Cranis i ossos

Una realitat entre el rumor i la llegenda

En temps recents circulava el rumor que en algun lloc de l’institut Menéndez y Pelayo hi havia uns ossos i uns cranis de procedència desconeguda. L’any 2018 Concha Fernández Martorell, exdirectora del centre, va dur a terme una tasca de valor incalculable, un inventari de tots els objectes ubicats a les dependències de l’institut anteriors a 1975. L’inventari inclou llibres, revistes, fotografies, plafons, posters, mobles, material de laboratori, estris per a escriure, segells etc. Entre els elements inventariats al magatzem del laboratori de biologia de la tercera planta hi ha una caixa plena de cranis i ossos. Efectivament, les restes són reals, si bé pas del temps havia difuminat la memòria d’un material singular.

L'innegable atractiu de les restes

El testimoni de Mariona Domènech, professora de ciències entre 1978 i 2011, apuntava que en temps de la Guerra Civil la comunitat científica de Barcelona havia cedit a l'Institut una munió d'ossos d'esquelets humans que van constituir un material didàctic essencial per a l'estudi de l'ésser humà. De fet, hi ha el record personal de Domènech d’una època llarga, entre els anys 80 i 90, en què l'alumnat de Biologia de COU/Batxillerat dedicava un temps a l’estudi de l'evolució dels homínids. Puntualment, s’organitzava una sessió/conferència sobre els processos d'hominització, amb un convidat especialista en genètica, en la qual sortien de les vitrines tots els ossos, en particular el cranis, uns sis o set, i s'explicaven els seus trets generals i individuals. Els estudiants de l’època estaven molt interessats en el tema.

En un moment determinat d’aquella etapa alguns diaris de la ciutat es van fer ressò de la troballa d’uns fragments de crani humà al parc de Collserola. El fet no va tenir més trascendència, però a l’institut varen revisar les vitrines i es van trobar amb la sorpresa que faltaven cranis. El seminari de Ciències va actuar ràpidament, amb voluntat més pedagògica que detectivesca, i va emetre un comunicat que es va explicar a determinades aules, en el sentit que, si bé aquells "tresors" no tenien cap valor econòmic, eren molt interessants des d’un punt de vista científic i que l'Institut n'era el dipositari. Es va proposar que si alguna persona tingués cap dada del cas en qüestió, fes el possible per convèncer els autors de retornar-los al centre, tot deixant-los a sota de la vitrina gran del Seminari de Ciències, de manera anònima i, per tant, sense càstig individual. Tot plegat va anar prou bé perquè, un matí, els cranis van aparèixer a sota la vitrina i l’anècdota va quedar conservada en el record.

Una protagonista desvetlla el misteri

Restava encara poder determinar amb certa precisió la procedència d’aquestes restes, qui les va portar i quan ho devia fer. La resposta la podem trobar amb tota probabilitat en una entrevista que la senyora Concepción Ruiz-Funes va fer l’any 1979 a la mestra i pedagoga Enriqueta Ortega Feliu, en el context d'un treball de memòria històrica. Enriqueta Ortega va ser una dels quatre professors fundadors de l’institut Nicolás Salmerón de Barcelona. En un moment determinat de la conversa l’entrevistadora demana a Ortega que li parli de la guerra. Ortega s’hi mostra reticent, però acaba explicant la història següent:

No teníem recursos perquè els instituts tenien just els diners per pagar els sous, i com que necessitàvem material, perquè era un institut nou, jo vaig dir al director: “Senyor director, deixi’m, deixi’m treballar en aquest sentit, ja veurà com aconsegueixo material..” […] En acabar la classe vaig dir als nois: “Els fills de metges que es quedin a parlar amb mi.” I els vaig explicar tot el que havíem fet per fundar aquell institut i que ara calia que els seus pares ens ajudessin. “Els vostres pares segurament tindran interès a ajudar l’institut. Que apleguin ossos, tots els que puguin i que ens els facin arribar, que jo ja els distribuiré perquè tinguem una col·lecció d’ossos i formem un esquelet humà.” Bé, doncs vàrem tenir no un esquelet sinó dos, un que el muntaven els nois sobre la taula. El netejàvem molt, molt, molt i el preparàvem perquè el muntessin i així aprenien com era un esquelet humà. I l’altre el teníem aquí, muntadet. 

Després vaig demanar als fills de farmacèutics que es quedessin a parlar amb mi. “Dieu als vostres pares que han de contribuir, que han de tenir tant d’interès com nosaltres i que ens donin tots els líquids que necessitem per conservar els òrgans que hem aplegat.” Perquè els metges ens van donar cors, pulmons, ronyons, cervells, moltes coses. Aleshores vaig demanar que es quedessin els nois que els diumenges anaven al mar. Els vaig donar ampolletes amb líquids i els vaig demanar que portessin això, allò i el de més enllà. I els dilluns em portaven coses. Finalment vaig demanar als que anaven a la muntanya que es quedessin a parlar amb mi també. I així vàrem fer herbaris i col·leccions d’insectes. D’aquesta manera tot el material el vàrem fer entre tots i, és clar, quan una cosa s’ha fet amb les mans d’un mateix, se li té més estimació.

I vàrem omplir totes les vitrines de la sala d’actes de l’institut amb el material que havien recollit els nois i els seus pares. Estaven tan contents que no volien anar-se’n. Ni a casa se’n volien anar.  

Retrat d'una època i d'un model pedagògic

Les paraules d’Enriqueta Ortega ens aporten llum, definitivament, sobre quin deu ser l’origen dels ossos i cranis del magatzem del laboratori de Biologia i, fins i tot, de les vitrines del passadís del tercer pis i d’una part de les col·leccions que contenen. D’altra banda, la iniciativa que explica la senyora Ortega és una mostra de la manera d’entendre el procés d’aprenentatge d’aquests mestres de Salmerón que havien conegut els protagonistes i els mètodes de l’institut-escola de Madrid, creat el 1919, i que aplicava les idees pedagògiques renovadores de Ginés de los Ríos i Cossío: implicació de les famílies, protagonisme dels alumnes, construcció del coneixement.

Entrevista de Concepción Ruiz-Funes de l'any 1979  https://mediateca.inah.gob.mx/repositorio/islandora/object/entrevista:883