La llengua catalana al Salmerón 

La nul·la presència de la llengua catalana a l'ensenyament secundari

A l’hora de fer la història moderna de la llengua catalana a l’ensenyament cal distingir de manera ben clara l’ensenyament primari del secundari. Efectivament, des de principis de segle XX i fins la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, la llengua catalana va tenir una certa presència a les escoles públiques no religioses de Catalunya. La situació, però, era radicalment diferent a l’ensenyament secundari. 

Explica el psicolingüista Miquel Siguan (1918-2010), exalumne de Salmerón, que quan ell va tenir l’edat de començar els estudis secundaris l’any 1929, a Barcelona tan sols hi havia un centre, l’acadèmia Monturiol, de la Mútua Escolar Blanquerna, on es feia ensenyament secundari en català. Els altres centres educatius que impartien l’ensenyament secundari eren els col·legis religiosos, els col·legis privats, l’institut femení Infanta Cristina -després Joan Maragall-, fundat aquell mateix any 1929, i l’Institut Provincial de Barcelona, -després Jaume Balmes-. L’any 1932 la Generalitat va crear el primer institut-escola, el Giner de los Ríos, conegut popularment com l’Institut-Escola del Parc, i aquest va ser el primer centre públic de secundària on es va fer l’ensenyament en català. Un any després, el 1933, l’Estat va crear un altre institut a Barcelona, el Nicolás Salmerón, i la Generalitat dos instituts-escola més, el Pi i Margall i l’Ausiàs March.

La presència del català a l'institut Salmerón

L’institut Nicolás Salmerón era un centre que l’Estat havia creat en exercici del que deia l'article 50 de la Constitució espanyola de 1932:

Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas, de acuerdo con las facultades que concedan sus estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta también se usará como instrumento de enseñanza den todos los centros de instrucción de primer y segundo grado de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma  oficial de la República.

D’acord amb el que deia la llei, a l’institut Salmerón la llengua vehicular era l’espanyol: les classes es feien en espanyol i tota la documentació que generava la institució feia servir exclusivament aquesta llengua.  Ara bé, tenim constància que es feia alguna classe en català i que s’oferien classes de català. Miquel Siguan explica que la primera vegada que va assistir a una classe en català va ser al Salmerón i el professor que la va impartir va ser el filòsof Eduard Nicol. Nicol va fer tota la teoria dels valors en català.

Per altra banda tenim constància, gràcies a les actes de les reunions del claustre de professors, que el Salmerón va oferir classes de llengua catalana. En un claustre celebrat el desembre del primer curs de funcionament del Salmerón, el 33-34, el director, el senyor de la Puente, comunica que no hi ha diners per contractar un professor de català i suggereix que el paguin els mateixos alumnes amb una aportació de 5 ptes cada un. Gràcies a aquesta acta també sabem que les classes de català eren voluntàries. En un claustre posterior del mateix curs celebrat el març de 1934, el centre assigna al professor de català un sou de 75 pessetes mensuals i indica que si els diners que aporten els alumnes -5 ptes, recordem-ho- no són suficients, s’afegiran diners dels  “Fondos de Educación y Cultura”. Això vol dir que com a màxim hi havia 15 alumnes en tot l’institut que feien aquestes classes de català. Aquesta mesura es va dur a terme una mica més tard, a finals d’aquell curs. 

La situació va canviar el curs següent perquè la Generalitat va fer una aportació econòmica de 986,95 pessetes en concepte de foment de la cultura catalana. Amb aquests diners l’institut va pagar el professor de català, el senyor Joan Sales, i va adquirir llibres de literatura catalana. Aquell mateix curs l’institut va rebre del Ministeri d’Hisenda una subvenció de 2000 ptes per a la biblioteca i el curs anterior n’havia rebut una altra de 4000 per a un viatge a Mallorca. Aquestes xifres posen de manifest la migradesa dels diners destinats a la llengua i la cultura catalana als instituts públics espanyols d’època republicana.

La situació devia canviar de manera radical amb l'esclat de la Guerra civil, segons es desprèn de les paraules de Jordi Carbonell al seu llibre Entre l'amor i la lluita. Memòries. Durant tres cursos el català va ser present a l'activitat acadèmica del Salmerón, fins que la victòria de Franco el va tornar a va fer fora de les aules. Carbonell ho explica així: 

A l'institut em vaig trobar amb el xoc de passar de fer totes les classes en català a fer-ho tot en castellà, alguna vegada amb el mateix professor.

Carbonell va ingressar al Salmerón l'any 1936 per fer tercer de batxillerat però la família va marxar de Barcelona. A les acaballes de la guerra la família va tornar a Barcelona i en Jordi va reprendre els seus estudis al Salmerón, que llavors ja es deia Menéndez y Pelayo.  Per tant, les classes en català que va rebre van ser durant el curs 1936-1937, cosa que indica que la nova situació política, amb el CENU al capdavant de la política educativa de Catalunya, va suposar l'entrada de la llengua catalana a les aules del Salmerón.

Breu història de l’institut d’ensenyament secundari Salmerón Menéndez y Pelayo segons les actes dels claustres (1933-2008)

Actes dels claustres de l’institut Menéndez y Pelayo

Entrevistes personals a exalumnes

Text de Miquel Siguan al recull L’institut Salmerón en el record dels seus antics alumnes

MAYANS BALCELLS, Pere Cròniques negres del català a l'escola. Barcelona: 2019