Inici \ Menéndez y Pelayo \ Fets i temes \ El cop d'Estat del 23 de febrer de 1981

Text de Neus Mercadé, catedràtica de Ciències Naturals 

L’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 (23F) es va produir minuts abans de començar les classes del nocturn. Jo llavors n’era la cap d’estudis.

Estava sola al despatx i vaig rebre una trucada del director, el senyor Juli Pallí,  informant-me que per la ràdio i en directe s’havien sentit trets al Palacio de las Cortes de Madrid en la sessió d’investidura del nou President del Govern espanyol; que passava alguna cosa molt grossa, que li semblava que era un cop d’estat. Se’m va glaçar la sang.

Els alumnes ja entraven a centenars. I ara què fem?  li vaig dir al director. La resposta va ser: “Tu sabràs què has de fer, tu mateixa”. Sort que immediatament van entrar al despatx en Joan Roig, l’Anna Farré, en Xavier Camacho i altres professors. Queia la tarda i es feia fosc del tot. Des del despatx vaig veure al pati joves, que no eren del centre, amb cadenes i algun amb pistola passejant per la vorera de Via Augusta. En aquell moment el grup d’extrema dreta era Fuerza Nueva. Hi havia por, molta por. Ens vàrem conjurar i vàrem mantenir la calma. Cal protegir l’alumnat! És el primer que vam pensar.

Patíem especialment pels alumnes que s’havien significat políticament, bé per ser d’esquerres o independentistes. En aquells anys era habitual la reivindicació de llibertats polítiques. Només feia cinc anys de la immensa manifestació a Barcelona per reclamar  “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Als centres educatius, especialment d’estudis nocturs, es feien assemblees (que demanaven els estudiants) amb plena llibertat d’expressió. Al Menéndez eren memorables i multitudinàries. I, és clar, hi havia alguns estudiants molt significats que feien proclames de sindicats democràtics, partits antifranquistes, catalanistes i fins i tot independentistes.

Llavors, i valorant el possible perill que corrien, alguns professors van amagar i protegir alumnes destacats per la seva ideologia. Es va aconseguir. Ningú va prendre mal. Ho recordo com un acte d’enorme valentia col·lectiva, que emanava de la responsabilitat de tenir joves sota la teva custodia.

Cap a les nou de la nit no quedava ningú a l’institut. Una professora de llatí i jo mateixa vàrem ser les últimes a marxar amb la tranquil·litat d'haver complert amb la nostra responsabilitat com a educadores.

Torna a la pàgina de Fets i temes de Menéndez y Pelayo