De "Salmerón" a "Menéndez y Pelayo"

El 10 de febrer de 1939 les noves autoritats franquistes van decretar el canvi de nom d'uns quants instituts  de Barcelona  entre els quals hi ahvia el Nicolás Salmerón, que va passar a dir -se "Menéndez y Pelayo". Entre el final del curs 1938-1939 i el curs 1939-1940 es va posar en marxa el nou institut. La data d'inici és el claustre del 15 de març de 1939. El palauet del carrer Muntaner va continuar essent-ne la seu, fins al moment del trasllat a l'edifici de la Via Augusta, de la dissolta Mútua Escolar Blanquerna, un cop acabat el curs 38-39. En aquell moment, el palau Sanpera, que havia estat la seu del Salmerón des de la seva creació, va ser ocupat per l'Ausiàs March, un dels tres instituts-escola de Barcelona reconvertit en institut nacional. .

Sembla que el nom de Menéndez y Pelayo va ser proposat pel director del nou centre, el catedràtic de Llatí Manuel Marín Peña, nomenat per les autoritats franquistes per la seva condicció d'addicte al règim. A aquell primer claustre hi van assistir vint professors, dels quals només quatre procedien de l'antic institut Salmerón. Un d'aquests, el matemàtic i astrònom Joaquim Febrer, signà l'acta com a secretari. Els alumnes procedien del Salmerón, de Blanquerna i dels instituts-escola que havien estat suprimits pel règim. 

El retorn a la pedagogia decimonònica 

El nou centre escolar va arrencar amb les noves normes del règim nacional-catòlic:

• Un centre exclusivament masculí.

• Una disciplina estricta, gairebé militar. A primera hora del matí, amb els alumnes rigorosament alineats per cursos, pels altaveus del pati sonava el Cara al Sol  -més endavant, l'himne nacional espanyol- mentre s’enlairava la bandera d'Espanya.

• La memorització com a base de l’aprenentatge.

• L’assignatura d’història d’Espanya com plataforma de propaganda ideològica del règim franquista.

• L’assignatura d’exaltació del règim anomenada FEN (Formación del Espíritu Nacional), imposada pel  Frente de Juventudes falangista.

• L’assignatura de Religió i  la missa de primera hora del matí obligatòries.

Els anys foscos de la dictadura

El primer director del Menéndez y Pelayo, Manuel Marín Peña, fou també el president de la Comissió de depuració de mestres de la província de Barcelona. Aquest comitè es reuní amb una periodicitat quinzenal durant quasi dos anys, primer a les dependències de la universitat i després a les del Menéndez y Pelayo. Marín Peña dirigí el centre entre 1939 i 1945. El segon director va ser Santiago Andrés Zapatero, catedràtic de Geografia i Història, entre 1945 i 1954. El succeí Florencio Caballero Valladares en dues etapes, la primera entre 1954 i 1960 i la segona entre 1964 i 1975.  Entre 1960 i 1964 el director va ser Serafín Agud Querol. 

Malgrat les dificultats, molts exalumnes han destacat la tasca docent de bona part del professorat durant els anys de la dictadura. Enmig de la grisor del moment, l’institut, amb professors com Alexandre Satorras de Filosofia o Alfonso Campos de Ciències Naturals, va estimular en els alumnes la sensibilitat i la curiositat intel·lectual.  

Època de canvis

El curs 1966-67 es va crear el nocturn i cinc anys més tard s’hi van matricular les primeres noies. La coeducació es va estendre als estudis diürns el curs 1978-1979.

Poc abans de la mort del  dictador l’alumnat ja havia deixat de formar al pati abans de pujar a les aules. L’any  1976 se celebrà el primer claustre de professors democràtic amb la participació de tot el personal del centre. El primer director escollit democràticament va ser Juli Pallí, l’abril del 1976.

El final del règim franquista suposa també el retorn del català a l’institut. Tanmateix, va ser un procés lent i gradual, ja que una part del professorat acceptava la cooficialitat del català al centre però no a les classes, amb l’argument que hi havia molts alumnes exclusivament castellanoparlants. Per això, l’any 1978 el Col·legi de llicenciats demanà al claustre que incrementés l’ús del català. La primera acta de claustre de l’Institut Menéndez y Pelayo redactada en català està datada a 3 d’abril de 1983. El curs 1985-1986 es definí el caràcter de llengua vehicular del català a l’Institut, en compliment de la Llei de normalització lingüística que havia aprovat el Parlament dos anys abans.