Arquitectura de l'edifici

Què n'explica el Catàleg de Barcelona

Voler informar-se de l'arquitectura de l'edifici de la Mútua Escolar Blanquerna, avui Institut Menéndez y Pelayo, a través d'un mitjà pretesament fiable com podria ser el Catàleg de patrimoni de la ciutat és altament desaconsellable. La informació que hi figura, més enllà d'obsoleta, és pèssima. Pel que fa a les prescripcions per intervenir-hi, son parcials i, fins i tot, van ser obviades en la darrera intervenció, de 2007-2010, que va malmetre determinats elements significatius de l'edifici: 

Descripció de l'element o conjunt

Aquest centre escolar entronca perfectament amb els criteris del moviment modern quant a concepció de l'espai docent.
Edifici amb accessos clars, disposició d'aules buscant el màxim de sol, passos i serveis perimetrals i espais col·lectius com sala d'actes i gimnàs a planta baixa. Sobretot, el que més entronca amb els nous conceptes del moviment modern és la utilització també col·lectiva de les terrasses, amb espais de jocs i menjadors.
Actualment l'edifici està ampliat per l'ala sud-est on s'ha afegit un cos quasi mimètic i uns nous espais de gimnàs pel costat de ponent. Tot el conjunt s'ha tractat amb un nou estuc de color que no té res a veure amb l'original.

Intervencions

- Recuperació dels elements més significatius de l'edifici original (sistemes de tancament de les finestres, sistema distributiu d'espais interiors...). Cal pintar les façanes de manera que, mitjançant fons lleugerament diferents, evidenciï la separació entre el volum original i l'ampliació, amb l'anàlis cromàtica prèvia dels diferents paraments i elements que componen les façanes.

El desconeixement de l'edifici és evident i, de ben segur per la manca d'una monografia que l'hagi estudiat a fons. La bibliografia del catàleg fa referència a les publicacions generalistes de finals del segle XX d'Oriol Bohigas, "La arquitectura de la 2a República"; de Raquel Lacuesta i Antoni Gonzalez, "Barcelona 1929-1994"; i d'Antonio Pizza, "Guia de la arquitectura moderna en Barcelona. Malgrat tot, qualsevol professional sensibilitzat en el patrimoni arquitectònic de la ciutat és conscient de la vàlua d'aquesta construcció.

La proposta inicial de Mestres Fossas

D'entrada, en la introducció a l'arquitectura de l'edifici cal tenir present que el projecte inicial de Jaume Mestres i Fossas es va portar a terme només en part, en dues fases pràcticament seguides una de l'altra, entre 1932 i 1933, i van quedar per fer dos cossos a cada extrem de la part construïda. Un d'aquests cossos havia de tancar l'edifici a sud-est, tot donant façana a la Via Augusta i amb un tester de planta semi-circular. L'altre cos tancava l'edifici per la banda de ponent, configurant un bloc de façana lleugerament abombada que donava front a l'eix del carrer d'Aribau i que semblava anunciar una possible ampliació futura per conformar un gran edifici simètric.

La proposta de Mestres posava un èmfasi especial en la integració urbana del nou edifici, que es feia evident no només en la volumetria, sinó també en la proposta d'entroncament viari que va dibuixar per a la cruïlla entre el carrer d'Aribau i la futura Via Augusta, encara solcada pel tren de Sarrià, a cel obert, en aquells anys. Jaume Mestres entenia la singularitat urbana del lloc, en la perpendicular del carrer d'Aribau, al capdamunt del seu traçat i, alhora, era conscient de la significació de la seu de la Mútua Escolar Blanquerna com a equipament escolar del seu temps. Per això va pensar una distribució de volums i una composició urbanística que atorgava un punt de monumentalitat a l'edifici, tot plegat amb una voluntat de contribuir a fer ciutat, d'acord amb la mentalitat cultural noucentista.

Obra de maduresa de l'arquitecte

En l'arquitectura de l'escola Blanquerna hi trobem un Jaume Mestres en la maduresa de la seva activitat professional. El seu bagatge era ja considerable, especialment pel que feia a instal·lacions esportives, a pavellons d'exposició i als edificis d'habitatges; i el seu estil arquitectònic estava plenament definit.

La inicial filiació a una estètica Art Déco va evolucionar cap a postulats propers al racionalisme que eclosionava aquells anys, si bé des de la prudència i la mesura que l'experiència vital li aconsellava. Tenim per tant, un arquitecte modern i inquiet, consolidat en obra i estil, però també obert als nous corrents estètics i funcionals del moment.

Bohigas explica que Mestres formava part d'aquells arquitectes que anomenava "racionalistes al marge", perquè no van abraçar l'ortodòxia del racionalisme -sobretot afí als postulats de Le Corbusier- com ho van fer els joves arquitectes del GATCPAC, grup del qual Mestres també va voler formar part.

(continuarà)

"L'edifici és una de les mostres primeres del racionalisme arquitectònic, per tant, de l'arquitectura civilitzada, típica de la República".

"A banda de la impressió primera, que és una mica més ingènua perquè tampoc no tenia gaires criteris sobre l'arquitectura en aquell moment, sí que després he fet alguns estudis, algunes ressenyes, o l'he inclòs en una classificació general de l'arquitectura catalana: És un edifici de Mestres Fossas que és d'aquesta arquitectura que està lligada al moviment racionalista de tota Europa, de tot el món. Per tant, era una arquitectura avançada, en concepte, no tan avançada com els... En aquell moment hi havia dos grups d'arquitectes bons, i moderns i avançats, uns que eren els més ortodoxos i els més coneguts, a partir d'un grup d'arquitectes que es deia Grup d'Arquitectes i Tècnics per al progrés de l'arquitectura catalana, que el cap era un arquitecte que es deia Sert. I després hi havia uns arquitectes, una mica menys agosarats, menys radicals, menys ortodoxes que feien una aproximació a l'arquitectura, diguem-ne del Sert i de Le Corbusier, i entre els quals hi havia en Mestres. De manera que és una arquitectura una mica neutra, que és moderna, però no esgarrifosament moderna, no esgarrifosament trencadora".

"Era un edifici que, a més, un altre problema que tenia l'edifici de Blanquerna és que no estava acabat. És a dir, feia una L quan en realitat havia de fer una U. I acabava amb un bloc al davant, etc. I, per tant, encara hi havia un tros que no estava edificat, que feiem servir per frontó, i un altre que no estava edificat, que havia d'arribar fins a la façana. Això és el que veig que van fer el ministeri, que ho han fet pèssim. És a dir, que és una vergonya que un edifici que té aquesta qualitat bàsica, la part nova que s'ha fet ha estat una barrabassada arquitectònica. No han estat capaços de reproduir les mateixes finestres que hi ha via a l'antic edifici, han fet dos edificis insòlitament repugnants".

"Em sembla que és veritat, no sé qui ho deia l'altre dia o ho dèiem aquí mateix, que l'únic que s'ha conservat, em sembla, de veritat, de veritat, és l'escala que és el que té un to de... Però, per exemple, les sales de l'últim pis, que hi havia unes sales que es feien servir de sales de concerts i tot això, no ho sé, no  me'n recordo bé què se n'ha fet, però una mica, l'aspecte de modernitat... Les mateixes finestres, per exemple, les finestres eren un invent bastant important que suposo que com que es devien espatllar no han tornat a funcionar mai més i, en canvi d'això han posat unes finestres de casa bonificable. És on es veu clarament la diferència de cultura entre la República i el franquisme, no? L'edifici, el tros d'edifici antic és un edifici molt ben composat, dintre de les regles de l'arquitectura contemporània, i les parts afegides és, realment, arquitectura franquista".

"Jo crec que -Mestres Fossas- és un bon arquitecte en aquesta línia d'arquitectes moderns però no exagerats, sinó molt moderats. És una arquitectura que està basada encara en un llenguatge d'origen clàssic, però amb tots els avantatges de l'arquitectura moderna": finestres horitzontals, molt àmplies, la planta lliure amb pilars per poder distribuir d'una manera flexible, la bona orientació al sol i a la ventilació, etc. És un model d'escola típica dels anys trenta a tota Europa, que és d'aquestes escoles en bloc, amb certa alçada, amb igualtat d'orientació de totes les aules i amb una flexibilitat feta a base de l'homogeneïtat i l'ordre formal"

Fragments d'entrevista a l'arquitecte Oriol Bohigas Guardiola, al seu despatx. Any 2013.