals i culturals de Campos era un instrument pedagògic de gran eficàcia. Semblava una aplicació dels principis de l’Institut-Escola. L’important no era el mètode ni el contingut de l’assignatura. L’important era el professor i la seva habilitat per convertir una classe de ciències naturals en una lliçó sobre la vida, la història, la moral, la cultura humanística.”

Campos es dedicà per damunt de tot a la divulgació de la música. Organitzava festes musicals amb els estudiants que tocaven algun instrument. Hi havia de tot, pianistes, violinistes, flautistes, violoncel·listes, guitarristes, trompetistes. Al principi els concerts eren una successió de solos, però molt aviat Campos va organitzar duets i trios, i fins i tot va muntar una orquestra de cambra. Finalment es va atrevir a organitzar una orquestra de trenta músics. Diu Bohigas que els altres professors de l’institut s’ho miraven incrèduls. De vegades als concerts Campos hi afegia algun expert en literatura.

El problema de l’orquestra de l’institut era que hi havia molt pocs instrumentistes de vent i molts pianistes. Bohigas era un d’aquests i Campos el va reciclar en percussionista. El director de l’orquestra era, és clar, en Campos. Bohigas cita, fins i tot les peces que va interpretar l’orquestra.

Alfonso Campos va ser un dels quatre professors del Salmerón que es van incorporar a la plantilla del Menéndez y Pelayo des de l’inici del curs 1939-1940. Els altres tres van ser Febrer, Comas i Lasheras. Tanmateix, Campos desapareix del llibre d’actes del Menéndez y Pelayo a partir del 30 de setembre de 1941 i no hi torna a aparèixer fins a l’octubre de 1942. Gràcies a la documentació relativa a l’afer Cojo, sabem que Campos va fer classes a l’institut de Lorca durant el curs 1941-1942 en qualitat de catedràtic numerari de Ciències Naturals per oposició. 

Alfonso Campos es va jubilar el gener 1973.

BOHIGAS, Oriol Combat d’incerteses. Dietari de records. Barcelona: Edicions 62, 1989

Breu història de l’Institut d’Ensenyament Secudari Salmerón-Menéndez y Pelayo

Documents del fons Notó

Entrevista personal amb Xavier Berenguer

Recull de textos i fotografies de l’any 1999 L’institut Salmerón en el record dels antics alumnes

Recull de textos i fotografies de l’any 1998 per commemorar els 50 anys de la finalització del batxillerat de la promoció del 1948

Breu història de l’Institut d’Ensenayment Secundari Salmerón-Menéndez y Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)

El filòleg Jordi Carbonell, nascut a Barcelona el 1924, va ser alumne dels instituts Salmerón i Menéndez y Pelayo. A les seves memòries, que va publicar l’any 2010 amb el títol d’Entre l’amor i la lluita, proporciona molta informació sobre el seu pas per aquestes dues institucions.

Fins a segon de batxillerat Carbonell va estudiar als Escolapis de Balmes. Sa mare hauria preferit que anés a Blanquerna però qui va decidir va ser l’avi matern, que era qui posava els diners. El pare de Carbonell havia mort uns anys abans, el 1927 i en Jordi, el seu germà petit i la mare vivien amb l’avi matern. El tercer de batxillerat el va començar a l’institut Nicolás Salmerón, però havia esclatat la guerra i la família es va establir a Agramunt. A partir d’aquell moment, i fins a l’inici del curs 38-39, Carbonell va continuar els estudis de batxillerat a Agramunt i anava a Barcelona a examinar-se a l’institut Balmes. L’agost del 38, davant la imminència de l’arribada dels franquistes a la vila d’Agrament, la famíla va tornar a Barcelona i en Jordi va tornar al Salmerón a fer el cinquè de batxillerat. Allà hi va viure un bombardeig que va fer caure força metralla damunt l’escola.

Carbonell explica que quan les tropes de Franco van entrar a Barcelona “a casa estaven contents de poder tornar a l’església, concretament als Caputxins de Pompeia. Però aquest sentiment toparia immediatament amb la crua realitat de la brutal repressió contra tot el que era català i tot el que era democràcia, la pitjor de la nostra història”.

Abans d’acabar el curs 38-39 es van reprendre les classes i en Carbonell va tornar al Salmerón, ara ja amb el nom de Menéndez y Pelayo. Allà hi va fer la revàlida de tercer i quart de batxillerat perquè les noves autoritats no van donar validesa als exàmens fets durant la guerra. Aquell curs es va acabar amb professors que procedien de la Universitat, que en aquell moment encara estava tancada. Carbonell explica el xoc que va suposar per a ell “passar de fer totes les classes en català a fer-ho tot en castellà, alguna vegada amb el mateix professor” i comenta el panorama desolador que s’obria per a la llengua catalana: “El català va desaparèixer completament de la vida pública: de l’ensenyament, de la ràdio, de la premsa, de tot arreu. Va se prohibit fins i tot a les targes de visita i a les de condol”.

Carbonell comenta el trasllat del Salmerón-Menéndez y Pelayo a l’edifici de la via Augusta i dedica unes paraules a Blanquerna:

El curs següent l’institut Menéndez y Pelayo va passar de l’edifici del carrer Muntaner a la casa de la Mútua Escolar Blanquerna, a la Via Augusta. Blanquerna era una escola que havia estat creada per una mutualitat de pares. La dirigia Alexandre Galí i era un centre de catalanitat i modernitat pedagògica important. Després de la guerra va desaparèixer. Els van requisar el local amb el material que hi havia i hi van instal·lar el Menéndez y Pelayo sense cap compensació econòmica.

Tot seguit Carbonell fa una descripció de la vida escolar del Menéndez y Pelayo dels primers anys de la postguerra:

Al matí feien formar els alumnes al pati, hissaven la bandera espanyola i tocaven els himnes. Absolutament tot es feia en castellà i es feien classes de Formación del Epíritu Nacional. Si t’adreçaves en català, fins i tot fora de l’aula, a un professor, et deia: “No em parlis en català que em compromets”. Era veritat: una simple denuncia, sense cap prova, podia comportar l’expulsió o el desterrament. No cal dir que les lliçons d’història eren tendencioses i espanyolistes. Això va generar un dels primers actes de protesta. Jo encara era un noi molt poc polititzat, però que ens expliquessin aquelles mentides evidents em molestava profundament. Em produia enuig. A classe anava fent que no amb el cap, cosa arriscada, perquè en aquell moment no es podia protestar de res. Però els meus companys, molts dels quals eren catalanistes i antifranquistes, mai no em van denunciar.

Una ica més endavant recorda que al Menéndez y Pelayo deien als alumnes -hem de suposar que ho devien dir tant professors com alumnes addictes al règim- que el català era un dialecte i que per tant havia de desaparèixer. Carbonell diu que aquesta afirmació li va provocar “una reacció interna violenta” i el va dur a pensar “que faria el possible perquè no fos així i aquesta decisió l’he mantinguda tota la vida”.

El desvetllament d’una consciència política catalanista i democràtica el va dur a dur a terme altres formes de protesta, que li van suposar importants maldecaps:

Una altra forma de protesta a l’institut tenia lloc quan els del SEU (Sindicato Español Universitario) ens feien fer instrucció militar a l’hora del pati. Ens feien marcar el pas de manera militar. Jo arrossegava els peus i feia polseguera, tot marcant malament el pas de manera deliberada. Als del SEU els empipava molt, tant que em van denunciar al director. Vaig anar molt traquil a veure’l, tot i que un company, denunciat amb mi, s’ho va prendre molt malament i es va posar a plorar. Jo vaig decidir atacar i vaig dir al director: “Miri, aquests senyors diuen renecs i males paraules i, la veritat, tenen molt poc prestigi entre nosaltres. […] L’anècdota va acabar en un punt mort. A ells els va dir que no diguessin paraules “soeces” perquè perdien el respecte, i als alumnes ens van dir que no féssim polseguera ni destorbéssim.

En aquest punt aprofita per fer uns comentaris sobre el director a qui s’havia referit en explicar l’anècdota anterior:

El director, Manuel Marín Peña, era un aragonès que havien enviat al Menéndez y Pelayo per tal d’espanyolitzar l’institut. A cada centre d’ensenyament n’hi havia almenys un però el senyor Marín, a més, formava part de les comissions depuradores dels mestres catalans.

El relat de Jordi Carbonell continua explicant com va ser el seu segon i últim curs al Menéndez y Pelayo:

Vaig anar a l’institut fins al setè curs, el 1940-1941. Al cap de poc de començar les lliçons vaig començar a treballar a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, ja que a casa meva anaven molt malament de diners. Vaig haver de deixar d’assistir diàriament a l’institut aquell curs i només hi anava els dies d’examen. Després de parlar-ne amb els professors, aquests em van admetre als exàmens i això em va permetre acabar el batxillerat com a alumne oficial.

La part de les memòries de Carbonell dedicada a parlar de la seva etapa d’estudiant de batxillerat acaba amb el relat d’un episodi que hauria pogut tenir conseqüències funestes per a ell:

El meu pensament i les meves actituds començaven a ser conegudes més enllà del meu entorn, fet pel qual aquell curs els falangistes del SEU, van obrir un expedient per prendre’m l’escolaritat. Això hauria estat catastròfic perquè hauria significat la impossibilitat d’estudiar a cap institut ni universitat de l’Estat espanyol. Això m’hauria barrat definitivament el futur acadèmic. Afortunadament els del SEU em van anar a buscar per obrir-me l’expedient el desembre i llavors ja havia deixat d’assistir a les classes del Menéndez y Pelayo. Com que no em trobaven van demanar per mi als companys, que van dir que me n’havia anat, que no sabien res de mi. La qüestió va quedar morta i vaig poder continuar examinant-me quan tocava, mentre anava treballant a la Caixa. Després vaig fer l’examen d’Estat, que era obligatori abans d’entrar a la universitat, un examen complicat que abraçava els coneixements adquirits durant tot el batxillerat. El vaig aprovar amb un notable.

CARBONELL, Jordi. Entre l’amor i la lluita. Memòries. Barcelona: Proa,  2010. 

En iniciar-se el curs 1939-1940 molts els estudiants de batxillerat barcelonins s’havien quedat sense escola. Entre d’altres hi havia els que havien estudiat als tres instituts-escola de la Generalitat i els de l’escola Blanquerna. Una part d’aquests estudiants, tots ells de sexe masculí, van anar a parar al Menéndez y Pelayo, juntament amb els que provenien de l’institut Nicolás Salmerón, del qual el Menéndez y Pelayo era el continuador legal. A més, és clar, cal afegir-hi els alumnes que començaven el batxillerat aquell curs. 

Entre els alumnes que van estudiar al Menéndez y Pelayo durant els anys 40 hi trobem prohoms de la cultura catalana com els arquitectes Oriol Bohigas (Institut escola del parc), Josep Martorell i Jordi Bonet (Blanquerna) i l’historiador Josep M. Ainaud de Lasarte. A final de la dècada també hi va estudiar un personatge menys conegut a Catalunya, però que es troba, sens dubte, entre els científics més importants que ha donat el país. Es tracta del físic Manuel Cardona i Castro. En efecte, Cardona, amb més 11.456 citacions, ocupa el vuitè lloc en el rànquins de físics més citats entre els anys 1981 i 1997. Cardona va ser director del Max Planck Institut per a Física de Sòlids i membre de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. Totes aquestes dades procedeixen del llibre Manuel Cardona i Castro, escrit per Pere Bonnin i publicat per la Fundació Catalana per a la Recerca l’any 1998. A l’institut hi ha un exemplar d’aquest llibre amb una dedicatòria del científic: “Amb tot l’afecte per a l’Institut, els alumnes i els mestres (signatura) després de la memorable visita del 21.11.05” .

El primer contacte de Cardona amb el Menéndez y Pelayo va ser el curs 1943-1944, durant el qual, i gràcies a les gestions de la seva germana Àngels, en Manuel va entrar a l’escola preparatòria d’ingrés al batxillerat que organitzava l’institut. Sobre la composició social de l’alumnat del Menéndez y Pelayo d’aquells anys Bonnin diu, parlant d’un altre alumne d’aquells anys, l’Enric Lience:

La seva mare, per poder tirar la família endavant, hagué de fer els estudis i treballar d’infermera. Va decidir que el nen no havia de seguir als jesuïtes, perquè no ho podia pagar, i el va posar a l’Institut.

Aquest era el cas de molts alumnes de l’Institut Menéndez y Pelayo. No pertanyien a una classe social baixa, sinó que, per circumstàncies diverses, les famíles respectives de classe mitjana alta es trobaven amb pocs diners. 

I després afegeix:

Dins de l’escola pública, el Menéndez y Pelayo era considerat un centre distingit, amb un ensenyament d’alt nivell, ja que sempre va ser un “institut pilot”.

Dels seus set anys al Menéndez y Pelayo Cardona recorda especialment els alumnes Enric Lience i Jaime Vándor, i el professor Florencio Caballero Valladares. Sobre aquest últim el biògraf de Cardona diu:

Don Florencio Caballero Valladares, un falangista defensor de l’escola pública laica enfront de la religiosa privada, qui arribà a ser director de l’institut, sabia ensenyar les matemàtiques com ningú. Els va causar fort impacte. Mai no donava res per sabut. Ho explicava ls vegades que calia, sguint un per un tots els passos del procés cap a la solució del problema matemàtic. Sovint els dictava les respostes perquè, per a ell, no era important saber el resultat, sinó el camí que s’havia seguit per obtenir-lo. Com que hi havia matemàtiques a tots els cursos, cada any els alumnes podien assaborir el mestratge de don Florencio. Encara avui, tant Cardona com Lience recorden amb simpatia i gratitud aquest mestre que va exercir la docència amb professionalitat, abnegació, paciència i un infinit amor.

També té bones paraules per a un altre professor de Física, José María Gallart:

[…] en Manuel en té un gran record i assegura que va aprendre molt amb ell. Els alumnes l’apreciaven, Tant és així que va ser un dels pocs professors convidats a la festa de la revàlida. El senyor Gallart no s’ho podia creure i es va emocionar molt. 

Pel que fa als alumnes, Cardona parla extensament i en termes molt elogiosos d’Enric Lience i de Jaime Vándor. Aquest últim arribà a Barcelona l’any 1948 i Cardona ingressà a la universitat l’octubre de 1950, un any abans del que li tocava per edat. La relació entre tots dos no fou, doncs, gaire llarga ni tampoc gaire intensa, però molts anys més tard Vándor recordava Cardona amb afecte:

Era molt simpàtic. Recordo el seu somriure i també que era brillant i xerraire. […] Recordo, això sí, que em queia molt bé, era afable i no hi vaig tenir mai problemes. Serurament no teníem gaires punts en comú, perquè jo no he sabut mai desfer [sic] una ràdio ni he tingut mai curiositat per obrir un rellotge. Tampoc no he fet experiments de físca. En canvi, jo anava al Liceu i al Palau de la Música, i em sabia de memòria una gran quantitat d’òperes.

El gran amic de Cardona al Menéndez y Pelayo fou Enric Lience i Duran. Es van conèixer fent el preparatori i van fer junts tot el batxillerat:

Durant el preparatori i el primer curs de batxillerat, els dos nois tenien rivalitats fortes, que arribaren fins i tot a agressions físiques. Però superades aquestes, va néixer entre ells una gran amistat que ha durat tota la vida.

BONNIN, Pere Manuel Cardona i Castro. Barcelona: Biografies de la Fundació Catalana per a la Recerca 6, 2013  

Josep Maria Casas Homs va ser professor de llatí a l’institut Menéndez y Pelayo des del curs 1945-1946 fins al curs 1957-1958. Hi arribà per concurs de trasllat substituint Manuel Marín Peña, el primer director del Menéndez y Pelayo, i se n’anà per permuta de plaça amb Félix Lasheras, que havia estat professor de llatí de l’institut Nicolás Salmeron abans de la guerra. Abans d’arribar a Menéndez y Pelayo Casas Homs havia format part de la plantilla de l’institut Jaume Balmes de Barcelona els cursos 1938-1939 i 1939-1940. L’any 1940 va obtenir per oposicions la condició de catedràtic de llatí i la seva primera destinació com a tal va ser l’institut Sant Isidoro de Sevilla, on s’hi va estar des del curs 1940-1941 fins al curs 1944-1945. Un cop acabada la seva etapa al Menéndez y Pelayo, que, com hem dit abans va del 45 al 58, Casas Homs s’incorporà a l’institut Milà i Fontanals de Barcelona, on s’hi va estar fins que es va jubilar al final del curs 1963-1964 amb gairebé setanta anys.

Del seu pas pel Menéndez y Pelayo en sabem ben poca cosa. L’hem localitzat en un parell de fotografies. En una, datada el 10 de març de 1948, se’l veu al costat de l’equip de bàsquet del Menéndez y Pelayo que va jugar la semifinal del campionat escolar de Barcelona. En una altra el veiem participant en el dinar de comiat de la promoció que acabà el batxillerat el 1948, envoltat de professors i alumnes. El senyor Joan Clos, que fou alumne seu, recorda que en aquesta celebració es va cantar una versió abreujada del Gaudeamus igitur i que la segona estrofa era creació del professor Casas Homs. Feia així:

Tota vita nostra sit

gaudium consecutum,

professorum, alumnorum

in saecula saeculorum

vivat semper institut.

El senyor Clos explica que Casas Homs organitzava una sortida d’estudis a Sant Joan de les Abadesses, cosa que no feia gens de gràcia al director del moment, Santiago Andrés Zapatero. Clos també recorda que Homs feia fer als alumnes de llatí redaccions sobre temes de cultura i civilització llatina.

Josep Maria Casas Homs, paral·lelament a la docència al batxillerat, a la qual es va dedicar com a mínim durant 26 anys, va desenvolupar durant tota la seva vida un intensa i fructífera activitat intel·lectual, fins al punt que ens atrevim a dir que és una figura cabdal de la cultura catalana del segle XX.

Vallenc de naixement, Casas va estudiar música a Montserrat. La seva vinculació amb l’abadia monserratina va durar tota la seva vida com ho demostra el fet que cada any per Pasqua hi feia una estada. Es relacionava amb els monjos i va ser amic personal de l’abat Escarré. Cap als divuit anys es va instal·lar a Barcelona, ciutat on va viure la resta de la seva vida, primer a la plaça de sant Miquel i després al carrer de Guillem Tell. Es va llicenciar en lletres per la Universitat de Barcelona. L’any 1932 es va doctorar a la Universitat Complutense de Madrid.

El 1920 va ingressar a la Secció Filològica, dirigida per Pompeu Fabra, de l’Institut d’Estudis Catalans com a auxiliar de lexicologia. Al mateix temps va ser nomenat per Fabra ajudant de la càtedra de català que aquest havia obtingut a la Universitat de Barcelona. La seva posició a dins de l’IEC li va permetre fer estades d’estudis a Roma, Florència i Bonn, on va aprofundir en la seva formació com a filòleg. Casas Homs va formar part de l’equip que va treballar amb Pompeu Fabra en la redacció del Diccionari General de la Llengua Catalana. Diuen que era el deixeble predilecte de Fabra i que va treballar més hores en el Diccionari ell que el mestre. Casas Homs també va treballar en una altre projecte de l’IEC, el diccionari Aguiló, que es va elaborar, sota la direcció de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu, entre 1915 i 1934 a partir dels materials lexicogràfics aplegats per l’erudit mallorquí Marian Aguiló. Per la seva tasca com a lexicògraf l'IEC premià el 1924 i el 1925 dues obres seves: Vocabulari medieval d'art militar, cetreria i cavalleria i Vocabulari de les arts sumptuàries.

Homs també va participar en un altre dels grans projectes culturals del primer terç del segle XX, l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya de Rafael Patxot. S’hi va incorporar com a lexicògraf de l’IEC i la tasca que tenia assignada era la transcripció de les memòries que els missioners portaven a la seu de l’Obra en tornar de les seves expedicions científiques. En una ocasió, però, el 1925, va participar en una missió de recerca a Mallorca en companyia del músic mallorquí Baltasar Samper.

A més de treballs científics, durant els anys 20 i 30, Casas Homs també va escriure poesia, va publicar el 1936 un llibre de memòries de la seva experiència militar a l’Àfrica (Hores africanes. Anècdotes d’hospital militar), va ser redactor literari de La veu de Catalunya, vinculat a la Lliga Regionalista, i va traduir una novel·la de l’alemany, La dama grisa de Hermann Sudermann (Proa, 1934).

La guerra i la instauració de la dictadura franquista van provocar la desaparició o el pas a la clandestinitat de les institucions on treballava Casas Homs: el diari La veu de Catalunya, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. Tanmateix, l’activitat de Casas Homs com a estudiós de la llengua i la cultura catalanes va continuar des d’altres institucions, principalment el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), la Fundació Bernat Metge i, posteriorment, l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

Casas Homs, en efecte, va ser delegat del CSIC a Barcelona durant 25 anys. Des d’aquesta posició Homs va convidar a treballar amb ell molts membres de les institucions culturals d’abans de la guerra. A dins de la delegació barcelonina del CSIC Homs va ser encarregat de les publicacions, col·laborador de les seccions de literatura llatina, dirigida per Marià Bassols de Climent, de literatura catalana, a càrrec de Joaquim Rubió i Balaguer, i de l’Institut d’Estudis Medievals, presidit pel doctor Emilio Sáez.

Com a medievalista va estudiar i editar la comèdia renaixentista llatina Poliodorus (1953), la gramàtica catalana Torsimany de Lluís d’Averçó (1956), el diccionari de rimes La Gaya Ciencia de Pero de Guillén de Segovia (1962), l’epístola llatina Barcino de Jeroni Pau i les obres en prosa de Joan de Castellnou (1969). Com a llatinista va editar i traduir els volums I i II de les Històries de Tàcit (1949, amb Marià Bassols de Climent), i els volums I i II de la Institució oratòria de Quintilià. Com a lexicògraf va fer estudis per a diverses institucions: “Metereologia barcelonina” (1961), “Glossari llatí-català medieval” (1966), “Vocabulari trilingüe del segle XI: Grec, hebreu i llatí (1964) i “Glossarium barcinonense” (1970).

A l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona hi ingressà el 1971. El seu discurs d’ingrés va ser “L’ambient gramatical a Barcelona durant el segle XV”. Abans, però, ja havia publicat diversos articles al butlletí de l’Acadèmia: “Cervantes y sus elogios de Barcelona” (1928), “Persistència de la pastorel·la en la poesia popular catalana” (1947), “Sobre la Gramática de Mates” (1960) i “El mestratge de Marià Aguiló” (1967).

Més enllà del món clàssic i medieval, Homs va escriure articles sobre personalitats destacades de la cultura catalana moderna, com Pompeu Fabra, Marain Aguiló, Manuel de Cabanyes i Bonaventura Aribau, i sobre temes d’història local (Montblanc, Balaguer, Valls, Castellar del Vallès).

El també vallenc Ferran Casas-Mercade diu d’ell que allò que més li interessava i més el preocupava era la llengua:

La seva mirada abastava tots els Països Catalans. 

El seu model d'estat pel que fa l'ordenament lingüístic eren Bèlgica, Finlàndia i Suïssa.  

Es planyia per l'arribada massiva d'immigrants. 

Era partidari d'acostar la llengua literària a la llengua parlada.  

Es lamentava pels anys de silenci i de misèria intel·lectual.

Tot i que no va tornar a viure mai més a Valls, sí que va participar activament en la vida cultural de la ciutat: va ser un dels fundadors de l'Institut d’Estudis Vallencs i va ser membre del jurat dels Jocs Florals de Valls el 1951 i el 1971

Entrevista amb Joan Clos, gener de 2025

Viquipèdia 

Revista Cultura núm. 389, pàg. 7-30, Valls, 1979

Joan Castellanos i Vila, nascut a Barcelona l’any 1941, es va llicenciar en Filologia Clàssica l’any 1966 per la Universitat de Barcelona. Va ser el professor de grec del Menéndez y Pelayo entre els anys 1986 i 2002. Abans d’arribar al Menéndez y Pelayo va fer classes a l’institut de Vila-real, al de Molins de Rei i als instituts barcelonins Infanta Isabel i Emperador Carles (actualment institut Sants). També va ser professor de la Universitat de Girona entre 1969 i 1973 i de la Universitat Autònoma de Barcelona a partir del curs 1996-1997 i fins a la seva jubilació al final del curs 2001-2002. Castellanos, doncs, va compaginar l’ensenyament secundari amb l’universitari durant bona part de la seva vida laboral, però mai no va abandonar del tot l’institut, ja que la seva prioritat era la promoció del món grec entre els adolescents.

En l’àmbit de l'ensenyament a secundari, la seva implicació en el procés institucional que s'obria també en l'àbit educatiu amb l'adveniment de la democràcia va ser molt gran: va ser director dels instituts  Infanta Isabel (1979-1980) i Emperador Carles (1982-1984), va ser inspector de català i membre del Consell d’Ensenyament de la Comissió Tècnica Avaluadora de Català, va formar part dels tribunals que avaluaven el nivell de català del professorat de secundària, entre moltes altres tasques. Amb tot això pretenia constribuir al coneixement i la normalització de dues cultures mediterrànies, la catalana i la grega, que ell estimava profundament i que considerava estretament unides.

Fora de l’àmbit educatiu, Castellanos es va dedicar a l’edició i la traducció d’autors grecs antics. Per a la Fundació Bernat Metge va editar i traduir l’obra completa d’Isòcrates . Per a l’editorial La Magrana va traduir les tragèdies de Sòfocles Èdip rei i Antígona, i les dues obres principals d’Hesíode, Teogonia i Els treballs i els dies. 

Castellanos es va incorporar al Menéndez y Pelayo el 5 de setembre de 1986. Parlava molt bé el grec modern i era un gran coneixedor de la cultura grega actual. Per a ell, doncs, la llengua i la cultura gregues eren una cosa totalment viva. Per això va fundar al Coral Esperinós amb els alumnes de grec, organitzava un viatge anual a Grècia i anava amb alumnes, exalumnes i companys a restaurants grecs. 

A classe solia recitar poemes de Carles Riba. El seu lema pedagògic era ·ensenyar delectant”, tot i que de vegades, deia, no aconseguia ni una cosa ni l’altra: “Les ments i els interessos del jovent són insondables”. Per a ell el llibre era prescindible, el professor també, el lloc i l’hora eren secundaris i els exàmens eren una murga, tot i que una murga necessària, Per a ell  el veritablement important era l’alumne i el seu objectiu com a professor era fer néixer en ell l’interès i l’admiració pel món clàssic. Amb aquest principis metodològics Castellanos aconseguia que els seus alumnes obtinguessin uns resultats extraordinaris a les proves de grec de les PAU. 

En Castellanos tenia un gran sentit de l’humor. Els divendres, en acabar les classes, se n’anava a fer una cervesa i brindava tot dient “S´ha acabat la misèria”. 

Es va jubilar el 31  d’agost de 2002 i va morir el 5 de març de 2009.

Recerca iniciada per Mercè Bonsfills, professora de francès de l'institut Menéndez y Pelayo

El Punt Avui 11/III/2009

Arxiu administratiu de l’institut Menéndez y Pelayo

Jordi Cors, "Felicitats!, professor Joan Castellanos",  Faventia, UAB,  2002

Recordatori redactat pels seus companys del seminari de Clàssiques del Menéndez y Pelayo

Enric Climent va créixer en una família burgesa de la ciutat de València i va mostrar una gran vocació artística des de ben jove. Malgrat l’oposició del seu pare, va estudiar belles arts i es va unir a l’Associació d’Arts i Lletres de València, un grup de joves dissidents del Cercle de Belles Arts. Aquesta associació es va convertir en un centre d’activitat sorollista a València i va enfrontar-se al Cercle en discussions estètiques acalorades.

Després de completar els estudis a l’Escola de Belles Arts Sant Carles de València, el 1919 Climent se’n va anar a Madrid per estudiar a l’Escola de San Fernando. A Madrid va treballar com a il·lustrador retratista i paisatgista, i va participar activament en la vida artística i cultural de la ciutat, col·laborant amb revistes i freqüentant tertúlies d’escriptors i artistes renovadors.

El 1924 es va traslladar a París per entrar en contacte amb l’avantguarda internacional. Durant la seva estada a la capital francesa, va dedicar-se principalment a l’escenografia i al disseny teatral. Després de dos anys a París, Climent va tornar a Madrid i va continuar la carrera de pintor, exhibint les seves obres en diverses sales d’exposicions.

El 1925, va unir-se al grup dels Pintores Ibéricos, que buscava modernitzar l’art espanyol a través d’un retrobament amb les arrels. Va participar en nombroses exposicions organitzades per aquest grup i va guanyar reconeixement per la seva obra postcubista.

El 1933 Climent va ser nomenat professor de dibuix a l’Institut Salmerón de Barcelona. Va participar també en el Saló dels Noucentistes que es va celebrar en l’Ateneu Mercantil de València. El 1933 va presentar obres a la Primera Exposició d’Art Revolucionari que es va celebrar a l’Ateneu de Madrid, organitzada per la Secció d’Arts Plàstiques de l’Aliança d’Intel·lectuals. Va exposar en la Regional de Belles Arts de 1934 i en diverses mostres col·lectives que va organitzar Acció d’Art a la Sala Blava de València. L’agrupació d’intel·lectuals i artistes Acció d’Art s’havia constituït el 25 de maig de 1933 a València i la seva seu es convertí en un lloc de reunió i de tertúlia d’artistes i escriptors d’orientació valencianista.

Durant la Guerra Civil Climent va participar en les activitats de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i en els òrgans de propaganda de la República, primer a Madrid i després a València. La seva obra pictòrica va ser contemplada i premiada a les Exposicions Nacionals que es van celebrar a Barcelona. També va treballar per al Ministeri de Propaganda executant diversos cartells i dibuixos. Però la seva tasca més rellevant van ser els dibuixos que va fer per al cèlebre àlbum titulat Madrid (1937), en el qual també van col·laborar els artistes Francisco Mateos, Eduardo Vicente, Arturo Souto i José Bardasano. El Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París va presentar les obres seves titulades El bombardeig i Quatre avions bombardejant. Aquestes obres es poden veure actualment a la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona.

Després de la guerra, com molts altres republicans catalans, espanyols i bascos, va exiliar-se a Mèxic, després de passar pel camp de concentració d’Argelers. A Mèxic Climent va començar una nova etapa, dedicant-se a la creació artística, l’exhibició de la seva obra i l’ensenyament. Va continuar desenvolupant el seu estil pictòric, pintant paisatges i natures mortes inspirats pel nou entorn.

L’any 1963, després de 24 anys d’exili, Climent va retornar a l’Estat espanyol i va realitzar a Madrid una exposició d’obra seva que va generar una gran expectació i va ser aclamada per la crítica. Va instal·lar-se a Altea, on passava les vacances d’estiu. Amb el temps, es va retirar completament al seu estudi de la Colonia de las Águilas (Mèxic), on rebia les visites d’amics. L’any 1977 l’editorial Joaquín Mortiz va publicar la monografia artística Enrique Climent, amb una presentació escrita pel mateix artista valencià en què resumia el seu ideari estètic.

Climent va morir a la seva residència de la Colonia de las Águilas l’any 1980. La seva desaparició fou molt comentada pels mitjans informatius mexicans, que el van qualificar com un dels grans pintors de Mèxic. Uns anys després de la seva mort es va realitzar una mostra retrospectiva al Palacio de Bellas Artes de Mèxic (1984). Algunes de les seves obres van ser presentades a la Exposición del Exilio Español en México, celebrada a Madrid en 1983, i en la mostra «Art contra la guerra» que va tenir lloc a Barcelona el 1986. El seu nom va figurar en l’exposició «La Vanguardia Artística de los años treinta» de l’Ajuntament de València (1981).

Enric Climent va ser professor de dibuix de l’institut Salmerón els sis cursos que aquest centre va estar en funcionament, és a dir, del curs 1933-1934 fins al curs 1938-1939. No en sabem gaire sobre la seva activitat al centre ni i, en general, de l’etapa barcelonina de la seva vida. L’acta del claustre de 18 de maig de 1934 explica que el professorat de l’institut va regalar un retrat del president de la República, senyor Nicolás Salmerón, al director, senyor de la Puente,  per agrair-li la seva tasca al capdavant del centre, i aquest, emocionat, va proposar col·locar-lo a la biblioteca. Aquest retrat va ser realitzat per Enric Climent.

Aquesta article està basat en l’entrada dedicada a Enric Climent al web Memòria valencianista.cat

https://memoriavalencianista.cat/biografies

https://www.amicsmuseunacional.org/ca/obra-de-la-setmana-255/

https://www.museuemporda.org/autors/enric-climent-palahi/

Breu història de l’Institut d'Ensenyament Secundari Salmerón-Menéndez y Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)

Maria Comas va néixer a Alcoi i va ser professora de Geografia i Història a l’institut de la seva ciutat natal fins que el curs 1933-1934 es va incorporar a l’institut Salmerón de Barcelona i s’hi va estar fins que es va converir en el Menéndez y Pelayo. Comas va obtenir la condició de catedràtica l’any 1932. En aquell moment tan sols n’hi havia tres més en tot l’Estat espanyol. Maria Comas va ser un dels quatre professors del Salmerón que van continuar fent classe al Menéndez y Pelayo. Els altres eren Maria Ribelles, Alfonso Campos i Joaquim Febrer. L’any 1941 va marxar del centre ja que el seu nom no torna a sortir més a les actes dels claustres. La seva destinació següent va ser l’institut Maragall de Barcelona, on va coincidir amb el seu marit, Diego Montáñez. L’escriptora Carme Serrallonga va ser alumna seva i afirma que mai no va tenir una conversa en català amb ella. El 1965 va ser nomenada directora accidental del Maragall. Entre el 1954 i 1968 va formar part d’un grup de formació del professorat de Geografia i Història. Va publicar nombrosos llibres de text de geografia d’Espanya i universal  i d’història d’Espanya i universal. De fet, a principis dels anys 60 el manual d’història d’Espanya més utilitzat era el que col·loquialment es conexia com “el Maria Comas”. Es va jubilar l’any 1973.

Maria Comas i la seva germana Joaquima van participar en els creuers universitaris de la Mediterrània dels anys 1933 i 1934 amb alumnes i professors de diverses facultats de lletres de Barcelona, València i Madrid. El creuer de 1933 va ser organitzat per la universitat de Madrid i el del 34, per la de Barcelona. Al creuer del 33, el més ben documentat, hi van participar quasi 200 estudiants i professors, entre els quals hi havia, a més de les germanes Comas, Salvador Espriu, Guillem Díaz-Plaja, Bartomeu Rosselló Pòrcel i Jaume Vicens Vives.  El creuer va ser concebut com a postgrau d’humanitats i entre el 15 de juny i l’1 d’agost van visitar els principals jaciments arqueològics del Mediterrani i el Pròxim Orient.

Un cop acabada la guerra, Maria Comas, com tots els altres docents, es va haver de presentar davant de la comissió provincial de depuració. Comas va comparèixer a la de Barcelona, però no a la d’Alacant i per això la comissió d’Alacant en proposà la separació definitiva del cos per no haver-se presentat a les autoritats ni haver sol·licitat la rehabilitació. La comissió alacantina diu: “se ignora si se ha presentado en el instituto  -el Salmerón- donde se halla adscrita, en Barcelona”. Certament, Comas va comparèixer davant la comissió provincial de Barcelona, presidida, recordem-ho, pel que en aquell moment era el director de l’institut on treballava Comas, el Menéndez y Pelayo. La comissió barcelonina no li va imputar cap càrrec i va proposar la confirmació en el càrrec el 30 de novembre de 1939.

Comas va haver de sotmetre’s a un interrogatori, la pregunta 17 del qual era aquesta:

Indique cuanto sepa del período revolucionario, principalmente en lo relacionado con el desenvolvimiento público y administrativo del Ministerio e indique asimismo la actuación que conozca de sus compañeros.  

Comas, atenent aquest requeriment, cita dotze companys, indicant noms i càrrecs. A deu els qualifica de comunistes, de socialistes o de delegats de la FETE. Tan sols de dos en fa un informe positiu. Pel que fa al funcionament del Salmerón dona moltes explicacions sobre fets i esdeveniments per demostrar-ne la manca d’independència i de llibertat en la funció docent.

La comissió superior dictaminatòria d’expedients de Barcelona va proposar la confirmació de Comas sense sanció, però tot i així  el 3 de maig de 1941 va ser sancionada amb la inhabilitació per exercir càrrecs directius i de confiança, sense cap explicació ni basant-se en cap prova ni informe escrit. Probablement la sentència es va emetre pel fet de ser cunyada de Rafel Candel Vila, director comissari d’un dels institut-escola durant la guerra, i esposa de Diego Montáñez Mantilla, que no es va presentar a la depuració i va ser separat del cos.

Comas sol·licità la revisió del seu cas, que va ser acceptada el desembre de 1942. El bisbat de Barcelona va presentar un raport en què informava de les seves activitats religioses i aportava el certificat del seu casament eclesiàstic del 26 de gener de 1935. També va participar en el procés el padre Félix Lasheras, que havia estat company de Comas al Salmerón entre el 1933 i el 1935, amb una declaració on, entre altres coses, deia que era una persona religiosa i que era més de dretes que no pas d’esquerres. Ara bé, també deia això:

“supo de mi caída en poder de los rojos como prisionero de guerra en Teruel y nada hizo en mi favor. Se quiso justificar alegando que había estado perseguida. Después de las sanciones impuestas a ella y a su esposo se ha dejado llevar demasiado de la natural indignación expresando oralmente conceptos que serían gravísimos si no tuvieran la excusa de su temperamento locuaz”.

Finalment, el 13 d’octubre de 1943 el Juzgado Superior de Revisiones va considerar que el raport de Lasheras no era prou concret com per formular càrrecs i va cloure la revisió de l’expedient de manera definitiva amb la confirmació de Comas en el càrrec sense sanció.

Molts anys més tard, la plataforma ciutadana Guanyar Alcoi va incloure Maria Comas en una llista de 122 dones alcoianes que va presentar al govern municial amb la demanda de feminitzar el nomenclàtor de la ciutat. Ignorem si actualment hi ha cap carrer que dugui el nom de la historiadora i geògrafa alcoiana.

GRANA GIL, Isabel. “María y Joaquina Comas Ros, dos profesoras de instituto depuradas, sancionadas y confirmadas durante el franquismo” A Trobada internacional d’investigadors del Franquisme.. València: 2019 

GÓMEZ MENDOZA, Josefina.“Educadoras y profesoras de geografía de la II República y durante la represión franquista: Gloria Giner de los Ríos, Leonor Serrano y las hermans Comas Ros” A: Cuadernos geográficos  num. 62 

CASTRO, Asunción i DÍAZ, Julián. “XXV años de paz franquista” A: Sociedad y cultura en España hacia 1964 

PESSARRODONA, Marta. “Un error tipogràfic? O una magdalena a la meva tassa? A propòsit de «Vinc del mar i l'estimo»” Haidé, núm. 3, 2014 p. 109-112

El febrer de 1934, José de la Puente Larios va ser comissionat pel Ministeri d’Instrucció Públic espanyol per organitzar el nou institut Nicolás Salmerón, a Barcelona, en qualitat de director interí. De ben segur el Ministeri va tenir en compte a l’hora de triar-lo la seva curiositat i la seva sòlida formació en l’àmbit de la didàctica de la física i la química, i en el camp de l’organització i la gestió de centres. Efectivament, entre el 1920 i el 1933 havia aconseguit cinc beques per estudiar aquests aspectes a França, Itàlia, Alemanya i Bèlgica. El prestigi de què gaudia dins de l’àmbit educatiu va fer que fos un dels integrants del Consell Regional de Segona Ensenyança de Catalunya. 

De la seva carrera professional a l’ensenyament secundari sabem que l’any 1912 feia classes a l’institut d’Àvila i que el 1920 era catedràtic a l’institut General Tècnic de Barcelona, el que després seria l’institut Jaume Balmes. El maig de 1933 encara era a aquest institut, la qual cosa fa pensar que devia arribar al Salmerón al setembre de 1933. 

De la Puente va ser el primer director del Salmerón. Va exercir aquest càrrec els cursos 33-34, 34-35 i 35-36. Després, durant la guerra, hi va haver a cada curs un director diferent: Nicol (1936-1937), Heredero (1937-1938) i Regalado (1938-1939). Tots tres van ostentar la condició de comissari-director. 

Miquel Siguan, que va estudiar al Salmerón, diu que de la Puente explicava la teoria de la relativitat a les seves classes. Un altre exalumne de Salmerón, Torquat Notó, diu que compartia classe amb dos fills de de la Puente, l’Angélica i en Pablo. També afirma que de la Puente tenia una farmàcia al carrer Balmes. 

A més de la seva dedicació professional a l’ensenyament, de la Puente va fer conferències i va escriure articles sobre l’ensenyament de les ciències a l’escola primària i secundària.

La actualización científica y didáctica del profesorado de Física i Química de instituto (1900-1936)

https://tesisenred.net/bitstream/handle/10803/11071/Tjdlm3de7.pdf.pdf?sequence=3&isAllowed=y

Recull de textos L’institut Salmerón en el record dels seus antics alumnes 1999 

Mercè Durfort i Coll (La Suze sur Sarthe 1943- Barcelona 2023) fou professora del Menéndez y Pelayo entre el 1965 i el 1974, els cursos 1965-1966 i 1966-1967 fent d’ajudant de classes pràctiques, els cursos 1967-1968, 1968-1969 i 1969-1970 en qualitat de professora adjunta interina, i els cursos 1970-1971, 1971-1972, 1972-1973 i 1973-1974 com a professora contractada.

Durant aquests anys Durfort va compaginar la docència a l’institut amb la universitat, on des de1965 formà part del departament de Citologia i Histologia de la UB que dirigia el doctor Lluís Vallmitjana (1916-2006). Aquests anys també va treballar al Laboratori de Biologia de l’Institut Químic de Sarrià com a ajudant única del jesuïta Josep Pertusa (1906-1983), de qui va aprendre tècniques histològiques de l’època de Ramon y Cajal. Com a conseqüència d’aquests aprenentatges va publicar nombrosos quaderns amb tècniques senzilles que foren el referent per a milers d’estudiants i professorat de biologia durant dècades.

Va ser una professora universitària fecunda i respectada, investigadora en citologia, traductora de textos científics ‒per exemple, va traduir al català la Introducció a la biologia cel·lular de Bruce Alberts‒,  divulgadora i experta en museologia microscòpica. Ho va fer tot per fomentar les classes pràctiques d’histologia des de la dècada dels 70 del segle passat fins la seva mort. El 1986 va esdevenir la primera dona catedràtica de biologia cel·lular de la Universitat de Barcelona. També  va ser  la primera dona a ingressar a l'Acadèma de Ciències i Arts de Barcelona i la segona, a l’lnstitut d'Estudis Catalans, on va presidir la secció de ciències biològiques durant el període 1994-2000.

Mercè Durfort va rebre en vida tot tipus d’homenatges i reconeixements, el més important dels quals va ser la concessió de la  Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya l’any 2004.

Durfort parlava del Menéndez y Pelayo amb admiració i respecte, reconeixent que hi havia après tant, especialment d'Alfonso Campos ‒"el senyor Campos"‒, de qui va ser companya de seminari fins que aquest es va jubilar. Deia que era un professor amb una autoritas absoluta.

La primera tesi doctoral que va dirigir va ser la d’una altra professora del Menéndez y Pelayo, Neus Mercadé. Va ser per causa seva que Mercadé va triar el Menéndez com a destí preferit en treure’s les oposicions el 1976.

Aquest article  és una adaptació d'un text de Neus Mercadé elaborat ex professo per a aquest web.

Joaquim Febrer va ser un dels deu professors que van integrar la plantilla inicial de l’institut Nicolás Salmerón l’any 1933, juntament amb Tabuenca, Nicol, Campos, Ortega, Marín Sancho, Climent i Comas. Durant els sis cursos que va estar en funcionament l’institut Salmerón, Febrer va ser encarregat de curs de Matemàtiques. L’antic alulmne Alfredo Rehder va dir sobre ell el següent:

Don Joaquín Febrer, matemático ilustre, de lenguaje rápido, mientras llenaba la pizarra de conceptos que borraba antes de que pudiéramos tomar apuntes, pues opinaba que el texto del libro era muy claro de entender y sobraban explicaciones. Era persona fría en su relación personal, pero me sorprendió que veinte años después se acordara de mi apellido, me abrazó y agradeció mi visita.

Les actes dels claustres del Salmerón registren dues intervencions seves. A la primera, en el claustre del 18 de juny de 1934, Febrer, en nom de tot el claustre, agraeix al director de la Puente el seu treball i el seu tracte considerat vers el professorat. L’octubre de 1935, davant dels primers casos d’indisciplina, Febrer proposa que tot un grup d’alumnes sigui examinat per un tribunal. A partir del curs 1936-1937 va exercir el càrrec de secretari, alternant-se amb Comas i Tabuenca.

Un cop acabada la guerra, Febrer va ser un dels quatre professors del Salmerón que es van i continuar al Menéndez y Pelayo. Els altres van ser Comas, Campos i Ribelles. Febrer va continuar fent de secretari al nou institut Menéndez y Pelayo, com ho demostra l’acta del claustre del 15 de març de 1939. El febrer de 1941 Febrer deixa de signar com a secretari i en el claustre de febrer de 1941 desapareix de la relació de professorat del centre. Probablement, va centrar-se en la tasca docent universitaria.

Joaquim Febrer va néixer a Benicarló el 1893 i va morir a Barcelona el 1970. Fins als vint anys va treballar a l’empresa familiar d’exportació de vins. Va fer el batxillerat a l’institut de Castelló i el 1913 es traslladà a Barcelona per estudiar a la universitat. Es va llicenciar en Ciències exactes el 1916 i l’any següent va obtenir la llicenciatura de Ciències físiques. El 1935 va guanyar el grau de doctor per la Universitat de Madrid.

Paral·lelament a la seva tasca docent i de gestió a l’institut Salmerón / Menéndez Pelayo entre 1933 i 1941, Febrer va fer professor a la Universitat de Barcelona d’Astronomia general i topografia i d’Astronomia esfèrica i Geodèsia. Ho va ser fins a la seva jubilació l’any 1963. L’any 1960 va ser vicedegà de la facultat de Ciències, i degà entre 1960 i 1965, ja jubilat.

El 1917 va aconseguir una beca de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona com a alumne de la Secció astronàutica de l’Observatori Fabra. El 1920 va adquirir la condició d’ajudant tècnic dins d’aquesta institutció, i el 1937 el d’astrònom. Els resultats de les seves observacions i de les que feia amb Comas i Solà i Polit i Boixareu es publicaven al butlletí de la Secció Astronòmica i a revistes internacionals. Entre el 1957 i el 1970  va ser director de l’observatori Fabra.

Febrer va ser membre de diverses institucions nacionals i internacionals de l’àmbit científic.  Una d’elles va ser la Sociedad Astronómica de España y América, de la qual fou vicepresident. I president després del final de la guerra d’Espanya. El 1947 va ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona en qualitat d‘acadèmic numerari. També fou membre de la Comissió d’asteroides i cometes de la Unió Astronòmica Internacional i de la Comisió Nacional de Astronomia.

Va ser molt destacable la seva activitat al Servei Meteorològic de Catalunya, en el qual ingressà l’any 1921. Els resultats de les seves recerques eren notes d’estudi i informes anuals sobre les pluges de Catalunya. La seva obra cabdal en aquest camp va ser l’Atlas pluviomètric de Catalunya, publicat l’any 1930 sota els auspicis de la Fundació Patxot. Aquesta obra és una recopilació de les dades publiomètriques fornides per 304 estacions pluvimètriques entre 1861 i 1925.

Publicacions com a autor

Responsable de la part de metereologia de la Geografía Universal. Editorial Gallach 1930-1931

Lecciones de Cosmografía. Bosch 1947

Lecciones de Astronomía elemental. Reverté 1947

Diversos Treballs publicats a les Memorias de la Academia de Ciencia y Artes de Barcelona, Barcelona 1948

La evolución de la astrofísica, Consejo Superior de Investigaciones Científicas Barcelona, 1963

El observatorio Fabra de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. Barcelona 1965

Publicacions com a traductor  

 Nociones de Metereología General y Náutica con elementos de Oceanografía Marcel Coyecque 1946

El espacio y el tiempo Émil Borel 1931

Astronomía (10 volums) Ernest Esclangon 1936

El sol  George.Bruhat 1933  

Arxiu de l'institut Menéndez y Pelayo

Recull de textos “L’institut Salmerón en el record dels seus antics alumnes” 1999

https://lahistoria .net/biografia/joaquin-febrer-carbo

https://dbe.rah.es/biografias/37444/joaquin-febrer-y-carbo

https://www.biografiasyvidas.com/biografia/f/febrer_carbo.htm

https://acam.cat/sites/default/files/Febrerfet_0.pdf

Angeleta Ferrer va néixer al Masnou l’any 1904. L’ensenyament primari el va fer a les diverses escoles on va treballar la seva mare, la mestra i pedagoga Rosa Sensat, primer una escola de l’Estat del Masnou i després l’Escola Municipal del Bosc de Barcelona. Ferrer explica que el seu pas per l’Escola del Bosc, que dirigia la seva mare, va ser decisiu perquè li va despertar les seves dues vocacions, la de mestra i la de naturalista.

A la "Notes biográfiques" que va escriure quan se li va fer un homentatge amb motiu de la seva jubilació i de la qual només hem tingut accés a alguns fragments, Ferrer diu que "a l’Escola del Bosc, a les hores d’esbarjo, en un racó del jardí, muntava escola per a les meves condeixebles” i que amb setze anys “quan sortia del Balmes anava a l’escola nocturna de la mare i l’ajudava, portant un grup de noies de 30 anys que aprenien de lletra”.

Va estudiar el batxillerat entre la’ny 1915 i el 1921 a l’Institut d’Ensenyança Mitjana per a la dona, que era una secció de l’Instiut General i Tècnic de la província de Barcelona, el futur Balmes. Durant aquells anys també va fer estudis de mestra a l’Escola Normal de l’Estat. Cal recordar que en aquella època per fer els estudis de mestra no calia tenir el batxillerat. A la universitat va fer la carrera de Ciències Naturals. Es llicencià l’any 1926 i va fer de professora a la càtedra de Zoologia d’articulats de la Universitat de Barcelona. A l’Institut Provincial (Balmes) va encarregar-se de les pràctiques de Ciències Naturals en qualitat d’ajudant tècnica gratuïta durant els cursos 28-29, 29-30 i 30-31. A més, aquells anys que van entre 1926 i 1932 va treballar també a Blanquerna. Ho explica breument a l’article “Els meus records” que va publicar al número 27 de la revista Perspectiva Escolar:

Acabada la llicenciatura entro de professora a la Universitat, alhora que Alexandre Galí, que havia creat l’Escola Blanquerna, m’encarrega de les Ciències i la Biologia dels estudis de Batxillerat. Malgrat que estàvem subjectes als programes oficials i als exàmens a l’Institut, sempre recordaré l’agradable convivència amb aquells alumnes i el treball d’experimentació, actiu i intens, que es féu en els senzills laboratoris que muntàvem, així com les frqüents sortides per estudiar en plena natura.

També s’hi refereix a l’article "Redacció", aparegut el 1982 a la revista Papers de Batxillerat:

Jo havia treballat també a Blanquerna. Us ho explicaré: la meva mare volia que fes el doctorat però per a això havia d’anar-me’n a Madrid. Aleshores, per aquells temps, vaig començar a tenir febrícules i dolor i com que no m’acabava de trobar bé em vaig quedar a Barcelona; va ser llavors quan l’Alexandre Galí li va dir a la meva mare: “Rosa, necessito l’Angeleta que vingui a Blanquerna”, i vaig anar amb la Fustagueras, la seva amiga. Suposo, doncs, que després el senyor Galí va parlar de mi al doctor Estalella.

El curs 1932-1933 Ferrer trenca la seva relació laboral amb Blanquerna i l’Institut per dedicar-se plenament a tirar endavant el projecte de l’Institut-Escola de la Generalitat sota la direcció de Josep Estalella. Alexandre Galí ho explica així al volum VII, el dedicat a l’ensenyament secundari, de la seva monumental Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya diu:

Fruit d’aquestes condicions personals fou la confiança que [Estalella] va atorgar a Angeleta Ferrer, que va acabar sent el braç dret i una de les personalitats que després de l’Estalella va contribuir més a caracteritzar la institució. Possiblement el doctor Estalella també l’hauria descoberta un cop dintre de la casa (l’Institut-Escola) puix la seva activitat, la seva força creadora, el seu entusiasme i la seva aptitud ingènita a tractar tota mena d’escolars o de jovent, la feien prou albirable, però nosaltres ens atribuïm el mèrit d’haver-la assenyalada com a professora de valor excepcional el dia que en la ponència del Consell de Cultura es va fer la tria del personal complementari. Angeleta Ferrer ens era coneguda a través de la seva mare Rosa Sensat, des que era infant i, a més, a l’Acadèmia Monturiol de l’Escola Blanquerna havíem tingut ocasió de provar-la com a professora de Ciències i de valorar les seves grans qualitats. No creiem que mai en cap institució educadora dos temperaments haguessin congeniat tant; talment llurs iniciatives i llur acció es projectaven d’una manera indistinta en les accelerades creacions del que fou l’Institut-Escola de la Generalitat.

El 1939 el nou règim tanca l’Institut-Escola i Ferrer perd la càtedra i és enviada a Madrid com a càstig pel seu perfil republicà. A Madrid passa dos cursos a l’institut Isabel la Católica i fa unes noves oposicions, que li permeten torar a Catalunya, concretament a Reus, on s’estarà 17 cursos. Posteriorment es desplaça a Mataró i finalment a Barcelona a l’Institut Infanta Isabel, del qual va ser directora. Ferrer es va jubilar el 1974 amb 70 anys.

El 1965 Angeleta Ferrer va inagurar les tasques de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, impulsada per Galí, Artur Martorell i Marta Mata, amb un curs de didàctica de les Ciències Naturals.

GALÍ, Alexandre. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya llibre II

FERRER, Àngels."Els meus records". A: Perspectiva Escolar .1978, núm. 27

"Redacció". A: Papers de Batxillerat. 1982, núm 1, 3

BASTONS I VIVANCO, Carles. "Maria dels Àngels Ferrer i Sensat (1904-1992), una vida dedicada a l’educació". A: Temps d'Educació. 2019, núm. 56

Fins als catorze anys Alexandre Galí va ser deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i del seu cunyat Pompeu Fabra. Als 23 anys el va temptar l’Escola de mestres de Joan Bardina. S’hi va presentar l’estiu de 1909 perquè l’hi acceptessin com a alumne. Van tenir una petita conversa i Bardina li va proposar d’entrar a l’escola no com a alumne sinó com a professor de gramàtica i literatura castellanes, i ho va acceptar.

Aquell any va ser l’últim de l’Escola de Mestres i en acabar el curs va acceptar anar a Terrassa per muntar una escola de patronat que va ser l’escola Vallparadís. Durant l’any 1913 Prat de la Riba va visitar l’escola i li va proposar d’entrar com a funcionari al Consell d’Investigació Pedagògica, acabat de crear. L’any 1916 se li va confiar la secretaria d’aquesta institució, càrrec que va exercir durant vuit anys, o sigui fins al començament de la dictadura de Primo de Rivera. Amb el càrrec s’hi van acumular moltes tasques: la direcció de l’Escola d’Estiu, la direcció dels Estudis Normals de la Mancomunitat, la direcció de l’Escola Montessori, que va batejar com a Escola Graduada de la Mancomunitat. Quan la dictadura va amenaçar de mort aquesta escola, Galí va convèncer els pares dels alumnes per crear, com a institució privada, amb tot el professorat i uns cent vint alumnes, la Mútua Escolar Blanquerna, que va començar a funcionar a primers d’octubre de 1924.

L’escola Blanquerna, repartida primer en diferents edificis i des de l’any 1932 ubicada en un edifici de l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas a la Via Augusta, va funcionar fins al final de la guerra a Barcelona, sota la direcció d’Alexandre Galí, que va compaginar aquest càrrec amb el de secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Galí va marxar a l’exili el febrer de 1939 i es va establir a Tolosa de Llenguadoc. Tot i que va tornar a Catalunya el novembre de 1943 no va poder tornar a treballar mai més a l’ensenyament i va iniciar una nova etapa professional com a editor i historiador. Tot i això, a partir de 1955 va reprendre el seu mestratge assessorant projectes pedagògics. Del 1959 fins al 1963 va celebrar a casa meva, de 8 a 9 del vespre, dos cursos de pedagogia oberts a tothom, especialment al professorat de les escoles que s’anaven creant

Alexandre Galí i la Mútua Escolar Blanquerna de Josep Masabeu

Alexandre Galí a l’exili de Carme Galí

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 llibre II d’Alexandre Galí

La mesura objectiva del treball escolar, d’Alexandre Galí

Hamza Ali Rajà va néixer a Thitha Rai Bahadur, al Punjab paquistanès l’any 1988. Va venir a Catalunya l’octubrte de 2002 amb els seus germans i la seva mare. El pare era a Catalunya des de l’nay 1992.

En arribar a Catalunya tenia 14 anys i va ingressar a l’institut Ernest Lluch a 3r ESO. Al mateix temps, a les tardes, aprenia català a un Taller d’Adaptació Escolar. La seva estada al TAE va durar uns set mesos. En acabar l’ESO va fer el grau mitjà d'informàtica a l’institut Ausiàs Marc i el superior a l’Escola Industrial, En arribar al Menéndez y Pelayo l’any 2010, en Hamza ja coneixia bé el sistema educatiu català i havia assolit el nivell de llengua necessari per fer el batxillerat i anar a la universitat, que era el seu objectiu. Com que era major d’edat va fer el batxillerat nocturn. Un cop acabat el batxillerat va fer la carrera de Ciències Polítiques i de l’Administració a la UPF, i a continuació, un màster en Gestió Pública a la UAB. Actualment en Hamza treballa com a mediador intercultural i traductor per a l’Ajuntament de Barcelona. 

En Hamza té com a llengua inicial el panjabi i com a segona llengua, l'urdú, la llengua oficial del Pakistan. Quan era al TAE ell i els seus quatre companys paquistanesos eren els únics que no disposaven d’un diccionari bilingüe que els facilités l’aprenentatge del català. Per això la seva mestra de català, la llatinista Carmen Barres, el va animar a omplir una fitxa per a cada paraula catalana nova que aprengués, amb la traducció a l’urdú. Des de llavors en Hamza no ha parat d’incorporar paraules, fins que l’any 2016 van convertir aquest material en un doble vocabulari català-urdú i urdú-català. Aquest vocabulari ha continuat creixent i actualment està al voltant de les 30.000 entrades.  Hamza explica que tots els seus intents de publicar el diccionari han estat infructuosos fins ara i denuncia que no ha rebut cap suport per part de les institucions. Hamza considera que els paquistensos que viuen a Catalunya ho tenen molt difícil per aprendre el català perquè no tenen aquesta eina imprescindible, un diccionari bilingüe.

Entrevista personal

Programa de TV3 Tot un món de 17 de desembre de 2016

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-un-mon/30000-paraules/video/5594016/

Palmira Jaquetti, nascuda a Barcelona l’any 1895, va ser professora de l’Acadèmia Monturiol de Blanquerna el curs 1931-1932.  Ho explica ella mateixa en una mena de currículum que conserva la seva família:

Acadèmia Monturiol, un curs, anterior a les últimes oposicions. Història universal, Llatí, Gramàtica. Literatura.

Jaquetti va conèixer Alexandre Galí quan aquest era el director dels Estudis Normals de la Mancomunitat. Ho sabem per una carta de 1923 en la qual Jaquetti desitja en nom seu i dels seus companys que Galí es recuperi d’una malaltia.  Uns anys més tard, el 1929 Jaquetti demana feina a Galí per a ella i el seu marit, Enric d’Aoust:

Molt respectable senyor: m'han parlat d'unes possibles ampliacions dels centres d'ensenyament que vostès dirigeixen. Em fa goig recordar-li que tinc premi extraordinari, secció lletres. Tinc el gust d'oferir la meva col·laboració: literatura castellana o llatina, teoria de les arts. El meu marit domina i ensenya alemany, anglès, francès i té l'especialització en llengües orientals.

Jaquetti havia fet estudis de mestra a l’Escola Normal Superior de Barcelona entre 1910 i 1914. Entre 1920 i 1924 va fer el batxillerat com a alumna lliure i va cursar els Estudis Normals de la Mancomunitat que van funcionar a l’Escola industrial de Barcelona sota la direcció d’Alexandre Galí durant tres cursos, entre 1923 i 1926. Aquests estudis estaven reservats a les persones que tenien el títol de mestre de l’Escola Normal de l’Estat. En acabat es matriculà a la universitat i cursà la carrera de lletres. Es llicencià l’any 1927.

Acabada la carrera de mestra, va fer oposicions i va convertir-se en mestra de l’Estat. La seva primera destinació va ser Vilaplana, a la comarca del Baix Camp. Jaquetti aprofità l’estada a Vilaplana per fer una col·lecta de cançons de la zona i presentar-la, juntament amb unes recollides al Solsonès i unes altres cantades per sa mare, al primer concurs organitzat per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya l’any 1922.  La seva estada a Vilaplana tan sols durà un parell de mesos perquè li fou concedida una excedència i tornà a Barcelona. Entre 1926 i 1929 treballà com a professora ajudant interina gratuïta a l’institut Balmes de Barcelona, i el curs 1930-1931, a l’institut Maragall. L’estiu de 1932 va fer oposicions i va esdevenir catedràtica de Francès. Ja com a funcionària, la seva primera destinació va ser l’institut de Calatayud. No tenim notícies de la seva estada a aquesta localitat aragonesa, però el que és segur és que a partir del març d’aquell curs feia classes a l’institut-escola de la Generalitat en comissió de serveis. El juny de 1933 participà en el concurs de trasllats i obtingué plaça a l’institut de Reus. Tanmateix, Jaquetti continuà treballant a l’institut-escola de la Generalitat fins al final de la guerra, primer de tot al del parc de la Ciutadella i de seguida al del carrer Balmes, anomenat Pi i Margall.

Acabada la guerra, el Ministeri d’Educació espanyol resol que Jaquetti passi provisionament a l’institut Montserrat, a l’espera de la resolució del seu expedient de depuració. La presa de possessió definitiva va ser el1942. Jaquetti exercí com a catedràtica de francès al Montserrat fins a la seva mort, el maig de 1963. 

El pare de la Jaquetti era un gran afeccionat a la música. Per això no és estrany que Palmira rebés també una sòlida formació musical. Explica ella mateixa que les primeres classes de música les rebé del mestre Pere Serra. Va estudiar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona (a partir de 1944 Conservatori Municipal de Música) i al Conservatori del Liceu. Va estudiar piano amb  els mestres Robert Goberna i Blanca Morera, i composició i harmonia amb Ricard Lamote de Grignon, Joan Suñé i Sintes i Cristòfor Taltabull.

Des de ben aviat Jaquetti es mostrà interessada per la música popular i això la va portar a fer nombroses col·lectes de cançons tradicionals al llarg de la seva vida.  La seva primera obra de creació en el camp de la música va ser el cançoner Mis canciones, publicat en espanyol el 1942 amb il·lustracions de Elvira Feliu. Es tracta d’un recull de cançons infantils amb lletra i música seves. La producció musical de Jaquetti es pot classificar en obres d’inspiració tradicional i obres cultes. Entre les d’inspiració tradicional hi ha diversos reculls de cançons nadalenques, originals o harmonitzades per ella, cançons de caramelles, goigs i cançons de muntanya. Pel que fa a les composicions cultes, hi trobem diversos motets, un magnificat, una missa, una simfonia i un bon nombre de cançons per a solista o per a cor. Bona part d’aquestes obres no s’han publicat ni s’han interpretat mai.

Palmira Jaquetti va desenvolupar una extensa activitat literària, tant en prosa com en vers. La seva obra en prosa la formen els dietaris de les catorze missions en què va participar. La clara voluntat d’estil d’aquests textos fa que siguin obres literàries i no mers informes de les missions, cosa que li reportà alguns problemes amb el secretari de l’Obra, mossèn Joan Puntí, que li recriminava que els seus dietaris no s’ajustessin a les directrius marcades per la direcció de l’Obra. Totes aquestes proses són accessibles en diferents volums de la col·lecció Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que des de 1993 publica la PAM (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

Pel que fa a l’obra poètica, es va publicar per primera vegada en la seva totalitat l’any 2021. Abans d’aquesta edició Jaquetti havia publicat una part de la seva producció en diverses revistes (Marinada, Meridià)  i en el poemari de 1938 L’estel dins la llar. Alguns poemes d’aquest recull van ser musicats més tard per Pau Casals i per Baltasar Samper, el músic mallorquí que va dur a terme sis missions per a l'Obra del Cançoner.

A més de la seva obra de creació literària, l’escriptora barcelonina també va fer traduccions, assaigs científics i conferències. Pel que fa a les traduccions, va traduir diverses narracions de Gérard de Nerval i dues comèdies d’Alfred de Musset.   

De l’obra científica es conserven dos articles que va presentar en dos dels diversos congressos en què va participar durant els darrers anys de la seva vida . Tots dos estan relacionats amb la seva terra d’acollida, la Vall d’Aran, i estan escrits en francès. El primer és un estudi sobre el nom dels rius de la Vall (“Apport a l’hydronomye de la Val d’Aran”) i el va presentar en VI Congrés internacional de Toponímia celebrat a Munic l’any 1958. El segon és un estudi sobre la llengua aranesa (“Contribution a la syntaxe de l’aranais”), que va presentar al IX Congrés internacional de lingüística romànica  organitzat pel Centre d’Estudis Filològics de la Universitat de Lisboa l’any 1959. A banda d’aquests dos textos,  Jaquetti va fer al llarg de la seva vida altres conferències de les quals tan sols en sabem el títol o ni tan sols això. La més important és, probablement, la conferència sobre la cançó popular catalana que va pronunciar a Ginebra l’any 1962.

Palmira Jaquetti va morir el dia 8 de maig de 1963 com a conseqüència d’un accident de trànsit al terme municipal de Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès).

Pàgina web https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2020/anypalmirajaquetti/inici/index.html

Pàgina web https://universpatxot.diba.cat/ca/totes-les-missions

Fulls d’història local: «Palmira Jaquetti a l’Escala» Ajuntament de l’Escala 2020

“Llum a l’anima” Palmira Jaquetti 1895-1963, Generalitat de Catalunya Departament de Cultura, 125 Palmira Jaquetti 

El curs 1932-33 Lasheras és professor ajudant interí gratuït de Filosofia a l’Institut de Saragossa i al Miguel Servet de la mateixa ciutat. També exerceix com a professor ajudant de classes pràctiques de llatí a la facultat de Filosofia i Lletres de Saragossa.

El curs següent Lasheras es converteix en el professor de llatí del nou institut Salmerón. El febrer de1935 cessa com a professor del Salmeron després de superar les oposicions a catedràtic de llatí i és destinat a l’institut Zorrilla de Valladolid. El mateix any, Lasheras permuta la plaça amb Félix Magariños, que acabava de ser nomenat catedràtic de llatí de l’institut de Terol. El claustre del Salmerón de gener de 1935 felicita Lasheras pel seu èxit a les oposicions de catedràtic. 

El 21 de juliol de 1936, tot just esclatada la guerra, Lasheras es va presentar a la comandància militar de Terol i a partir d’aquell moment va compaginar les tasques docents amb els serveis d’armes i amb la col·laboració  amb l’Oficina Catòlica d’Informació Internacional a Saragossa. El desembre de 1937 va ser fet presoner quan l’exèrcit republicà ocupà Terol i va ser conduït a la presó de Mora de Rubiales i, posteriorment, el març de 1938, a la presó central de San Miguel de los Reyes, de València, on s’hi va estar fins el 29 de març de 1939.

El curs 1939-1940 és destinat provisionalment com a catedràtic de llatí a l’Institut Goy, de Saragossa. El febrer de 1940 se li concedeix trasllat a l’Institut Milà i Fontanals  de Barcelona, on no iniciarà el curs següent sinó que ho farà a l’institut Balmes.

L’octubre de 1940 va rebre diversos reconeixements per part del Règim: Medalla de Campanya, Creu de Guerra i Creu Roja del mèrit militar. També se li va concedir la Medalla de Sufrimientos por la Patria, amb cinta blava i caràcter honorífic. El 1943 el ministeri de la Secretaria General del Movimiento li va concedir el dret d’ús de la Medalla de la Vieja Guardia. Des de l’octubre de 1944 era membre de la Hermandad de Cautivos por España. També era militant de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

El curs 1942-1943 passa a ocupar la seva plaça al Milà i Fontanals, on exerceix la direcció del centre des del mateix de novembre de 1942 fins al març de 1957. El 2 de gener del 1958 passa al Menéndez Pelayo, per permuta amb Josep Maria Casas Homs. Aquell any 1958 Campos i Lasheras proposen celebrar algun acte per commemorar el 25è aniversari de la creació de l’institut. En claustre de febrer de 1958 Lasheras denuncia la manca d’esperit religiós a l’acte del matí i demana afegir-hi la pregària del Pare Nostre, recollint una proposta del Frente de Juventudes. 

En el claustre del 27 d’abril de 1959 el director proposa el nomenament de Lasheras com a secretari. S’hi oposen els capellans de la casa: Joaquim Sabater March, Jaume Serra Pruna i Joan Colom. Dolgut, Lasheras expressa la voluntat de demanar permís per ocupar la secretaria del bisbat de Saragossa, al qual estava adscrit.

El maig de 1961 Lasheras manifesta la seva disconformitat amb el fet que les dones entrin a l’institut a través del club d’exalumnes i que el club organitzi balls al centre. El juny de 1967, amb l’excusa de la manca d’espai, proposa suprimir el club d’exalumnes. En aquell moment era vicedirector de l’institut. El juny de 1968 protesta pels rètols subversius als taulers d’anuncis. També denuncia que hi hagi algun sacerdot del centre que digui que no és pecat llançar creus daltabaix de la finestra. 

Félix lasheras va ser capellà auxiliar a la parròquia de santa Tereseta i potser també a la de sant Elies. Cada setmana un alumne de llatí li havia de fer d'escolà a les misses que feia a la parròquia. En una ocasió un d'aquests alumnes va anar a ajudar una feligresa que no es trobava bé i el padre Lasheras  el va esbroncar i el va fer tornar adduint que la seva obligació era servir Déu, A principis dels anys 60 començava les classes amb una pregària de la qual ell en deia la primera part i els alumnes, la segona. Després venia un Ave Maria i una jaculatòria. 

Lasheras va ser catedràtic de llatí al Menéndez y Pelayo fins que es va jubilar el 25 d’abril de 1976.

Publicacions:

Estampas de guerra i cautiverio. La Ciudad Cautiva. Mi parroquia de la cárcel. Publicado por s.i. 1950

“Almonacid de la Sierra en la época de la Guerra de la Independencia” Guerra de la independencia. Estudios. Vol 3, 1964 

“Calatorao en la época de la Guerra de la Independencia” Guerra de la independencia. Estudios. Vol 3, 1964,

“Mártires españoles del Bajo Imperio”. Actas del III Congreso Español de Estudios Clásicos, vol 3. 1968, 233-254

Novena en honor de San Nicolás de Telentino. Saragossa: Casa Martínez, 1949

Arxiu de l’institut Menéndez Pelayo.

"Breu història de l’institut d’Ensenyament Secundari Salmerón-Menéndez y Pelayo segons les actes (1933-2008)"

Testimonis orals de Lídia Rodrigo, germana de l'exalumne Carlos Rodrigo, i de l'exalumne Joan Estruch. 

Eva León va néixer a Las Palmas de Gran Canària l’any 1974. A vuit anys va començar a tocar el violí. A tretze anys es va desplaçar tota sola a Barcelona per continuar la seva formació musical. A Catalunya el supervisor dels seus estudis de violí va ser Xavier Turull, deixeble de Joan Massià, a qui va conèixer en un curs de l’Acadèmia Menuhin de Gstaad celebrat a Torroella de Montgrí l’estiu de 1987. Amb 15 anys va iniciar la seva carrera professional com a violinista. L’any 1995 va debutar al Palau de la Música Catalana. Va ser un concert celebrat el 5 de març en el marc del cicle “Diumenges al Palau”, formant duo amb la pianista cubana Dagmar Muñiz. Les obres que van interpretar van ser les sis sonates per a violí i piano de Toldrà, la sonata número 3 en do menor de Grieg, la sonata número 5 en fa major, “La Primavera”, de Beethoven i els “Aires bohemios” de Sarasate. El 1996 va enregistrar el seu primer disc amb Moraleda Records. En aquest disc León i Ruiz, interpreten obres de Grieg, Sarasate, Turull i Toldrà. L’any 2000 se’n va anar a Nova York atreta, en paraules d’ella mateixa, per l’energia i la intensa activitat artística d’aquesta ciutat. Des de llavors viu a la ciutat dels gratacels i desenvolupa la seva vida professional entre els Estats Units i Europa. 

Després del primer disc amb Moraleda Records n’ha enregistrat tres més amb la companyia Naxos, amb l’obra per a violí i piano de Turina (2009), Montsalvatge (2014) i Rodrigo (2016). Com a concertista ha tocat amb nombroses orquestres d’Amèrica (als Estats Units i Mèxic) i Europa. A Catalunya ha participat en diversos festivals amb les orquestres del Vallès i de l’Empordà. 

Entre els nombrosos concursos i premis que ha guanyat al llarg de la seva carrera hi ha la competició Amics i  Deixebles de  Joan Massià i Maria Carbonell.

Entrevistes personals amb Lluís Sarrado i Isabel Turull

Arxiu del Palau de la Música Catalana

www.Eva Leon.es

Jaques-Dalcroze va crear la rítmica, que és un mètode d’educació per mitjà de la música. Molts pedagogs de tota Europa van anar a l’Institut Dalcroze a Suïssa per conèixer el nou mètode. Entre ells Joan Llongueres, que hi va anr l’any 1906. La presentació del mètode Dalcroze a Barcelona tingué lloc l’abril de 1908 al Palau de la Música i l’estiu d’aquell mateix any viatjà a Suïssa per conèixer de prop el mètode i el seu creador el mestre Jacques-Dalcroze. 

Joan Llongueres va néixer el 1880 a Barcelona. Va ser escriptor, crític musical i compositor. El 1903 es va casar amb Montserrat Galí i es va instal·lar a Terrassa. Amb Alexandre Galí, Artur Martorell i Enric Gibert fundà l’escola Vallparadís, on va introduir la rítmica. El 1912 es va traslladar a Dresden per aconseguir el certificat oficial de rítmica. En tornar a Barcelona va crear l’Institut Català de Rítmica i Plàstica al si del Palau de la Música. 

Llongueres traduïa cançons de Dalcroze però també va escriure’n de seves (El general Bum-Bum, Les figures del pessebre, La festa de reis). Va ser director d’educació musical a les escoles de l’Ajuntament de Barcelona, a les escoles Blanquerna i a l’Institut-escola de la Generalitat. 

El seu llegat es conserva en bona part a l’arxiu del Palau de la Música per de la seva gran amistat amb Lluís Millet. Va col·laborar amb la Revista musical catalana. Llongueres va ser durant més de vint anys el crític musical de La veu de Catalunya. Va ser secretari de l’Associació musical de música contemporània. Va escriure diversos assajos. També és autor de la música d’una desena de sardanes. Va ser president de la Lliga Sardanista de Catalunya. Juntament amb  Francesc Pujol va promoure la sardana de concert. És autor del llibre Per la nostra sardana. És seva la lletra de la Sardana de la pàtria d’Enric Morera. La música de Llongueres mostra influència romàntiques i de la música popular. 

Joan Llongueres i el seu amic i col·laborador Joan Tomàs van ser els protagonistes de la segona missió de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya l’estiu de l’any 1922 que es va desenvolupar a les comarques de la Selva, el Gironès i la Garrotxa (veure imatge).  

Llongueres és autor de dotze llibres de poesia i l’any 1924 va ser proclament mestre en gai saber. La seva poesia és de caràcter neonoucentista i està centrada en la natura i la religiositat.

Joan Llongueres fou el director musical de Blanquerrna des de la seva fundació el 1923. L’any 1929 creà l’Escola de Música de Barcelona. Estava ubicada a les dependències de la Mútua i hi estudiaven tant alumnes de la Mútua com de fora. Entre els professors de l’Acadèmia hi havia la pianista Blanca Selva i el folclorista Joan Tomàs, que també feia classes de música a l’escola Blanquerna. 

Els fills de Joan Llongueres i Montserrat Galí van estudiar a l’escola Blanquerna. Un d’ells, en Marian Llongueres, es va casar amb una altra alumna de Blanquerna, la Marta Mestres, filla de l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas. 

Joan Llongueres va morir el 1953 a Barcelona a 73 anys.

Joan Llongueres o la música com a eina educativa TV3

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/nydia/joan-llongueres-o-la-musica-com-a-eina-educativa/video/3094210/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Llongueras_i_Badia

Llongueras i Badia, Joan: Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona, Barcelona: Librería Dalmau, 1944 

Manuel Marín Peña va néixer el 10 de març de 1900 a Saragossa i va morir el 4 de novembre de 1966. Entre 1924 i 1932 va fer classes com a professor ajudant o auxiliar a les facultats de Filosofia i Lletres i Dret de la Universitat de Saragossa. El 1932 va fer oposicions i va obtenir la càtedra de llatí a l’institut d’Elx, del qual, a més, en va ser el director. Per concurs de trasllat el juliol de 1933 va obtenir plaça a Lleida, on va exercir de sotsdirector i  bibliotecari. 

En produir-se la sublevació militar, Marín va oferir-se als sublevats i es va desplaçar a Calatayud,. En aquesta localitat aragonesa va exercir de voluntari en els serveis armats de les milícies de rereguarda amb la categoria de caporal el setembre i l’octubre de 1936. Simultàniament, va ser assignat provisionalment a l'institut de Calatayud el setembre 1936, on ocupà la càtedra de llengua llatina, El novembre de 1938 va ser nomenat vocal de la Comisión asesora de segunda enseñanza. El març del 1939, cinc dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, fou destinat provisionalment, per ordre ministerial, a l’Institut Menéndez Pelayo “por conveniencia del mejor servicio de la enseñanza”. A més, va ser nomenat D¡director del centre i president de la "Comisión depuradora del personal de enseñanza de la provincia de Barcelona”. També va ser delegat de la “Comisión superior dictaminadora de expedientes de depuración”, que després es va convertir en “Juzgado Superior de Revisiones”, del qual també va formar part com a delegat almenys fins a l’abril de 1942. El març de 1941, la Subsecretaria d’educació va donar un vot de gràcies “a esta comisión por la celeridad y buena fe puesta en la enorme labor a ella encomendada.”

Marín Peña va ser el primer director de l’institut Menéndez y Pelayo. Lluís Sarrado al document “Història de l’institut segons el llibre d’actes dels claustres” li atribueix la proposta de canviar el nom de Nicolás Salmerón pel de Menéndez y Pelayo. El canvi es va fer oficial en una ordre del BOE de 10 de febrer de 1939. Aquesta ordre afirma, referint-se als noms dels instituts nacionals d’ensenyament mitjà, que se’ls canviarà el nom “a fin de que en lo sucesivo solamente figuren aquellos de las (personalidades) que, representando positivo valor de la cultura patria, fueran también exponente  de acendrado y sano españolismo, cualquiera que sea la región que las vió nacer.” 

El febrer de 1943 Marín va der nomenat “Secretario Jefe del Servicio Español del profesorado de enseñanza media” per al districte universitari de Catalunya i Balears. L’abril del mateix any fou nomenat degà del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Ciència del districte de Barcelona. El març de 1944 fou nomenat Vocal de la Comisión Nacional consultiva de Enseñanza Media. El març de 1945 fou nomenat Consejero permanente de la Delegación Nacional de Educación de FET i de las JONS. 

El desembre de 1944 va obtenir per concurs de trasllats la càtedra de Llatí a l’Institut Isabel la Católica de Madrid, tot i que va continuar a Barcelona fins a finalitzar el curs. El substiuí en la direcció Santiago Andrés Zapatero. Anys més tard, concretament a partir del 12 de juny de 1958, Marín Peña va ser escollit director de l’institut Isabel la Católica de Madrid. En el discurs inaugural del curs 1959-1960 Marín Peña deixa clar que tenia contactes d’alt nivell a dins del ministeri d’Ensenyament; en ekl del curs següent, el 1960-1961, es refereix a la guerra civil com “la guerra de liberación”. Va ser nomenat oficialment director d’aquest centre el 25 de juny de 1964 fins la seva mort el novembre de 1966.

Manuel Cardona, físic eminent, alumne del Menéndez y Pelayo entre 1944 i 1950, explica que Marín Peña era membre de l’Opus Dei i que obligava els alumnes a anar a missa un cop a la setmana. Jordi Bonet, exalumne de Blanquerna i Menéndez y Pelayo, diu de Marín Peña que era un professor de Llatí magnífic, però afegeix que “no ens estimava gaire, als catalans”.

Un altre exalumne, el senyor Xavier Berenguer, explica que, efectivament, Marín Peña fou professor de llatí, juntament amb Gurrucharri i Casas. Diu que anava sempre vestit de negre i que els alumnes l’anomenaven “cigronet”.  Berenguer en fa, globalment, una valoració positiva: diu que era molt respectuós i ben educat. Anys després de deixar l’institut, quan Berenguer s’havia de casar li va enviar una participació en català. Quan se’n va adonar, Berenguer es va disculpar i Marín Peña el va respondre en un català perfecte. 

L’arquitecte i escriptor Oriol Bohigas dedica un bon grapat de pàgines de les seves memòries a recordar els seus anys d’estada a l’institut Menéndez y Pelayo. Abans de la guerra Bohigas havia estat alumne de l’institut-escola del parc de la Ciutadella i, com molts altres exalumnes d’aquesta institució, quan va ser clausurat per les autoritats franquistes es va matricular al Menéndez y Pelayo.  El consell d’Angeleta Ferrer i la voluntat d’evitar les escoles religioses van ser els factors que van portar la família del futur arquitecte a optar per l’institut Menéndez y Pelayo. Pel que fa al professorat, Bohigas afirma que a la plantilla del Menéndez y Pelayo hi havia alguns professors del segon institut escola, el del carrer Balmes. Ho confirma Lluís Sarrado, exdirector del Menéndez y Pelayo, que ha estudiat a fons les actes dels claustres de professors. Bohigas dedica un capítol de les seves memòries als mals professors i un altre als bons professors que es va trobar al Menéndez. Els bons professors són Antonio Bermejo de la Rica, catedràtic d’història, Eugenio Frutos, catedràtic de filosofia, Alfonso Campos, de cipencies naturals, i Manuel Marín Peña, de llatí:

“Manuel Marín y Peña era un personatge molt important. Autoritari, distingit, catòlic extremista, solter empedreït i apòstol de la vida austera, eficaç i científica. Era un franquista sublimat. I un professor excel·lent.”

Tot seguit Bohigas posa de manifest els sentiments contradictoris que li generava la figura de Marín Peña:

“Malgrat el seu carquisme i la seva repugnant bel·ligerància política i repressiva, ens féu entrar en el llatí amb una gran precisió científica i amb una afectuosa docència que tots li respectàvem.”

Bohigas, igual que els altres exalumnes, destaca el fet que Marín Peña era el president de la comissió de depuració de mestres de la província de Barcelona. I afegeix:

“Dins de l’Institut, quan les coses s’escapaven del quadre estricte de la docència també era d’un sectarisme inqualificable.”

Per il·lustrar-ho explica l’anècdota que en una ocasió un grup d’alumnes van signar un document de protesta per la decisió de Marín Peña de canviar la festa del dissabte a la tarda per la de dijous a la tarda, tal com feien les escoles religioses. A la missiva els alumnes ridiculitzaven els jesuïtes i els escolapis. La reacció de Marín Peña l’explica Bohigas amb tot detall:

“Com a resposta, ens reuní a tots, feu posar dret el primer signant, que era en Robert Vergés, i ens engegà una catilinària ferotge. Hi varen sortir també les Bases de Manresa, perquè, segons deia, el nostre miserable document era tan subversiu com aquell. I acabà dient-nos que “si no fuessen menores de edad, la respuesta se la daría en el Campo de la Bota”. 

Bohigas recorda que el Camp de la Bota és l’indret on havien estat executat els republicans confessos que no havien marxat a l’exili. Bohigas clou la part de les seves memòries dedicades a Marín Peña amb les paraules següents:

“Segurament, el que més he d’agrair-li és una voluntat de dedicació seriosa i prioritària a allò que es presenta com una entitat científica i com un objecte d’especulació intel·lectual.”

Marín Peña és autor de nombroses publicacions, entre les quals hi ha aquestes: 

Los nuevos concordatos (1930)

Gramática latina (1947)

Salustio Conjuración de Catalina. Guerra de Yugurta (1950)

Tácito Diálogo de los oradores. Agrícola. Germania (1950)

Instituciones militares romanas (1956)

Marco Tulio Cicerón Discursos , vol X Defensa de J. Murena. Defensa de P. Sila (1956)

Tácito Vida de Julio Agrícola (1958)

Aragón. Etopeya de una región (1962)

Cicerón: una reputación en crisis  (1962)

"Breu història de l'Institut d'Ensenyament Secundari -Salmerón-Menéndez y pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)"

BONNIN, Pere Manuel Cardona i Castro. Barcelona: Biografies de la Fundació Catalana per a la Recerca 6, 2013

BOHIGAS, Oriol Combat d’incerteses. Barcelona: Edicions 62, 1989

Entrevistes personals amb Lluís Sarrado i Xavier Berenguel

Manuel Marín Sancho, nascut a Saragossa, va ser professor de l’institut Salmerón de Barcelona els cursos 1933-1934, 1934-1935 i 1935-1936. Va ser un dels deu professors que van assistir al primer claustre de 12 de desembre de 1933, juntament amb José De la Puente, Joaquim Febrer, Eduard Nicol, Alfonso Campos, Enriqueta Ortega, Félix Lasheras i Maria Comas. En el moment d’arribar a Barcelona era catedràtic, però per un document de 1935 sabem que la plaça que ocupava al Salmerón no era de catedràtic sinó d’encarregat de curs. Era professor de llengua i literatura espanyoles.

D’aquesta etapa barcelonina de la vida de Marín no en tenim gaire coneixement. La seva pàtria era Saragossa i hi anava tan sovint com podia. Gràcies a la “Breu història de l’institut d’Ensenyament Secundari Salmerón–Menéndez y Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)” sabem que va formar part d’un tribunal d’oposicions a finals de 1934 i que aprofitant la seva estada a Madrid va aconseguir del ministre d’Hisenda, senyor Marraco. 2.000 pessetes per a la biblioteca de l’institut i l’enciclopèdia Espasa. Al primer claustre del curs 1936-37 ˗al qual només assistiren cinc professors, Nicol, Febrer, Ortega, Campos i Tabuenca˗ es comenta l’absència de l’antic director, el senyor De la Puente, i s’explica que Marín Sancho ha quedat reclòs a la “zona rebelde”. Marín Sancho no va tornar mai més a Barcelona perquè poc després va ser empresonat i executat a Saragossa. El fet no queda recollit en l’acta de cap claustre.

Els exalumnes Alfredo Rheder i Torquat Notó dediquen algunes línies al professor aragonès. Rehder en parla en aquests termes al parlament que va fer a la trobada d’antics alumnes del Salmerón de febrer de 1999:

Era un lingüista extraordinario, nos deleitaba comentando a los clásicos, su preocupación esencial fue enseñarnos a redactar con soltura, corrigiendo en voz alta las faltas cometidas en sintaxi y ortografía. “Rehder, debes suprimir el uso de germanismos”, y se preocupó de confeccionar un listado de ellos. Fue un hombre bueno, defensor de los débiles, motivo que lo llevó a la política, y terminada la guerra civil, fue mal juzgado e injustamente sentenciado, aún hoy me sigue entristeciendo su desaparición, de este ilustre hispanista, caballero filántropo de hechura cristiana”.

Les paraules de Notó sobre Marín Sancho al seu escrit “Dels meus records de l’institut Salmerón” fan referència a les circumstàncies de la seva detenció l’estiu de 1936:

El professor de Literatura, que es declarava comunista, estava de vacances a un poble de la província de Saragossa. Davant  d’una sèrie de “desafurs” d’uns falangistes, acompanya el rector del poble per denunciar els fets al Govern Civil de Saragossa. L’únic que aconseguiren fou que a ell el condemnessin a mort i l’afusellessin i que al rector el desterressin.

Un cop acabat el curs 1935-1936, a principis del mes de juliol, la família de Marín Sancho, és a dir, ell, la seva dona Luisa Ferrer i els seus tres fills, María Luisa, Basilio i María Teresa, es traslladaren a Saragossa per passar-hi l’estiu. Poc després va esclatar la guerra i Marín va ser detingut. El van deixar anar uns dies després, tot i que s’havia de presentar diàriament a les txeques del Coso, una de requetés i l’altra de la Falange. A finals de setembre el van tancar definitivament a la presó de Torrero, a Saragossa. La nit de l’1 al 2 de desembre va ser afusellat.

Manuel Marín Sancho va néixer en una família de classe mitjana que es dedicava a la fabricació d’instruments musicals: guitarres, llaüts, bandúrries. Va estudiar Filosofia i Lletres a la universitat de Saragossa i es va doctorar a Madrid. A més de dedicar-se a la docència, Marín Sancho va ser periodista, crític d’art i de literatura, i arxiver. En el camp de la creació literària és autor d’una obra de teatre, El tapiz (1928), basada en la pintura de Goya, i del libretto de la sarsuela Igual que hermanicos. Estampas aragonesas. Zarzuela en tres actos, estrenada el 4 de gener de 1934 al teatre Principal de Saragossa amb música de Luis Aula i amb l’Orquestra Simfònica de Saragossa. De fet, el mateix Marín tocava la viola en aquesta orquestra i sembla que també a la de Barcelona.

Quan Manuel Marín Sancho arribà a Barcelona era un dels joves progressistes que destacaven en el món cultural saragossà. A mitjans de la dècada dels 20 Marín Sancho havia guanyat la plaça d'arxiver segon a l'Ajuntament de Saragossa i feia classes com a professor ajudant a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa. A partir d'aquell moment i fins a la seva detenció i assassinat el 1936, Marín Sancho va participar de manera activa en la majoria de les iniciatives culturals de prestigi de la ciutat de Saragossa, sobretot durant el període republicà: va ser membre de l'Associació de Periodistes de Saragossa i fundador de l'Agencia Ebro-Premsa, president de l'Agrupació d'Autors Aragonesos, subdirector del Círculo de Estudios Aragoneses, fundador del Club Naturista Helios, membre de la junta de govern de la Real Sociedad Economica Aragonesa de Amigos del País, i fins i tot acadèmic de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis. Com a periodista i escriptor, va publicar durant tota la seva vida de manera regular a diaris i revistes saragossanes com El Noticiero, Aragón, que va fundar i va dirigir ell mateix, i La Voz de Aragón.

Marín Sancho va ingressar a la lògia maçònica Constància 16 de Saragossa el 27 de juny de 1932 i va ser precisament la seva condició de maçó el que va fer que fos afusellat la matinada del 2 de desembre de 1936. Una condició que ell mateix va reconèixer en la seva declaració policial de dia 7 de novembre, probablement sota els efectes de la tortura. D’aquesta manera, l’Aragó va perdre un dels intel·lectuals més actius del seu temps i un dels grans dinamitzadors de la cultura de Saragossa de preguerra. 

MARÍN CHAVES, Cristina “Manuel Marín Sancho: Caballero de mil ideales” Revista Aragón núm. 373 

PÉREZ LIZANO, Manuel Tiempo del escritor Marin Sancho 1899-1936 Saragossa: Aladrada Ediciones 2012

CASTRO, Antón “Historia de manuel Marín Sancho” Heraldo de Aragón  29 de marzo de 2020

In Memoriam Homenaje a los masones ejecutados en Zaragoza 1936-1937 pàg 86 juny de 2013

“Breu història de l’institut d’Ensenyament Secundari Salmerón–Menéndez y Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)” 

De formació autodidàctica, Masó inicià la seva activitat educativa el 1912 a l'Escola de Vallparadís de Terrassa al costat d’Alexandre Galí, de qui fou un estret col·laborador a l'Escola Montessori de la Mancomunitat.

L'any 1923 I'Escola Graduada de la Mancomunitat va ser clausurada per la dictadura  i  es creà a Barcelona la Mútua Escolar Blanquerna. Masó hi va col·laborar des del primer moment però l'any següent, el 1924 va marxar a l'exili per haver-se manifestat contra la dictadura de Primo de Rivera. S'eestablí a Ginebra, pensionat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, i fou alumne de l’Institut Jean-Jacques Rousseau. Fruit df’aquesta etapa ginebrina són els seus articles als Annals dels CursosTècnics de Pedagogia. En retornar de l’exili el 1928, es va reincorporar a la Mútua Escolar Blanquerna en qualitat de director de l'Acadèmia Monturiol. El 1928 va crear la revista escolar de Junior. Fou secretari de les Escoles d'Estiu de 1930 i 1931.

El 1930 Masó entrà a formar part del Consell General de la Germanor de Minyons de Muntanya. Salomó Marquès apunta que durant l’exili a Suïssa conegué el moviment escolta i les seves altes possibilitats en la formació de nois i joves. A l'Escola d'Estiu de Barcelona de 1930, parlà sobre "Educació física i principis generals de l'educació escolta" i l'estiu següent mostrà les possibilitats de l'escoltisme conjuntament amb altres impulsors del moviment com Josep Maria Batista i Roca o el metge Pere Gabarró. Va ser president del Consell General dels Minyons de Muntanya de 1934 a 1936. Sota el franquisme participà en represa de l'escoltisme.

El 1935 Masó deixà Blanquerna i es posà al capdavant del projecte d'obrir una escola d'alta qualitat i de pedagogia avançada a la urbanització dissenyada pel seu germà, l'arquitecte Rafael Masó. a s'Agaró. Aquesta urbanització, promoguda per Josep Ensesa, és un dels emblemes del Noucentisme. L'escola de s'Agaró, que es qualificava de "pensionat de primer ordre", volia oferir una educació en plena natura i en un ambient familiar i de modernitat adreçada a famílies benestants. Una escola, amb cinquanta alumnes com a màxim, que volia reunir l'ambient i l'orientació del programa del moviment de l'Escola Nova que havia sintetitzat Adolphe Ferrière. Una escola preocupada per una concepció integral l'educació (moral, intel·lectual, científica, física, estètica, musical i religiosa) i amb una especial cura del llenguatge. Es pretenia oferir, amb paraules d'Edmond Demolins, "la millor educació possible i la més adaptada a les necessitats actuals de la vida". L’escola gaudí del patrocini de personalitats com Francesca Bonnemaison, Édouard Claparède, Josep Estalella, Pompeu Fabra, Alexandre Galí o Jean Piaget. L'esclat de la Guerra Civil estroncà la seva activitat. Masó es refugià a Sant Feliu de Guíxols però acabà empresonat uns mesos. Un cop alliberat, passà la resta de la guerra a Granollers. Després de la guerra es traslladà a Girona. 

Masó treballà en la restauració del patrimoni religiós malmès a la Guerra Civil i va ser un membre actiu dels partits Acció Catòlica i Unió Democràtica. El 1947 pronuncià un cicle de conferències sobre la doctrina social de l'Església. Participà en l'Escola d'Aprenents creada pel bisbat aquell mateix any. Entre  1945 i 1947 va escriure els tres graus de la sèrie de llibres escolars Mi lenguaje, il·lustrats per Maria Cirici, 

El Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius (CREDA) de Salt va prendre el adoptar el nom de Creda Narcís Masó en honor seu. La vila de Sant Feliu de Guíxols li va dedicar un carrer.

MARQUÈS, Salomó “Narcís Masó i la seva obra: l’escola de s’Agaró” Estudi General, 1981, Núm. 1, p. 151-157

https://raco.cat/index.php/EstudiGral/article/view/43551. 

GIL TORT, Rosa Maria “De l’Escola de s’Agaró al s’Agaró Hotel” Revista de Girona, 2015, num 280

https://ca.wikipedia.org/wiki/Narc%C3%ADs_Mas%C3%B3_i_Valent%C3%AD

Jaume Mestres va obtenir el títol d'arquitecte el 1917 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Però Mestres va ser també un important home d'esport., com ho demnostra el fet que el 1913 va ser un dels impulsors del Comitè Olímpic Català. En sol·licitar-se els Jocs de 1924 li va ser encarregat l’Estadi Català, un gran estadi per a 35.000 espectadors que es va inaugurar el 1922 a l’antiga pedrera de la Fuixarda (Montjuïc). El mateix any va ser un dels arquitectes que del nou estadi del FC Barcelona, el mític Camp de les Corts (1922-1957), amb un aforament inicial de 30.000 espectadors.

Mestres també va rebre l’encàrrec de dur a terme el projecte d’un gran circuit automobilístic d’uns 2.000 m al costat de la urbanització Terramar, a Sitges. Així va néixer el Autòdrom de Terramar (1921), el quart del món de les seves característiques i una de les primeres obres en formigó armat. Jaume Mestres, a més, va ser fundador i president de la Federació Espanyola de Natació, sorgida del CN Barcelona el 1920, Mestres va fer el projecte de la piscina coberta del Club Natació Barcelona (1924).

Sota la influència de l’art déco, Jaume Mestres va construir, entre 1928 i 1929, el Pavelló de la Indústria Catalana de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, i el Pavelló d’Artistes Reunits de l’Exposició Internacional de Barcelona, considerat l’edifici més destacat de l’arquitectura catalana en l’Exposició del 29.

Durant la dècada dels 30 va fer-se un estil propi, un racionalisme adaptat a la seva personalitat i a la tradició noucentista. Edificis singulars són l’Editorial Seix i Barral (1930-1978) i la Mútua Escolar Blanquerna (1932). Cal destacar també les cases Viladot (1930), Ginestà (1931), a l’Avinguda Gaudí, i Sans (1933), a la plaça Molina, i l’edifici d’habitatges de Ciutat de Mallorca conegut com la Fertilizadora Cross (1932).

Jaume Mestres va ser secretari del Sindicat d’Arquitectes (1936-37) i col·laborador de les revistes La Ciutat i la Casa i Arquitectura y Urbanismo. Ara bé, el seu compromís cívic no es va limitar a l’arquitectura i l’esport, sinó que es va estendre també a la política, com ho demostra el fet que s’afiliés a Acció Catalana i que fos candidat a les eleccions de 1931.

Mestres reclamava el 1930 «posar més de manifest l’estructura de la construcció, sense «enriquir-la» amb «ornamentació», i buscar «la utilitat, la proporció i l’emoció estètica». Tot i això, no representa el racionalisme pur dels joves arquitectes del GATCPAC, al qual va ingressar el 1931. El maig de 1936, en la conferència «El fracàs de l’arquitecte», Mestres va plantejar un gir al seu concepte d’arquitectura i una reflexió profunda en el nou context sociopolític. Els fets revolucionaris i la guerra van estroncar definitivament l’arribada d’una nova etapa creativa.

La postguerra representa una pèrdua de modernitat evident en diferents edificis de Sant Gervasi, però Mestres va seguir una evolució pausada i discreta, visible en l’ampliació de l´Escola Pia de Balmes (1953) i en el Santuari de Fàtima (1954), a Tàrrega.

Jaume Mestres és d’aquella generació perduda de grans professionals que han quedat en segon terme per la reivindicació exclusiva del Moviment Modern, encarnat pel GATCPAC, que s’ha fet fins avui.

Eduard Nicol va ser professor de filosofia a l’institut Salmerón des del seu inici el curs 1933-1934. Els altres professors titulars del Salmerón aquell 1933 eren Joaquim Febrer, Luis Tabuenca, Alfonso Campos, Enriqueta Ortega, Íñigo-Manuel Marín Sancho,  Félix Lasheras, Enric Climent i Maria Comas.  

Durant els anys anterirors a la guerra Nicol va participar activament en la vida del centre: organització de conferències, participació en la comissió elaboradora del reglament de règim intern, A finals del 34 va esdevenir catedràtic aprovant unes oposicions. En esclatar la guerra Eduard Nicol va ser nomenat Comissari Director de l’institut Salmerón. En aquell moment els professsors titulars són només sis: Nicol, Febrer, Ortega, Campos i Tabuenca. Ja no hi són, entre altres,  de la Puente ni Marín Sancho. Aquest últim va quedar a trapat a la zona franquista  durant les vacances i posteriorment va ser executat. El curs següent, el 37-38, Nicol és substituït per Heredero en el càrrec de comissari-director. Durant aquest curs el nombre de professors és de 14. El comissari-director tenia unes atribucions molt àmplies: podia suspendre les decisions del claustre, tenia dret d’iniciativa al marge del claustre i era l’únic interlocutor amb el ministeri. Aquest mateix curs una ordre ministerial demana l’allistament voluntari a l’exèrcit i Nicol s’hi ofereix en carta al general Rojo.  

Nicol fou deixeble a la Universitat de Barcelona de Joaquim Xirau, Jaume Serra i Hunter i Tomàs Carreras i Artau.  

Explica Miquel Siguan, insigne psicolinguista que va estudiar al Salmerón, que Nicol va explicar la teoria dels valors en català. Siguan ho destaca perquè va ser, segons diu ell mateix, la primera vegada que va assistir a una classe en català. Siguan també explica que Nicol deia que l’ensenyament és la més digna i la que dona més satisfaccions de totes les professions.    

Nicol va ser secretari de la Fundació Bernat Metge des de l’any 1928. El 1936, un cop esclatada la guerra, la FAI va incautar l’edifici de Cambó de la Via Laietana, on tenia la seu la Fundació. Per això Nicol i Carles Riba van ser els encarregats de negociar amb la FAI. El resultat de la negociació va ser positiu ja que van obtenir el permís dels faistes per endur-se papers, llibres i llibreries, cosa que va fer possible que l’activitat de la Fundació continués en un altre indret, el número 14 del passeig de Pi i Margall, convertida en organisme depenent del Departament de Cultura de la Generalitat. 

El 1938 Nicol se’n va anar a Mèxic, on va residir la resta de la seva vida. Durant els primers anys va formar part de la comunitat catalana de Mèxic i va col·laborar en diverses publicacions de l’exili, com el Full català. A Mèxic va coincidir amb tres filòsofs més, Joaquim Xirau, Jaume Serra i Húnter i Josep Ferrater i Mora. El 1983 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va morir a Ciutat de Mèxic l’any 1990 als 83 anys.

CUSCÓ I CLARASÓ, Joan “Eduard Nicol: arrels, dubtes i paraules. Convivium, 2019, núm 32

GARRIGASAÏT, Raül Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder. Barcelona: Ara Llibres, 2020

Recull de textos i fotografies L’institut Salmerón en el record dels seus antics alumnes. Text de Miquel Siguan

https://ca.wikipedia.org/wiki/Eduard_Nicol_i_Francisc%C3%A0

Enriqueta Ortega Feliu va néixer a Barcelona el 1892. Va cursar estudis de Magisteri a l’Escola Normal de Mestres de Barcelona (1912), de Ciències Naturals (1923) i de Farmàcia (1937) a la Universitat Autònoma de Barcelona (nom de la UB en el temps de la República). El 1923 se li va concedir el Premi Extraordinari de Llicenciatura. Entre el 1922 i el 1930 fou professora ajudant i auxiliar temporal a la càtedra de Zoologia General, Biologia i Zoografia de Vertebrats de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Els estudis de Farmàcia els va fer parcialment a Madrid. A la capital espanyola va entrar en contacte amb l'institut-escola i va conèixer Ginés de los Ríos i Cossío. Per això quan el govern espanyol va decidir crear un segon institut a Barcelona que havia de ser semblant a l'institut-escola de Madrid, Ortega va ser una de les escollides per posar en marxa el centre. Ortega va acceptar la proposta en saber que el director del nou institut seria el seu antic professor de l'institut provinicial de Barcelona, José de la Puente.

L'institut Nicolás Salmerón es va establir a l'edifici que l'Estat havia llogat al carrer de Muntaner. Tots els professors, excepte el director, de la Puente, la secretària, la senyoreta Comas, un professor de Matemàtiques, Luis Tabuenca, i l'Enriqueta Ortega, eren joves acabats de sortir de la universitat. Era un centre mixt, amb horari de matí i tarda. A les tardes s'hi feien pràctiques de laboratori, esport i cinema. Es tractava els alumne de tu. 

Hi havia dos professors per assignatura. A Ciències Naturals el col·lega d'Ortega va ser un jove Alfonso Campos, que esdevendria un dels professors més estimats del Menéndez y Pelayo. Durant la guerra hi havia pocs recursos i van demanar als fills de metges que portessin ossos humans per fer un esquelet. En va fer dos. Un el tenien muntat i l'altre escampat sobre una taula. 

Durant els anys de la República Ortega va estar molt implicada en la vida científica catalana i espanyola. Fou tresorera de la Revista Española de Biología a la secció de Barcelona i l’any 1932, membre de la prestigiosa societat científica “Institució Catalana d’Història Natural”, juntament amb Margarita Comas Camps, biòloga, pedagoga i professora de Pedagogia (1933) a la Universitat Autònoma de Barcelona i gran defensora de la innovació pedagògica, la igualtat social i els drets de les dones.

Entre 1936 i 1939 va ser membre de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT. Va representar aquest sindicat cam a vocal a la Junta de Enseñanzas Media y Superior. El 2 de febrer de 1939 passà a França per la Jonquera; pocs dies abans les tropes franquistes havien ocupat Barcelona. El 30 de març s’embarcà al port de Saint Nazaire i arribà a Nova York el 8 d'abril del mateix any. Des d’allà passà a Mèxic on va residir a Mèxic DF durant més de vint anys.

La seva primera feina en arribar a Mèxic va ser la de tutora d’estudis d’una nena d’onze anys, però de seguida va passar a l’Instituto Politécnico Nacional (UPN) i la Universidad Autónoma Nacional de México (UNAM). Un alumne seu de la universitat li va oferir la plaça que ell havia ocupat fins llavors a Petróleos Mexicanos i va acabar abandonant la universitat. També va exercir la docència a l'Instituto Luís Vives, a l’Academia Hispanoamericana i a l’Escuela Nacional de Ciencias Biológicas.

El 4 de març de 1940 la Universitat de Barcelona l'havia separat de la institució “no habiéndose presentado a servir su cargo de Auxiliar temporal”. Ortega va tornar a Catalunya l’any 1973 i va morir a Barcelona l’any 1985.

Fons especials de la Universitat de Girona. Salomó Marquès https://dugifonsespecials.udg.edu/

Fitxa de la Universitat de Barcelona https://www.ub.edu/portal/documents/

Fitxa de la fundación Pablo Iglesias https://fpabloiglesias.es/

Entrevista de Concepción Ruiz-Funes de l'any 1979  https://mediateca.inah.gob.mx/repositorio/islandora/object/entrevista:883

L'any 1997 es va celebrar la segona trobada d’exalumnes de l’institut Salmerón. L’acte central es va  fer el dia 27 de novembre de 1997 i va consistir en un dinar en un restaurant de Barcelona. Hi van participar més de cent alumnes i alguns antics professors, entre els quals hi havia el popularíssim Alfonso Campos. El febrer de 1999 es va editar de manera casolana un llibre que contenia, entre altres documents, les cartes i parlaments d’antics alumnes que es van llegir en aquell acte de novembre del 97. La carta correspon a Miquel Siguan, l’insigne lingüista mort l’any 2010,  i els parlaments als senyors Lluís Nonell, Marian Piñol, Enrique de Aguiñaga, Agustín Tanarro, Jorge Reyes, Alfredo Rehder i Agustí Palau.

És especialment interessant l’aportació d’Agustí Palau i Codonyers, nascut a Matadepera el 1920. Palau va ser impressor, llibreter, docent, corrector literari, polític i escriptor. És autor de dos llibres sobre Barberà del Vallès, un sobre Ripollet, i de tres poemaris: L’estel i les argelagues: Memòries d’una guerra i poemes de trinxera (1985), Amb blau del cel intens. Poemari d’amor (1992), i La pau sense vespre. Lírica espiritual (1992). També va participar en diversos llibres col·lectius i és autor de nombrosos articles en revistes locals. Va ser membre de la Societat Onomàstica, de l’Agrupació Internacional de l Llengua i Literatura catalanes, i de l’Agrupació de supervivents de la lleva del biberó. 

En l’escrit que va llegir a l’acte del novembre de 1997, Palau descriu admirablement l’ambient que es vivia al Salmerón en relació amb la guerra. Explica que els grups estudiantils amb més adeptes entre els alumnes del Salmerón eren la FNEC (Federació Nacionalista d’Estudiants de Catalunya) i el GEM (Grupos estudiantiles marxistas), format, sobretot, per fills de refugiats del govern central. Es dedicaven a descobrir “feixistes”. També eren presents, si bé amb molts menys adeptes, el BEN (Bloc Escolar Nacionalista, s’integrà a Estat Català) i la Joventut Escolar Catòlica, vinculada a la Federació de Joves Cristians (els fejocistes). Aquests últims, un cop esclatada la guerra i la revolució, o no tornaren a l’institut o, els que hi tornaren van fer tot el possible per passar desapercebuts. També hi havia un grupet d’alumnes falangistes. Se saludaven dient CAFE! (Camino Adelante Falange Española) i prenien nota de tots aquells que caldria denunciar quan arribessin els seus. Poc després del final de la guerra van córrer a la seu provisional del SEU a la Rambla de Catalunya 10  i van denunciar els seus companys d’estudis catalanistes i els d'esquerres. El càstig era, per als nois, una purga amb mitja ampolla d'oli de ricí; a les noies els tallaven els cabells al zero. 

Probablement el fet més transcedent de la vida d’Agustí Palau va ser la participació com a soldat a la guerra del 36. Palau va ser cridat a files el 13 d’abril de 1938 quan tenia tan sols 17 anys. Formava part de la lleva del 41. Eren, per tant, un any més joves que els de la lleva del 40, que ja llavors eren coneguts com “la lleva del biberó”. La incorporació a files de la lleva del 40 ja havia afectat uns quants alumnes del Salmerón, però la del 41 en va afectar uns quants més. Palau explica que el sentiment majoritari d’aquells nois era que havien de jugar-se la vida per un conflicte que no era seu sinó dels seus pares. 

Entre el dia 13 i el 26 d’abril, data en què s’havien d’incorporar a l’exèrcit, Palau i els altres estudiants mobilitzats van continuar anant a l’institut i van veure com els companys i els professors es desfeien en atencions cap a ells. Va ser avaluats amb el que havien fet fins llavors i tots van aprovar. Hi va haver un comiat col·lectiu a la sala del claustre. Alguns professors, però, es van voler acomiadar privadament de Palau i els seus companys amb paraules tranquil·litzadores: “No patiu, la guerra s’acabarà aviat”, els deien. Segons aquests professors, que pretenien estar ben informats, les potències estrangeres, els Comitès per la Pau i la Creu Roja Internacional estaven a punt de forçar un armistici. “Si encara es demanen més reemplaçaments”, deien, “és perquè cal aconseguir alguna victòria militar espectacular per tenir una posició més forta en la negociació.”

Després de vint-i-pocs dies d’instrucció militar, en Palau i els seus companys es van incorporar al front d’Aragó i van participar a la batalla de l’Ebre. Palau va patir una ferida lleu al peu al novembre i el van traslladar a l’hospital militar de Cambrils. Des d’allà va desplaçar-se a Barcelona i va visitar l’institut. Per a ell era la cosa més normal del món, perquè continuava sentint-se estudiant. Així doncs, un matí, ben d’hora, s’hi presentà. La rebuda va ser molt cordial, tant per part dels alumnes com dels professors. Molts dels mestres els va trobar prims i tristos. En el moment d’arribar, feien el repartiment de la llet i els panets de farina integral que distribuïen, dien, els quàquers americans. Palu comenta la pena que li va fer viure aquesta situació. Ell no va acceptar la seva ració i va explicar als altres que els soldats tenien el costum de cedir un cop al mes el seu pa als nens de les escoles de Sabadell i Terrassa.

Força professors havien estat mobilitzats i els seus llocs havien estat ocupats per professors madrilenys evacuats a Catalunya. Eren, doncs, persones compromeses amb el règim republicà i des d’aquesta posició interrogaven Palau sobre la moral de l’exèrcit i la marxa de la guerra. Li deien que calia resistir a ultrança i suplir amb coratge la manca d’armament i de material militar. Li explicaven també les persecucions a què els franquistes sotmetien als repubicans (alguns havien vist afusellar fills o altres familiars),  el seu menyspreu per la cultura (l’“Abajo la cultura!” de Millán Astray), la persecució d’intel·lectuals (assassinat de García Lorca)  i l’assassinat del professor del Salmerón Marín Sancho. Tots, a més, tenien una cosa clara: Catalunya havia de resistir fins que les democràcies es decidissin a intervenir. No tenien cap dubte que aiò passaria. 

Palau també va visitar la delegació de la FNEC o Federació Nacionalista d’Estudiants de Catalunya, de tendència catalanista, de la qual era membre. En aquell moment la seva seu estava situada a un pis que pertanyia a la Congregació Mariana Estudi i Treball al carrer Consell de Cent, tocant a Passeig de Gràcia. Els ocupants eren estudiants catòlics que havien volgut evitar, d’aquesta manera, mals major. 

Palau va retornar a files i va participar en la retirada posterior a la derrota republicana en la batalla de l’Ebre; després va anar a parar a un camp de concentració. Mai més no va tornar a l’institut Salmerón. 

Juli Pallí Bonet era originari de Calonge, amb família a Palamós, on el seu pare, Juli Pallí Cama (1883-1963) va exercir de fotògraf. Pallí va ser catedràtic de grec al Menéndez y Pelayo a partir de 1959. Abans havia estat professor a la Universitat de Barcelona durant 15 anys, 3 com a auxiliar i 12 com a adjunt, concretament entre 1944 i 1959, any en què s’incorpora al Menéndez Pelayo amb la condició de catedràtic. Va ser director del centre entre 1976 i 1982. L’octubre de 1982 guanya una plaça d’inspector a Lleó, a la qual renuncia el mes de gener del 1983, per motius personals, i el febrer de 1983 es reincorpora al Menéndez, com a professor. El fet d’haver-se iniciat el curs i que s’havia de desplaçar una professora de grec va portar-lo a acceptar una plaça vacant a l’Institut Barcelona-Congrés, al qual es va incorporar el 7 de març en comissió de servei fins al setembre del mateix any. Es va jubilar el novembre de 1986. 

El seu mandat al Menéndez Pelayo el va iniciar com a director provisional nomenat pel Ministeri d’Educació i posteriorment, l’abril de 1976, va ser escollit pel claustre de professors. Pallí havia estat molt de temps cap d’estudis durant la segona etapa de Florencio Caballero Valladares al capdavant de la direcció del centre. 

El gener de 1976 es van reprendre les obres d’ampliació del centre, que havien estat aturades uns quants anys per la fallida de l’empresa constructora. Segons l’autor del document Breu història de l’institut d’Ensenyament Secundari Salmerón-Menéndez Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008) aquestes obres havien estat planificades per Oriol Bohigas, però Bohigas negava haver-les fet i criticava obertament aquella ampliació. Les obres es van acabar a l’inici del curs 1977-1978. Les novetats són el gimnàs, el pàrquing, la sala d’actes i l’ascensor.

Durant els anys en què Pallí va ser director es van produir canvis fonamentals en la vida del centre com a conseqüència dels esdeveniments que s’estaven produint al país arran de la mort de Franco. Un d’aquests canvis va ser que el curs 1975-1976 la supressió dels rituals franquistes i la desaparició del centre del personal vinculat a la Secció Femenina i del que impartia la Formación del Espíritu Nacional. Uns altres fets destacadíssims d’aquests anys de direcció de Pallí va ser l’arribada de les noies el curs 1976-1977 i la reintroducció de la llengua catalana en la vida del centre, tant a dins com a fora de l’aula. 

Un exalumne de Pallí, el periodista Miguel Ángel Violán, li va dedicar un article en ocasió de la seva mort. Violán el considera un home savi i excèntric. També diu d’ell que era un home desassossegat i que les seves classes eren autèntiques astracanades on els alumnes feien gresca contínua. Segons Violán era un professor benèvol que no suspenia quasi mai. 

Paral.lelament a la pràctica docent Pallí va desenvolupar una tasca immensa com a traductor del grec i, esporàdicament, del llatí. A l’espanyol va traduir els tràgics, ço és, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, Aristòfanes, Demòstenes, Èsquines i Cèsar. Al català va traduir i editar per a la Fundació Bernat Metge, Demòstenes, Èsquines, Lísias i Aristòtil. Va escriure el llibre Homero en España.

Expedient Juli Pallí Bonet. Arxiu Menéndez Pelayo.

"Breu història de l’Institut d'Ensenyament Secundari Salmerón-Menéndez y Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)"

VIOLAN, Miguel Ángel “Un tal Julio Pallí bonet (descanse en paz)” 

https://www.periodistadigital.com/estoesloquehay/20161115/un-tal-julio-palli-bonet-1-689403931239/

L’escriptor, poeta i crític d’art Joan Perucho Guitiérrez va néixer a Barcelona l’any 1920 i va morir a aquesta mateixa ciutat el 2003. Va fer els ensenyaments primaris a dues escoles del seu barri, Gràcia, el Col·legi de les Germanes de la presentació i les Escoles de la Doctrina Cristiana dels Josepets. El batxillerat el va fer a l’institut Salmerón entre els anys 1933 i 1937. A les seves memòries, publicades l’any 1992 per Edicions 62 amb el títol de Els jardins de la malenconia, dedica algunes línies a aquesta etapa de la seva vida:

“Per aquests temps (l’adveniment de la República), vaig ingressar a l’Institut Salmerón, que era un institut d’élite singular, amb professors progressistes i mètodes pedagògics moderníssims. Per primera vegada assistia a l’ensenyament mixt (noies i nois barrejats amb tracte igualitari) és a dir, s’obria una normalització de la relació dels sexes.

Fèiem festes, s’organitzaven balls, excursions escolars, etc. Recordo d’aquests temps les classes de la senyoreta Ortega, les del senyor De la Puente, les de la senyoreta Comas, del senyor Marín i, sobretot, les del que després seria un filòsof remarcable, Eduard Nicol. Ens feia psicoanàlisi a classe, ens feia llegir Píndar o Riba, i introduí entre nosaltres el joc americà del bèisbol.”

Una mica més endavant Perucho afirma que el gran poeta espanyol Federico García Lorca va visitar l’institut Salmerón en una de les seves visites a Barcelona. Ho diu així:

“Mirat a tants anys de distància, em sembla ara, tot plegat, un espectacle cultural una mica snob. Llavors, però, em produïa una visió màgica d’una aura transparent, com la que em produí Federico García Lorca quan ens llegí uns poemes a classe, invitat per Eduard Nicol. Tot això fou destruït. El 18 de juliol de 1936 esclatà la revolta popular, a conseqüència de la insurrecció de l’exèrcit, i començà la guerra civil que durà tres anys.”

I afegeix:

“També recordo un poema de Manuel Altolaguirre sobre la mort de Federico García Lorca, a qui reveia parlant en aquella tarda de l’Institut Salmerón, abillat amb una camisa de color salmó i una explosiva corbata blanca, tot declamant els incisos de “el lagarto y la lagarta con sus delantalitos blancos”. Vaig aprendre de memòria el poema de Manuel Altolaguirre.”

Molts anys més tard, concretament l’1 d’octubre de 2020, el crític literari Julià Guillamon va publicar un article a La Vanguardia on posava en dubte la història que Lorca va visitar el Salmerón convidat per Eduard Nicol. Guillamon explica que Perucho és l’únic que parla d’aquesta visita i creu que s’ho va inventar molts anys més tard per tal d’establir un lligam premonitori entre ell i el poeta andalús.

A disset anys, l’abril de 1938, Perucho va ser mobilitzat dins la lleva biberó. Els integrants d’aquesta lleva es van incorporar gairebé tots al front del Segre i molts van morir només arribar. Però Perucho, que patia un tifus a l’hora d’incorporar-se a files, no va anar al front i va ser hospitalitzat uns quants mesos a Barcelona. Quan es va haver recuperat, va ser destinat a la bateria antiaèria del turó de la Rovira, on va passar un parell o tres de mesos. La seva tasca en aquesta posició defensiva era només fer feines subalternes. Des d’aquest mirador privilegiat, segons explica a ell mateix, contemplava les boires fluctuants que produïen els enderrocaments de les cases i la fumera que s’escapava d’algun avió enemic tocat. Totes aquelles llargues hores de guàrdia li van servir per llegir un munt de literatura, tant catalana com estrangera: Valery, Éluard, Gasch, Montanyà, Tasis, Trabal, Serrahima… El darrer dia de la guerra a Barcelona, quan els camions van arribar a dalt del turó per endur-se tot el que es podia transportar, un militar li va preguntar si era de Barcelona. Davant de la resposta afirmativa, li va dir que podia anar-se’n a casa. Anys després, Perucho recordava que aquell dia va arribar a casa seva, al carrer de Ramón y Cajal amb Torrent de l’Olla, en calçotets, perquè va anar deixant pel camí tota la roba militar. La vida de civil, però, va durar poc, ja que va ser reclutat per l’exèrcit franquista i va fer el servei militar a Valladolid i Menorca.

Reincorporat a la vida civil, el 1940 ingressà a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i començà a desenvolupar la seva vocació literària com a poeta participant en publicacions universitàries. L'any 1948 superà les oposicions i començà la seva carrera professional de jutge. La feina el va portar a viure a diversos indrets de Catalunya: la Granadella (Les Garrigues), Banyoles (Pla de l’Estany, llavors Gironès), Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre), Gandesa (Terra Alta) i Tortosa (Baix Ebre). Finalment tornà a Barcelona i durant uns anys repartí el seu temps entre aquesta ciutat i el poble d’Albinyana a la comarca del Baix Penedès. En una entrevista de l’any 2001 que li va fer Víctor Amela, Perucho deia sobre la seva casa d’Albinyana que era “una casa gótica, con caballerizas, huerto... Tengo allí 20.000 libros.” En aquesta mateixa entrevista confessa que feia cinc anys que no anava a Albinyana perquè l’ajuntament no li va donar permís perquè quan morís escampessin les seves sendres al cementiri del poble. També lamenta que la gent del poble no li donés suport. Finalment les seves sendres es van escampar a un altre indret molt estimat per ell, el santuari de la Mare de Déu de l’Abellera de Prades (Baix Camp).

Entrevista de Víctor Amela a Joan Perucho https://papelesdedoncogito.blogspot.com/2016/12/entrevistaa-juan-perucho-juan-perucho.html

“Joan Perucho i l’antiaeri” de JM Contel, article publicat al web de l’Ajuntament de Barcelona

Joan Perucho Els jardins de la malenconia. Memòries. Barcelona: 1992, Edicions 62

A l’entrevista que vam fer a Montserrat Sunyer, exalumna de Blanquerna l’any 2013, quan li vàrem demanar que ens parlés sobre els records escolars relacionats amb la guerra, aquesta senyora ens va parlar de mossèn Riera. El qualificà de “vellet” -en realitat només tenia 53 anys quan va morir- i de “persona encantadora”, i va dir d’ell “que venia del Maresme”. Finalment ens va explicar, emocionada, que va ser assassinat.

Mossèn Riera fou un dels quatre capellans que una altra exalumna, la senyora Marta Mestres, recorda a l’escola Blanquerna. Els altres eren Higini Anglès, Antoni Batlle i Lluís Carreres.

Salvador Riera i Pau va néixer a Cuba el 1883. Es va ordenar sacerdot el 1908 i va ser rector de Begur i després d’Arenys de Mar. Per això la Montserrat Sunyer deia que venia del Maresme. També va establir una vinculació estreta amb la població de Blanes, on va col·laborar en la revista Recull, publicant-hi articles, traduccions i poemes.

A més de sacerdot, Riera va ser també escriptor. Com a poeta va escriure poemes com “L’adéu a la gavina”, “Himne a la Verge del Vilar”, “Records d’una visita”, “Esplais”, “Lux Aeterna”, “L’arbre de JJacobé”, “El fruit d’amor” o “Blanes”. També és recordat per l’alta qualitat dels seus sermons, pronunciats al llarg de tota la seva carrera eclesiàstica en diferents actes i celebracions.

A Blanquerna mossèn Riera feia classe de religió als més grans, però també era professor de Llatí, Preceptiva literària i Geografia i Història. Els dies feiners, com recordava Monserrat Sunyer, es desplaçava des d’Arenys de Mar a l’escola Blanquerna. Alexandre Galí va escriure d’ell que “era d’una bondat tan gran que en ella quedava com humil·liada i apagada la seva ciència”.

Riera va escriure articles per a la revista de l’escola Blanquerna Junior. Al número xxx d’aquesta revista hi ha la traducció feta per ell d’un fragment de les Metamorfosis del poeta llatí Ovidi.

Riera va ser assassinat el 9 de setembre de 1936. Segons el martirologi de l’Arquebisbat de Barcelona, el seu cos aparegué a la carretera d’Horta i fou ingressat a l’Hospital Clínic l’endemà. Uns dies abans també havia estat mort el seu germà Agustí, que havia estat president de la Diputació de Girona durant la Mancomunitat.

http://arenyautes.cat/content/lavi-riera-un-dels-fundadors-de-la-mancomunitat

https://www.blanes.cat/docweb/arxiu.index_recull

Entrevista a Montserrat Sunyer

Joan Tomàs va ser professor de solfeig a l’Acadèmia de Música de Barcelona, institució vinculada a Blanquerna, des de la seva inauguració, a finals de 1929, i fins a 1936.  El 1930 s’incorporà a Blanquena com a mestre de cant i el 1937 va ser nomenat professor de música de les escoles de la Mútua. Un alumne de Blanquerna, Joan Uriach, diu a les seves memòries que li semblava que va ser Joan Llongueres qui el va introduir a Blanquerna. De fet Uriach qualifica Tomàs de “deixeble” i d’”ajudant” de Llongueres. Uriach diu el següent sobre la pràctica docent de Tomàs:

El mestre Tomàs ensenyava l’assignatura de Música amb molta fè i entusiasme. Junt amb Llongueres [...] va fer que molts nens s’afeccionessin a la música de per vida.

I en la mateixa línia afegeix:

Tomàs i Llongueres s’encarregaven de les classes de música [...] Sabien treure als nanos l’afició per la música. Fins i tot feien rítmica, per tal que el cos humà tingués una certa captació [...] Junts, ell i Llongueres, feien infinitud d’activitats.

Joan Tomàs va conèixer Joan Llongueres a l’Orfeó Català, institució on havia ingressat el 1908 com a cantaire de la secció infantil. El 1910 Llongueres  va fer una actuació al Palau amb l’Escola Coral de Terrassa de la qual era director. A l’actuació hi va aplicar el mètode Dalcroze. Tomàs va assistir a aquesta sessió com a alumne de l’Escola Coral de l’Orfeó Català i va quedar fascinat pel que hi va veure i va sentir.  Un any després, el 1911, Llongueres es traslladà a Suïssa i es diplomà a l’institut Jaques-Dalcroze de Ginebra. En tornar de Suïssa, l’Orfeó Català li cedí un espai perquè ensenyés el mètode Dalcroze a mestres i músics. Joan Tomàs va assistir a aquestes classes el 1914 i a partir d’aquell moment aplicà el mètode Dalcroze a tot arreu on va anar.

Llongueres i Tomàs es van fer molt amics i van treballar junts les escoles de l’Ajuntament de Barcelona, és a dir, l’escola del Mar, la del Bosc, la Baixeres i el grup escolar Pere Vila. També van compartir la direcció de diversos orfeons i corals. No és gens estrany, doncs, que, atesa aquesta bona sintonia personal, professional i artística, Llongueres incorporés Tomàs a l’Acadèmia de Música de Barcelona i a Blanquerna.

Joan Tomàs va néixer a Barcelona l’any 1896 i hi va morir el 1967. Va ser mestre de música, director de cors i orfeons, folclorista i compositor. Com a mestre de música va treballar a un grapat d’escoles públiques i privades  de Barcelona -entre les quals hi ha, com hem dit abans, les de l’Ajuntament de Barcelona, però també els jesuïtes de Sarrià i de Casp i els Escolapis de Sant Antoni-, Molins de Rei i Rubí, Com a compositor és autor d’un centenar de composicions i 130 harmonitzacions. La seva obra original està formada per composicions per a cor, composicions per a una, dues, tres, quatre i sis veus, obres per a una o dues veus i piano, composicions instrumentals i obra lírica escènica. A més, va dirigir cors i orfeons de Barcelona, Esplugues, Terrassa i Castellar del Vallès. Com a folclorista cal destacar la seva participació en 23 missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, en el transcurs de les quals va aplegar unes 10.000 cançons. La primera de les missions, la de 1922, la va dur a terme amb el seu amic i col·lega Joan Llongueres. 

Cal destacar també la seva vinculació amb l’Orfeó Català, que va començar el 1908 quan va ingressar com a cantaire a la secció infantil i es va perllongar fins a la seva mort el 1967 en qualitat de mestre de la secció de nens (1919-1966), professor de l’escola coral (1920-1966) i sotsdirector (1967).

mestrejoantomas.cat

https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2021/anyjoantomas

Programa radiofònic de l’emissora Catalunya Música “Vistes al mar”, del divendres 13/06/2008, conduït per Xavier Chavarria

URIACH, Joan Memòries del doctor biodramina. Edicions 62. Barcelona, 2011 r

La mare biològica de l’Umar va morir en el part. Va viure fins als 9 anys amb el seu pare biològic i la seva dona, tia de l’Umar, a Fiaso. Als 9 anys va anar a treballar a la capital del districte, Techiman, al taller mecànic d’un parent. Després va viure a Kumasi i a Tema, a prop d’Accra, la capital de Ghana. Aquí, amb dotze anys va iniciar el seu viatge cap a Europa. Va travessar a peu el desert del Sahara. Va viure més de quatre anys a diferents llocs de Líbia fent tot tipus de feines fins que, ja amb disset anys, va decidir afrontar l’etapa definitiva del seu viatge a Europa. Després d’un periple de tres mesos pel Marroc, finalment va embarcar-se en una pastera a Mauritània i va aconseguir arribar a l’illa espanyola de Fuerteventura. Allà va estar internat a un CIE durant un mes i tot seguit el van enviar a Màlaga on, tres dies més tard,  li van comprar un bitllet de tren a Barcelona. A Barcelona hi va arribar el 24 de febrer de 2005. La primera nit la va passar al carrer i l’endemà es va produir un fet clau: va demanar ajut a una dona i aquesta el va convidar a esmorzar, li va explicar, a través del seu marit, com anar a la Creu Roja i li va donar el seu número de telèfon per si no s’en sortia i havia de continuar dormint al carrer. Va començar a estudiar català i espanyol, però no va trobar un lloc on viure, de manera que va continuar dormint al carrer durant un mes, llevat d’uns dies que va viure amb una familia senegalesa. Finalment, amb l'ajut de la mestra de català, va enviar un missatge a la dona que l’havia ajudat un mes enrere i l’endemà es va trobar amb ella i el seu marit. La Montse i l’Armand van decidir fer tot el possible per ajudar-lo fins al punt que es van fer tutors legals seus i el van incorporar a la seva família com un fill més. A partir d’aquell moment l’Ousman va viure al pis que els seus nous pares tenien a Gràcia, va començar a treballar com a mecànic de bicicletes i es va treure el graduat escolar. 

Mesos després de la seva arribada l’Ousman es va matricular a l’institut Menéndez y Pelayo i va fer el batxillerat en horari nocturn. Com que treballava i havia d’estudiar de nit, per no adormir-se omplia una galleda d’aigua freda i hi ficava els peus dins. Els seus companys de classe se’n reien de com pronunciava els noms i cognoms catalans i espanyols. Un dia l’Umar es va enfadar molt i els va escridassar en anglès. Així es va guanyar el seu respecte i va ser escollir delegat de classe. L’Umar recorda les pràctiques de laboratori de Química amb en Lluís Sarrado. Un dia que n’havien de fer que consistia a analitzar l’àcid acetilsalicílic, l’aspirina, per entendre per què mitiga el mal de cap, l’Usman va dir que no s’ho creia i va explicar a en Sarrado el que feia el seu pare per guarir el mal de cap. Li va explicar alguns rituals xamànics, l’ús de plantes remeieres, i de la la pell de les llimones o les pinyes.  L’Ousman va proposar a en Sarrado de fer com a treball de recerca l’estudi d’una planta de Ghana que el seu pare, que era xaman, feia servir amb funcions medicianals. En Sarrado li va respondre que un treball així estava fora del seu abast. Tanmateix, en Sarrado va posar l’Ousman en contacte amb directiuss de diversos laboratoris farmacèutics  i aquests el van animar a estudiar farmàcia i li van prometre que si avançava en el tema de la planta de Ghana li donarien facilitats per estudiar-la als seus laboratoris. Tanmateix, l’Umar no va poder entrar a Farmàcia perquè la nota de tall era molt alta i es va matricular a Química. Al cap d’un temps ho va deixar per incompatibilitat amb la feina de mecànic. A més, li faltaven diners perquè no tenia dreta beca pel fet de no tenir passaport espanyol. En aquest moment va reorientar els seus estudis, va estudiar relacions públiques i màrqueting i es va treure un diploma a ESADE. 

El 2010 funda NASCO Feeding Minds amb l’objectiu de crear les condicions a Ghana perquè els joves d’allà no tinguin la temptació d’emigrar a Europa i no hagin de de passar per les penalitats per les quals va haver de passar el i, que ningú més no mori al desert o al mar. I la millor manera d’aconseguir-ho és mitjançant l’educació. El camí de NASCO comença el setembre de 2012 a l’escola San Augustine Junior High School, on va crear una sala d’ordinadors. Als usuaris de les aules els fa pagar una quantitat simbòlica. 

Umar ho té clar, més que no pas alimentar les panxes, cal alimentar les ments.

UMAR, Ousman Viatge al país dels blancs. Barcelona: Rosa dels Vents 2019

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-meus-fills/ousman-umar-quan-aculls-un-menor-immigrant/video/6061383/

https://nascoict.org/ousman-umar-ca/

Entrevista personal feta per Lluís Sarrado

Josep Vallverdú, nascut a Lleida l’any 1923, és conegut sobretot com a autor de novel·les i contes per a infants, tot i que també és autor d’assaigs i de novel·les per a adults. L’octubre de 2023 ens hi vam posar en contacte perquè ens parlés del seu pas pel Menéndez y Pelayo el curs 1939-1940. A continuació reproduïm el missatge amb què va respondre les nostres preguntes. Hem pensat que, tractant-se d’un prosista tan excels, el lector quedaria molt més satisfet amb les paraules de Vallverdú que no pas amb la paràfrari que en poguéssim fer nosaltres.

  »Responc resumidament: jo, arribat a Barcelona i instal·lat a Gràcia el 1939, vaig matricular-me al Menéndez y Pelayo perquè hi anava el fill d'un amic del pare -molts anys després fou diputat-, Ramon Martínez Callén; era també l'Institut més proper a casa. Ni de lluny jo sabia res de Blanquerna-institució, només sabia que "aquell" era un edifici força original.

»El director era casualment el professor que havia tingut a Lleida el 1935, franquista, jesuític, sever, d'una memòria prodigiosa; el vaig anar a saludar i em va dir que recordava que jo, a Lleida, seia al costat del tal i del tal altre. Don Manuel Marin Peña feia alçar la bandera, cosa que a la majoria de xicots ens deixava indiferents. Ens feia Llatí.

»Víctor Seix, el mateix Ramon Martínez i Jordi Bonet foren amics meus tot el temps que van viure. Santiago Salvat es va dedicar a l'editorial i ens vam desvincular. Amb Jordi Carbonell vam ser ja "conspiradors" (veg revista EL Temps núm. 1681, l6 agost 2016) i vam continuar amics; ens vam retrobar a la Secció Filològica de l'IEC.

  »Quan vaig conèixer la Isabel [Arqué] a la Universitat, ella em parlà de Blanquerna, i em va identificar l'edifici. Ella havia estat a Blanquerna alumna directa de Galí, i quan aquest tornà de la mena d'exili a què el van condemnar a Astúries el vàrem anar a saludar, ja casats. El de Galí fou un encontre molt emotiu per a mi, tant més que tenia amistat amb Raimon i Jordi, els seus dos fills. El 1969 la Isabel creava a Lleida-Corbins l'Escola Alba, sota les idees pedagògiques de Galí, l'escola catalana de preguerra i els instituts-escola de la guerra, que ella va freqüentar, i assessorada  per Carme Serrallonga, Josep Pereña i Marta Mata.    

  »Com he deixat escrit en els meus textos, l'alumnat del meu curs el componien -atès el mapa circumdant l'institut, que eren barris burgesos- xicots de famílies d'industrials, banquers, professions lliberals, famílies de la Lliga o catalanistes. Per tant, en conversa privada ens esplaiàvem. Hom parlava català entre els alumnes, el castellà era per a les classes i el contacte amb els professors. Hi havia part de l'alumnat que xerrava castellà o el castellà de Pedralbes, i tal vegada algun creia en la Falange.

  »El 1945, tot just acabada la carrera vaig tornar al Menéndez y Pelayo com a substitut del professor de Llatí que feia oposicions, Josep Maria Casas i Homs, durant un curs. Una curiositat.

  »Diferents trasllats de lloc de residència han fet que no conservi cap document referent al Menéndez y Pelayo.

Una cordial salutació.

Entrevista feta per correu electrònic l'octubre de 2023

VALLVERDÚ, Josep. Vagó de tercera. Barcelona: Proa, 1996.

Concepció Vandellós va estudiar magisteri a l'Escola d'Estudis Normals de la Mancomunitat de Catalunya amb professors com Pompeu Fabra o Pau Vila. L'any 1924 va fer un curs d'estiu a l'Institut Rousseau de Ginebra.

Vandellós va ésser mestra de la Mútua Escolar Blanquerna, continuadora de l'Escola Graduada de la Mancomunitat (abans Escola Montessori), quan aquesta va haver de cessar les seves activitats a causa la Dictadura de Primo de Rivera. En el referit grup escolar va exercir el càrrec de directora de l'Acadèmia Elisenda, que era la secció de noies de Blanquerna.

Amb l'entrada de les tropes franquistes Concepció Vandellós va haver de deixar la seva activitat com a mestra i es va limitar a donar classes particulars i altres activitats puntuals, però va quedar apartada del sistema educatiu oficial. A casa seva, a principis dels anys 1950, Carles Riba hi feia classes de literatura a un grup reduït d'alumnes.

L'any 1966 el grup de pares que decidiren, en el marc de l'anomenada Escola activa de pares, fundar l'Escola Proa, com a escola catalana i de pedagogia activa, al barri de la Bordeta de Barcelona, va contactar, a través d'Alexandre Galí, amb Concepció Vandellós, la qual va assumir la direcció de facto de l'escola en l'etapa de primària. En la seva etapa a l'Escola Proa feu que aquesta enllacés amb l'experiència pedagògica de Blanquerna amb iniciatives com la utilització de les seves Lliçons d'Aritmètica, que l'escola facilitava multicopiades als alumnes; la celebració de la festa de Sant Nicolau, amb la representació de l'obra de Joan Llongueres, com es feia a Blanquerna, etc. Concepció Vandellós, a part de dirigir l'escola i d'impartir-hi classes d'aritmètica i de llengua catalana, va fer-hi de mestra de mestres i, d'aquesta manera, va contribuir a fer renéixer el moviment pedagògic de l'escola nova, activa i catalana interromput el 1939.

Quan, un cop tancat el parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana va decidir obrir una nova etapa de publicacions escolars amb una orientació diferent de la que havia caracteritzat la seva trajectòria anterior, va creure convenient traduir i adaptar una obra estrangera d'èxit reconegut abans que encarregar-ne una d'original. Per als textos d'aritmètica es va escollir la col·lecció graduada anglesa de P.B. Ballard, i se n'encarregà l'adaptació a Maria Assumpció Esteve Llach i a Concepció Vandellós. L'obra, en quatre volums, amb el títol de Lliçons d'aritmètica. Graus I, II, III, IV, aparegué el 1932 i, donada la seva molt bona acceptació, se'n feu una segona edició el 1934 i una tercera el 1938, amb petites millores. Després de la Guerra Civil l'editorial Teide en publicà una traducció al castellà. 

https://sites.google.com/site/matematiquesacatalunya/home/antoni-vila-mitja/conxita-vandellos

https://ca.wikipedia.org/wiki/Concepci%C3%B3_Vandell%C3%B3s_i_Servell%C3%B3

Jaime Vándor, o Helmut Jacques Vándor, com consta a la seva partida de naixement, va néixer a Viena, de mare austríaca i pare hongarès, el febrer de 1933. Després de l'annexió d'Àustria al Tercer Reich la seva família, jueva, es va refugiar a Budapest, Hongria, el 1939. El seu pare, que havia patit molt a la guerra de 1914 al front rus i després com a presoner de guerra a la Sibèria Oriental fins a 1920, no va voler viure una altra conflagració, i es va establir a Barcelona amb l'esperança de poder treure la seva família d'Hongria, cosa que amb el tancament de les fronteres no va ser possible.

Amb la mare i el germà va passar a Budapest les vicissituds de la Segona Guerra Mundial i les persecucions racials a partir de la invasió d'Hongria per les tropes alemanyes el març de 1944. Es van salvar de la deportació gràcies a la protecció dels membres de l’ambaixada espanyola a Hongria Àngel Sanz Briz i Giorgio Perlasca -i com ells, 5.200 jueus hongaresos- en els mesos que van precedir l'ocupació de la capital per l'exèrcit soviètic el gener de 1945. Gran part de la seva família va morir en camps d'extermini de Àustria, Alemanya i Polònia.

El gener de 1947, dos anys després de l’acabament de la guerra i amb Hongria ocupada pels soviètics, Helmut, la seva mare i el seu germà van arribar finalment a Barcelona. Havien estat vuit anys separats del pare i els dos nois amb prou feines el coneixien. El seu germà es va matricular de peritatge químic i en Helmut ho va fer a l’institut Menéndez y Pelayo per tal d’acabar els estudis de  batxilerat que havien estat interromputs per la guerra. 

Per a Vándor van ser uns anys molt durs, aquells del Menéndez y Pelayo. La primera dificultat era lingüística, ja que havia d’aprendre espanyol per poder seguir les classes però els seus companys parlaven en català. A més, havia de recuperar tres anys de llatí perquè a Hongria l’assignatura de llatí estava vetada als jueus des de l’any 1920. La mesura tenia com a objectiu impedir l’accés dels jueus a la Universitat, ja que el coneixement del llatí era requisit insdispensable per ingressar-hi. 

El seus major suport i refugi durant aquells anys va ser Isabel Alcaide Freixa, la professora d’alemany de l’institut Menéndez y Pelayo. En arribar a Barcelona Alcaide era l’única persona amb qui es podia entendre. Ella el va ajudar a preparar els exàmens de convalidació. Alcaide li feia classes particulars a casa seva de llatí, espanyol i literatura castellana. A més, li feia llegir llibres en anglès. Tot i que teòricament feia dues hores de classe diàries, a la pràctica les sessions s’allargaven fins a les quatre o cinc hores. 

Tot i que parlava malament l’espanyol guanyà el concurs literari de Sant Jordi. Els professors es pensaven que el text l’havia escrit Alcaide. Era una història d’un noi i una noia que anaven al Palau de la Música. Als professors del Menéndez tampoc els agradava una història en què un noi i una noia sortien junts de nit. Alguns professors van arribar a consultar traduccions d’autors hongaresos per comprovar que el text d’en Jaime no era un plagi. 

En Jaime se sentia marginat a dins de l’institut, tant per la institució com pels companys. Vándor era alumne lliure i es preparava per als exàmens de convalidació del batxillerat. Per això el feien seure a l’última fila juntament amb un noi que tenia un certificat de pobresa. Al pati, mentre els seus  companys jugaven a frontó, ell llegia. Pel seu origen hongarès els nois de l’institut l’anomenaven “ursus” i després “oso” en record dels óssos dels gitanos hongaresos que voltaven pels pobles del país. 

Per tot això els seus pares van estar a punt de treure’l del Menéndez y Pelayo, però la senyora Alcaide els va fer desdir. Isabel Alcaide es va casar amb un alemany i se’n va anar a viure a Heidelberg. 

Dos anys després de la seva arribada a Barcelona parlava bé l’espanyol i continuava guanyant els premis literaris. El dia del llibre el professor els va fer redactar un editorial per al butlletí de l’escola. El treball escollit pel professor va ser el d’en Jaime. Ja no hi havia dubte que l’havia escrit ell. 

Diu Vándor que els classes eren interessants i que hi havia molt bon professors. Un era el de grec, el senyor Agud, un altre el de ciències, l’Alfonso Campos, un altre era José María Gallart, àlias “botijo”, i finalment el professor de matemàtiques Caballero Valladares. En Jaime no era gens bo en ciències però en Caballero l’aprovava igualment perquè veia que era molt bo en altres camps. A l’examen d’Estat de matemàtiques va copiar el problema. 

També té un gran record del professor de religió, el pare Colom. Com que en Jaime no era catòlic tenia permís de Colom per no assistir a classe, si així ho preferia. Per això sovint, durant la classe de religió, sortia a passejar pel barri amb un noi protestant. El pare Colom era un home molt tolerant. A més de religió també feia Filosofia. Era d’orientació tomista. Va ser pel contacte amb ell, i més en concret per les seves classes sobre la presència del mal al món, que Vándor va perdre la fe. 

Vándor està convençut que el director, en aquell moment Santiago Andrés Zapatero, era antisemita, però deixa ben clar que mai no va rebre d’ell cap tracte discriminatori. De fet, la discriminació més gran que va patir va ser no poder obtenir la nacionalitat espanyola -quina sort!- pel fet de no ser catòlic.    

Els diumenges a naven a ballar sardanes a l’escola Virtèlia amb les noies del Montserrat.

Vándor va acabar els estudis de batxillerat a l'Institut Menéndez i Pelayo, el 1951. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres, Secció de Filologia Semítica, a la Universitat de Barcelona, ​​el 1956. Es va doctorar el 1987.

Va publicar diversos llibres tant d’assaig com de poesia. Va ser professor d’hebreu a la Universitat de Barcelona i membre de diverses associacions de l’àmbit de la pau i de la concòrdia entre religions i cultures. 

Autobiografia

VÁNDOR, Jaime i CASTRO, Jaume Una vida al caire de l’holocaust. Barcelona: Viena editorial, 2013 

Durant la realització de l’inventari el curs 2017-2018 la professora Concha Fernández Martorell va trobar al despatx de direcció nou carpetes que contenen material didàctic del Gimansio Moderno de Bogotá. Una de les carpetes conté dos retalls de premsa. Un d’ells és un article de Pau Vila de maig de 1916 que duu el títol “Sobre las composiciones de los alumnos del Gimnasio Moderno”. L’article té forma de carta adreçada al director del diari El tiempo. És fàcil deduir, doncs, que tot aquest material va ser recopilat per Pau Vila durant els quatre anys que va dirigir el Gimnasio Moderno de Bogotá, i que va anar a parar a Blanquerna quan, un cop tornat de Colòmbia, es va incorporar a l’equip pedagògic de la institució escolar que dirigia Alexandre Galí. Vila havia conegut Galí a casa de Francesc d'Assis Galí, oncle d'Alexandre Galí i cunyat de Pau Vila. 

Quan va desaparèixer l’Escola Horaciana l’any 1912, Vila fou pensionat per la Junta de Ampliación de Estudios de Madrid a l’Escola de les Ciències de l’Educació de Ginebra. Aquesta institució, fundada per Edouard Claperède, formava part de l’Institut Rousseau i estava dedicada a la psicologia infantil. El 1913 Vila tornà a Barcelona i treballà un curs al col·legi Nou Mont d’Or. El 1914 per recomanació de Rafael Altamira –de la Institución Libre de Enseñanza-, Vila fou contractat per dirigir el Gimnasio Moderno de Bogotá. Sembla que hi  havia d’anar el veneçolà de naixement Joan Palau i Vera, però aquest es posà malalt  i recomanà Pau Vila per a substituir-lo. Romangué a Colòmbia de 1915 a 1918  i assajà, de bell nou, el mateix estil pedagògic dels darrers temps de l’Horaciana, ara sense dificultats econòmiques, ben al contrari, amb tota riquesa de mitjans, millorat amb els nous coneixements i les experiències adquirides el curs anterior a l’escola ginebrina d’Edouard Claperède. 

Tot va començar quan un jove colombià, Agustín Nieto Caballero, estudiant durant uns anys a Europa, va sentir-se atret per l’Escola Nova. Abans de tornar a Colòmbia va passar unes setmanes a Madrid i va entrar en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza. En tornar a Colòmbia Nieto fundà amb un grup de pares una institució, el Gimnasio Moderno, que encara existeix avui. Per ell va entrar l’Escola Nova a Colòmbia. L’escola de Nieto obrí el 1914 i en acabar el curs varen constatar que els plans somniats no s’havien materialitzat; per això van arribar a la conclusió que calia cercar experts estrangers. Llavors Nieto es va posar en contacte amb les seves coneixences de la Institución Libre de Ensañanza d’Espanya. Un dels seus membres, Rafael Altamira, li recomanar Pau Vila.

Vila s’embarcà a Barcelona el febrer de 1915 acompanyat per la seva esposa i dos fills, i la senyora Flora González, exalumna de Vila de l’Horaciana i en aquell moment professora montessoriana de primer fornada.  A Colòmbia s’incorporà a l’equip de Vila Miquel Fornaguera, pedagog decrolià que ja feia cinc mesos que era allà. 

Gustavo Santos, exalcalde de Bogotá i exalumne del Gimnasio explica que els que van treballar aquells anys allà van posar a Vila el malnom de Maestro Epifanio, en record d’un mestre que a tot el que passava li posava feina. En efecte, tots els que van tractar Vila aquells anys coincideixen a dir que era un treballador incansable i entusiasta, i destaquen la seva capacitat motivadora i la seva energia. 

Vila tornà a Catalunya en acabar el curs escolar 1918. Alexandre Galí explica que, en tornar a Barcelona i haver mort Palau i Vera, li va demanar que es dediqués a la geografia. Aquest mateix any, quan Pau Vila tenia 37 anys, va ser nomenat secretari de l’Escola del Treball pel nou president de la Mancomuntat, Josep Puig i Cadafalch, en bona part pels seus orígens proletaris, puix que aquesta institució estava encarada als obrers i a la direcció hi havia Rafael Campalans, un socialista. Campalans i Vila feren de l’Escola del Treball una institució modèlica d’ensenyaments politècnics, però també un focus de formació moral i cultural, amb cursets d’humanitats, conferències i  exposicions.

L’any 1919 Puig i Cadafalch nomena Vila director dels cursos preparatoris de la Universitat Nova i el 1920, professor de geografia humana en els Estudis Normals de la Mancomunitat. L’any 1921, amb 40 anys, subvencionat per la Mancomunitat i l’Ajuntament de Barcelona Vila se’n va a Grenoble a estudiar a l’Institut de Geografia Alpina. El 1922 es reincorpora a Barcelona als càrrecs de la Universitat Nova de la Mancomunitat. 

El setembre de 1923, amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, el nou president  de la Mancomunitat, Alfonso Sala, destituí el director del Laboratori de Psicologia de la Universitat Nova, el professor Delshowers; el fet provocà un moviment de solidaritat, amb la protesta en carta pública de gairebé la totalitat dels professorat de les institucions docents superiors de la Mancomunitat. Tots els signants de la carta van ser destituïts. Entre ells hi havia Pau Vila i Alexandre Galí. Els professors destituïts s’agruparen al Politècnicum del carrer Sant Pere Més Alt. Més tard, Alexandre Galí fundà la Mútua Escolar Blanquerna i Pau Vila s’hi incorporà com a  professor i com a director de l’Acadèmia Monturiol, la secció d’estudis superiors de nois de la Mútua. Josep Masabeu diu que aquesta acadèmia estava ubicada a la Gran Via. Antoni Maria Badia i Margarit recorda l’estranyesa que provocava en els alumnes que els tractés de “vós”.

IGLÉSIES, Josep Pau Vila. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 1981

Documentació Gimnasio Moderna de l’institut Menéndez y Pelayo