El català al Menéndez

Com és prou sabut, el franquisme va expulsar el català de les escoles i instituts de tots els Països Catalans. L’any 1939 els únics centres de secundària on es feia servir el català com a llengua vehicular a Barcelona eren els tres institut-escola, el del Parc, el Pi i Margall i l’Ausiàs March, i Blanquerna. És probable, però, que les noves directrius del CENU fessin que alguns altres centres o alguns professors de manera individual incorporessin el català a la pràctica docent.

El dictador va morir a l’inici del curs 75-76, però un parell d’anys abans, essent encara director Caballero Valladares, ja s’havia plantejat el tema de la llengua i el mateix director va informar que a Madrid es deia que aviat s’acceptaria el català com a assignatura però no com a llengua vehicular. Durant el curs 75-76 el tema es va tornar a posar sobre la taula. Era clar que el català havia de tornar a l’escola, però la qüestió era si ho havia de fer només com a assignatura o també com a llengua vehicular.

El juliol de 1976 l’equip directiu encapçalat per Juli Pallí va presentar al claustre un document que proposava uns punts de partida per al funcionament futur del centre. Entre aquests punts hi havia el següent; “Forma de trabajo del centro y medios. En el claustro debe establecerse la cooficialidad del catalán.” En aquest claustre, i davant la iniciativa del director, algun professor va expressar la seva oposició a la proposta. En concret, el professor de matemàtiques Juan Boadas digué: “No estoy de acuerdo con el punto que trata de la cooficialidad de las lenguas porque hay alumnos que no saben hablar catalán.” El tema es va reprendre el curs següent i l’oposició d’alguns professors va continuar. Així, a un claustre del mes de setembre el professor Huidobro va dir: “Nacido en Lima (Perú), residente en Barcelona desde 1940, asiduo lector de obras catalanas e incluso escrituras del siglo XVIII, acepto la cooficialidad del catalán, pero sostengo que la enseñanza debe impartirse en el idioma que hablan 150 millones, desde California a Nueva York, Puerto Rico y la Patagonia.”

El claustre següent, celebrat al mes d’octubre del mateix 1976, tampoc no va resoldre res. A la darrera pàgina de l’acta el secretari, el professor de dibuix Medina, escriu que en aquella reunió es va tractar el tema de l’oficialitat del català i en destaca la complexitat. Explica que hi va haver moltes intervencions i un intens debat i que es veu incapaç de trascriure-les totes. A continuació enumera les qüestions sobre les quals va girar el debat:  

1. La cooficialitat

2. L’ús del català en les relacions internes del centre

3. El dret a expressar-se en la llengua pròpia

5. L’ensenyament del català a professors i alumnes

Malgrat l’interès que suscitava el tema, la penetració de la llengua catalana a l’institut va ser un procés lent i dubitatiu: classes de català voluntàries impartides pel senyor Camprodon, possibilitat de fer servir el català en el concurs literari de Sant Jordi, utilització del català a la revista Barruf i a les jornades culturals. L’any 1978 els professors no feien servir el català com a llengua vehicular, com ho demostra el fet que el centre rebés una carta del Col·legi de llicenciats en què es demanava als directors dels instituts que implantessin el català a tots els cursos i que contractessin el professorat necessari per a fer-ho possible. Aquesta carta va ser llegida pel director en un claustre de març de 1978. En aquest claustre es va discutir sobre la qüestió i sobre com ho havien resolt els altres centres. Es va arribar a la conclusió que més valia esperar, ja que es deia que el curs següent l’assignatura de llengua catalana passaria a ser obligatòria a tots els cursos.

Les actes dels claustres es van continuar escrivint en espanyol. La primera escrita en català és del claustre del 16 d’octubre de 1982. No en tornem a trobar cap altra fins al 13 d’abril de 1983. A partir del 20 de novembre de 1985 totes les actes estan escrites en català.

A l’acta del claustre del 9 de setembre de 1983 el director, Javier Camacho, demana al seminari de Llengua i Literatura Catalana que elabori un horari per iniciar el reciclatge en llengua catalana del professorat del centre. Al claustre de l’11 d’abril de 1984 s’informa que la Direcció General ha demanat al Menéndez y Pelayo que presenti un programa de reciclatge i li fa saber que es podria convertir en centre pilot.  Sembla, però, que aquest pla no va tirar endavant perquè el testimoni dels exalumnes indica que a finals dels anys 80 la immensa majoria de les classes es feien en espanyol.

El pas definitiu des del punt de vista legal en la catalanització de l’ensenyament secundari i el batxillerat el representa l’entrada en vigor del decret 75/1992, que a l’article 3.1 diu el següent: “el català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament. S’utilitzarà com a llengua vehicular i d’aprenentatge de l’educació infantil, de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria”. No diu res del batxillerat. 

El procés per convertir el català en la llengua vehicular de totes les classes, excepte les de les altres llengües (castellà, anglès, francès i alemany), mai no es va culminar del tot. És cert que hi ha hagut i hi ha molts professor hispanoparlants que fan servir el català a les classes, però sempre n’hi ha hagut que no ho fan mai o que alternen l’ús de les dues llengües. On la catalanització va ser total va ser en els llibres de text, però cada vegada els professors fan servir més materials d’elaboració pròpia i això ha suposat un retrocés en l'ús del català a l’aula. D’altra banda, no hem d’oblidar que a les aules es donen dos tipus de comunicacions, les intervencions magistrals dels professors dirigides a tot el grup, que tenen un grau de formalitat força elevat, i els intercanvis individuals entre professor i alumne, que es poden considerar com a comunicació informal. Doncs bé, aquests intercanvis informals estan regits majoritàriament per les normes d’ús general del català, cosa que vol dir que impera aquí també la norma de convergència a l’espanyol.

“Breu història de l’institut d’Ensenyament Secundari Salmerón–Menéndez y Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)”

Testimonis personals dels exaalumnes