L'origen de l'institut Salmerón

L’institut nacional Nicolás Salmerón va ser fundat pel Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts espanyol segons el decret de 26 d’agost de 1933. El govern de la República espanyola, presidit per Niceto Alcalá Zamora, va crear aquell any tretze instituts nacionals nous, cinc dels quals a Catalunya, vint-i-vuit instituts elementals, tres a Catalunya, i vint-i-tres centres de secundària subvencionats. 

Els inicis del Salmerón

El nou institut es va instal·lar a un palauet situat al carrer Muntaner, entre Avenir i Marià Cubí, i va começar la seva activitat el curs 1933-1934. El primer director va ser José de la Puente Larios, catedràtic de Física i Química procedent de l’institut Jaume Balmes.

Aquell primer curs l’institut tenia 88 alumnes matriculats i catorze professors. Els catorze professors eren aquests: José de la Puente (Física i Química), Joaquim Febrer (matemàtiques), Luis Tabuenca (Francès), Enriqueta Ortega i Alfonso Campos (Ciències Naturals), Eduard Nicol (Filosofia), Félix Lasheras (Llatí), Íñigo-Manuel Marín (Llengua i literatura espanyoles), Maria Comas (Geografia i Història), Matilde Folch (Lletres), Enric Climent i Josefina Gual (Dibuix) i les senyores Dalia i Ojeda (Gimnàstica).

De tots aquests professors tan sols quatre, de la Puente, Febrer, Ortega Comas  tenien experiència docent prèvia. Tots els altres eren joves acabats de sortir de la universitat. Els quatre mestres veterans havien estat nomenats directament pel ministeri amb l’encàrrec de donar al centre un caràcter similar al de l’Instituto Escuela de Madrid, que s'inspirava en els principis pedagògics de la Institución Libre de Enseñanza.

La personalitat del Salmerón 

Era un centre mixt. Els professors tractaven els alumnes de tu, cosa que no era gens habitual en aquell moment. Els alumnes podien participar a través dels seus representants en els claustres de professors. La llengua vehicular de la institució i a les classes era l’espanyol, si bé algun professor va fer alguna classe en català. Hi havia classes matí i tarda. A la tarda es feien les pràctiques de laboratori i l’esport. També hi havia sessions cinematogràfiques amb pel·lícules que la senyora Ortega obtenia de delegacions diplomàtiques. 

El Salmerón durant la guerra

El curs 1936-1937, ja en plena guerra civil, el Salmerón passa a formar part del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). Això suposa una important renovació del professorat i l’aparició de la figura del comissari-director, amb facultat  per suspendre les decisions del claustre i amb dret d’iniciativa, és a dir, amb facultat per prendre decisions prescindint del claustre de professors. Entre el 1936 i el 1939 hi va haver tres comissaris-director, Eduard Nicol, el senyor Regalado i el senyor Heredero.

En produir-se l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona, el curs va quedar interromput i alguns professors, com Enriqueta Ortega, Enric Climent i Eduard Nicol, es van exiliar. El 15 de març de 1939 es va celebrar el primer claustre de la nova etapa.  En aquest claustre ja hi ha nou director, Manuel Marín Peña, i es produeix el canvi de nom de Salmerón a Menéndez y Pelayo.