L'institut en un palau

On era el Salmerón?

En parlar de l’edifici de l’Institut Salmerón, la majoria dels informadors es refereixen a un “palauet”, i no a una casa  o a una torre, fet que indica una construcció prou sumptuosa. Les fotografies conservades i els dibuixos de l'exalumne Marian Piñol no deixen dubte de la importancia de l’edifici però, per altra banda, observant-ho en relació a fotografies aèries o a plànols de l’època, permeten ubicar exactament l’edifici de l’Institut Salmerón a l’illa situada entres els carrers Muntaner, Avenir, Marià Cubí, Santaló. Efectivament, a partir de la documentació estudiada podem ubicar l’Institut Salmerón al carrer de Muntaner, 267, just enfront del palau del marquès d’Alella, avui seu de la Fundació Muñoz Ramonet. En aquell palauet es va instal·lar l'institut Salmerón l'any 1933.

Aquell 1933, juntament amb el Salmerón, el govern de la República també havia fundat l'Institut-escola Ausiàs March, que es va ubicar en uns locals dels Jesuïtes de Sarrià, al carrer Campmany, a la vora de l’actual Institut Químic de Sarrià. El curs 1939-1940, amb el nou Règim, l’Institut Ausiàs March es va instal·lar en el palauet del carrer Muntaner, quan el Salmerón, amb el nom nou de Menéndez y Pelayo, ja s'havia traslladat a l’edifici de la dissolta Mútua Escolar Blanquerna. l'Institut Ausiàs March ocuparia el palauet fins al curs 61-62, en traslladar-se a la seu actual, avui Institut Pedralbes. Finalment, el palauet del carrer de Muntaner acabaria essent enderrocat per construïr-hi en el seu lloc l’actual edifici “Les Amèriques”, entorn de l'any 1971.

De qui era el palauet?

En la seva “Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya”, llibre III Ensenyament secundari, pàgina 282, Alexandre Galí diu que l'edifici de l’Institut Salmerón era el xalet del marquès de les Franqueses. Això es confirma en un article de Pedro Cano Barranco al Noticiero Universal de 19 de setembre de 1935: “Pertenece la finca al señor Sampera, heredero del marqués de las Franquesas y paga por ella el Estado en concepto de arrendamiento la crecida suma de cincuenta y cinco mil pesetas anuales”. D’aquí també obtenim la informació que l’edifici era ocupat en règim de lloguer i, fins i tot, l’import que pagava l’Estat.

Anys enrere, un home de negocis anomenat Joan Sanpera Torras, originari de Les Franqueses del Vallès, havia fet una gran fortuna amb la importació de productes d'ultramar com el sucre, el cacau o el rom, i havia destinat bona part dels seus diners a obres de mecenatge en el seu poble. Per agraïment, l’Ajuntament de Les Franqueses, el 7 d’abril de 1912, va sol·licitar que li fos atorgat el títol nobiliari de marqués de Les Franqueses, que el rei Alfons XIII li concedí pel Reial Decret de 15 de Novembre de 1913. Joan Sanpera va morir l’any següent a Barcelona, el 9 de desembre de 1914.

Joan Sanpera s’havia casat amb Josepa Rodés Puig el 14 d’abril de 1871 i havien tingut tres fills: Antònia, Josepa i Joan Sanpera Rodés. El darrer, hereu i segon marquès, amargat per una malaltia crònica, i la seva germana Josepa sembla que van morir solters el 1926. Josepa Sanpera Rodés va deixar en herència una fortuna a l’Hospital Clínic de Barcelona (1926), a l’ordre de Sant Joan de Déu i a les Germanetes dels Pobres, i generoses quantitats per als seus advocats, metges i servidors. Josepa Sanpera és recordada com a benefactora a l’Hospital Clínic amb una placa i el seu nom en un pavelló del centre.

Antònia Sanpera es va casar amb Pere Alier i Amat, industrial de Barcelona, i van tenir set fills. Josepa Rodés, vídua de Joan Sanpera i Torras, va morir el any 1930, després de la mort dels seus tres fills, tot deixant el romanent de la fortuna als seus néts Alier Sanpera: Josefina, esposa de Gaspar Coll Callicó; Rosa; Antonia, esposa d'Enric Roura Batet; Pere, casat amb Misericordia Gasull Vilella i tercer marquès; Joana; Francesc de Paula i Xavier Alier Sanpera. Probablement, el lloguer del palau Sanpera fos iniciativa d'aquesta generació, tot i que determinades factures conservades es refereixen a Joan Sanpera.

Quin era l'origen del palauet del Salmerón?

L’origen de l’edifici de l’Institut Salmerón és incert, de moment. Encara ens falten moltes dades, relatives al seu origen, al projecte arquitectònic i a la construcció.

D’entrada, el fet que el marquès de les Franqueses fos el propietari de la finca no implica necessàriament que fos Joan Sanpera Torras, el primer marquès, qui hagués construït o adquirit el palauet. Sabem que Joan Sanpera havia encarregat el 1903 a l’arquitecte Albert Juan Torner l’edifici modernista del carrer Santa Anna, 6. També va fer-se construir una casa a Granollers, atribuïda igualment a l'arquitecte Albert Juan Torner, tot i que no es conserven els plànols originals. L'atribució és definida per la semblança estilística amb altres obres d'aquest autor, datades al voltant de 1912, data en la qual devia ser construïda també aquesta casa. Totes dues cases de principi de segle son autènticament modernistes, i ben diferents en concepció i estil, al palauet del carrer Muntaner. Si atribuïm una vinculació entre el client, l'arquitecte i l'estil arquitectònic rabiosament modernista resulta molt remota la idea de la construcció de l’edifici per part de Joan Sanpera, que va morir el 1914.

En canvi, podria ser versemblant atribuir la construcció de l’edifici a la seva vídua, Josepa Rodés o al seu fill Joan Sanpera Rodés, segon marquès. Mare i fill van morir, respectivament, el 1930 i el 1926. D’entrada, l’aspecte i l’estil de l'edifici, recorda molt l’antic palau Vedruna, del xamfrà València/Pau Claris, a l’Eixample de Barcelona, construït l’any 1883. És cert que el remat de façana del palau Vedruna té un regust clarament vuitcentista, mentre que el palau Sanpera es troba rematat per una potent cornisa, absent de decoració, en tot el perímetre de façanes, però tots dos són edificis d’estil neoclàssic que presenten similituds formals notables, com la composició de façana o els frontons triangulars i les balustrades de les obertures. 

Qui va projectar el palauet del Salmerón?

L’anàlisi de mapes urbans de principis del segle XX ha donat aquest resultat: en el plànol general de Sant Gervasi, de 1895, no hi figura. El solar és buit. Tampoc no hi figura en pànols de 1902, de 1911, de 1916 o de 1920. Tot plegat convida a pensar que la construcció l’hauriem de datar entre els anys vint i trenta.

Efectivament, una fotografia conservada permet d'observar un dels fanals que emmarcaven l’escalinata posterior del palau. La forma geometritzant de la base del fanal evoca directament una influència art déco inconfusible que ens podria situar cap al final de la dècada de 1920. Això ens situa en el context polític de la Dictadura del general Primo de Rivera, que tant va influir en els cànons estètics de l'arquitectura del moment, i que permet emmarcar la construcció d'aquest palau que en cap cas no podem considerar banal o vulgar. Ben al contrari, responia a una recerca de distinció i de monumentalitat, i va trobar en el classicisme una font d'inspiració i una garantia d'acceptació segura en els gustos dels sectors més acomodats de la societat barcelonina. Era una arquitectura que, d'acord amb el tarannà polític imperant, es situava ben lluny dels postulats que podia oferir el noucentisme i a les antípodes de qualsevol avantguardisme. 

Precisament, un exemple que presentaria moltes similituds amb el palau Sanpera és el palau Abadal, a la Diagonal, 668-670, construït per Adolf Florensa entre 1927-1930. No és descartable que la família Sanpera Rodés fes l’encàrrec del palau a un dels arquitectes que eren fidels a aquest corrent arquitectònic classicista i monumentalista, com podrien ser el mateix Florensa, Eusebi Bona, Enric Catà, Pedro Cendoya o Francesc de Paula Nebot, per posar uns exemples. Caldria fer recerca en arxius per poder determinar aquest extrem. Sigui com sigui, amb tota probabilitat el palauet Sampera fou construït durant aquells anys, d’aquí que un alumne del Salmerón, Miquel Siguan, digués que: “L’edifici era modern i elegant, encara que no s’adaptava gaire a la nova funció”.

Com era el palauet del Salmerón?

A manca de descripcions del palau Sanpera, conservem alguna imatge exterior del palauet del Salmerón dibuixades per Marian Piñol, alumne del centre. Però una font escrita valuosa és l’esmentat article del Noticiero Universal, de dijous 12 de setembre de 1935, escrit pel cronista Pedro Cano a partir d’una visita que havia fet el juny anterior, a finals del curs 34-35. D’entrada, aquest article confirma la ubicació que hem establert a l’inici d’aquest text: “El Instituto Salmerón está emplazado en la calle de Muntaner número 267, después de pasada la Avenida del 14 de abril, entre las calles de Porvenir y Mariano Cubi y por la parte posterior con la de Santaló”.

En la descripció de l’edifici, Cano explica: “El edificio, que es grandioso, es de fachada severa y antes de llegar a ella hay una gran reja que le da a la finca un aire señorial, que es para lo que fué destinada cuando se construyó”. Ens podem fer una petita idea del que diu Cano gràcies a uns dibuixos de Compte que Il·lustren l’article. La imatge ens descriu, en primer terme, una tanca perimetral de mamposteria amb una porta de reixat metàl·lic en la qual s’hi obren dues portelles laterals per a vianants i el portal central per al pas dels cotxes. Darrere la tanca apareix una façana purament neorenaixentista amb cinc eixos d’obertures que expliciten un conjunt de tres plantes amb semi-soterrani. La planta baixa i el semisoterrani conformen el sòcol de l’edifici. La planta noble -de manera similar al palau Abadal- es troba realçada per cinc grans obertures, rematades per sengles frontons triangulats suportats per mènsules, que s’obren cadascuna a un balcó de contundent barana de balustrada, suportada per mènsules prominents. Les obertures del pis superior, sota teulada, tenen forma quadrada, amb un emmarcament perimetral amb les arestes accentuades.

Al cronista Pedro Cano li va fer una gran impressió el conjunt del jardí del palau. Ho descriu així: “La parte posterior es magnífica, dando la sensación de un verdadero palacio con amplias escalinatas y un poético estanque, rodeando el edificio hermosos jardines, cuidadosamente atendidos”. En la seva descripció, Cano també hi detalla l’existència d’una pista de frontó, que podem veure grafiada en el plànol de l’inici del text, en una cantonada amb el carrer Santaló: “En uno de los ángulos del jardín, en la parte posterior del terreno del edificio, hay un dilatado trinquete o juego de pelota, que aprovechan los alumnos durante las horas de asueto, pero que adolece del defecto de tener la pared izquierda al lado opuesto que le corresponde, pero a pesar de ello alumnos y profesores, sin fijarse en pelillos le dan con cálido entusiasmo los sotamanos la pelota, que es un primor”.

L’entrada al palau, sembla que donava a un elegant pati central, de forma probablement quadrada i envoltat per un claustre de dotze arcades sustentades sobre vuit columnes d’ordre toscà amb capitells jònics, tal com podem intuir en el dibuix de Compte i que descriu així Pedro Cano: “El patio de entrada y la suntuosa escalera que da acceso a los pisos, es de un efecto señorial característico”.

Pel que fa a les aules, Cano explica que estaven ubicades en les habitacions del palau i que encara conservaven la luxosa decoració original: “Algunas de las habitaciones que se utilizan como aulas, tienen la paredes adamascadas, una de ellas es de puro estilo árabe de gran mérito artístico, siendo  también muy notables los artesonados de los techos”. Contra el que podríem pensar de la idoneïtat d’aquelles estances per a fer classe, Cano diu que durant la visita, guiat pel padre Lasheras, es va poder fer càrrec de “la magnífica distribución de las aulas, así como, de la orientación de  las mismas;  habiendo en muchas de ellas azoteas en las que los alumnos, las horas que no tienen  clase  pueden  tomar el sol y al mismo tiempo estudiar muy tranquilamente, sin molestias de ninguna clase”. Aquest comentari fa referència a la terrassa que tenia l’edifici en la primera planta, a la façana de ponent, sobre el jardí. Cano també esmenta l’existència d’espais d’higiene, segurament com a complement necessari de l’activitat física que s’hi portava a terme: “En una de las habitaciones hay tres departamentos  independientes para duchas”.

També esmenta el cronista la biblioteca de l’Institut Salmerón, fent referència a que estava prou ben proveïda, malgrat que en aquell moment el centre tot just finalitzés el seu segon curs d'existència: “La biblioteca, a pesar de no ser todavía muy copiosa, dado el poco tiempo que lleva desde su fundación, posee gran cantidad de libros y está situada en un ángulo de la casa, abundando la luz por las muchas  ventanas que en ella concurren, lo que permite esté bien aireada”.  Molt de passada, també fa esment del laboratori de química i d’un dels grans espais de la casa per fer-hi cinema: “En la parte baja del edificio está situado el laboratorio para las prácticas de química y uno de los vastos salones se aprovecha para dar cine una vez por semana”.

Un darrer element que permet descobrir l’article de Cano i, sobretot, un dibuix de Compte, és el menjador de l’Institut, presidit per una gran llar de foc. Com a mínim, el menjador va funcionar durant el primer curs: “El  curso  anterior  quedábanse algunos alumnos a comer en calidad de mediopensionistas, pudiendo permanecer todo el dia en el instituto. Estas permanencias -que eran una buena cosa- fueron suprimidas por el señor Villalobos, amparándose  en  algunos abusos  cometidos”. En aquell moment, Filberto Villalobos era el Ministre d’Instrucció Pública.