"A la Mútua Escolar Blanquerna, vaig començar a venir-hi als quatre anys i vaig estar-hi fins als onze, que és quan va començar la Guerra. Abans de que hi hagués aquest edifici, estàvem en el carrer Provença, en una torre. El senyor Galí es va reunir amb molts pares i van acordar de construir una escola nova. Amb els senyors de l’escola, els accionistes, es reunien amb el Sr. Galí i el meu pare i llavors van parlar de com podien fer el projecte. D’arquitecte, no se perquè li van encarregar de fer en el meu pare. Aleshores va ser quan van buscar un solar, el meu pare es va encarregar de buscar-lo i va trobar aquest, aquí a la Via Augusta -llavors hi passava el tren-.

Va començar a fer el projecte, els l'ensenyava, el comentaven, veien si la cosa anava bé, etc. Com que donàven molta importància a l’educació física de la persona van triar aquest barri d’aquí dalt que llavors estava molt despoblat i un solar que fos molt gran, que tingués pati. Aquí on s’ha fet el gimnàs hi havia una gran graderia. Fèiem la festa de gimnàs aquí en el pati que era una cosa molt bonica, tots els alumnes e posaven a la graderia. També i havia un frontó. Per això van triar aquest solar tan gran.

Va ser creació del meu pare, la cosa aquesta "modernista", el concepte que les aules fossin grans i que hi entrés molta claror; els corredors amples, perquè es clar, hi ha de passar molta canalla, no? Bé, això va ser la creació del meu pare, va enginyar-se aquest projecte i els el va ensenyar, els va agradar i el van tirar endavant. Penseu que aquest projecte és només una tercera part del que havia de ser. Va agafar la guerra que només hi havia un tros, i es va quedar en sense fer.

El meu pare tenia uns constructors, treballava molt amb els Pujades i Jorba que era un constructor que justament la seva filla, la Maria Rosa Jorba és companya de classe perquè ells havien parlat amb el meu pare. Es va començar a edificar. Quan va estar per poder venir, de les primeres que van venir vam ser nosaltres -del parvulari-, i ens vam traslladar aquí

Avui, l'edifici queda modern perquè han mantingut bastant bé el to de la classe. A mi em saber molt greu quan es van treure les graderies perquè aquell gimnàs si que és bastant nyap, ho vaig dir en un dels directors d’aquí: "Ara si que heu esgarrat l’obre del meu pare!". Però era la cosa que s’havia de fer un gimnàs.

El meu pare estava amb el concepte que hi havia del modernisme i de l’educació, amb aules molt àmplies, amb molta llum. Això de les finestres era molt important, perquè eren targes que només tiraven cap a endavant i aquest era el gran avantatge, que no hi havia mai corrent d’aire. Perquè ara si obrim un finestra normal, entra una mica d’aire que se t’emporta tots els fulls, en canvi això allà no passava mai. A part, era una ventilació efectiva.

També va aconseguir la rotonda aquesta que fa l’edifici, perquè aquesta unió de la rotonda a cada pis tenia una funció diferent, amb un lloc hi havia la biblioteca, amb un altre la sala d’actes... Perquè una de les funcions culturals de l’escola era, sobre tot a la part de noies, que cada setmana ens venia una personatge a fer-nos un acte cultural. Per exemple, va venir el Pau Casals i la Concepció Badia d’Agustí -jo en tinc els autògrafs, per això ser qui venia-. Els fèiem el te, perquè llavors, a les nenes els ensenyaven que servissin el te, que sabessin acollir perquè el dia de demà ho fessin a casa seva: posàvem unes tauletes i les que érem mes grans servíem el te. Per tant a tota aquesta corba de l’edifici tenia una funció perquè era la unió de les aules, en la planta baixa hi havia l’administració, el menjador.

Al terrat, les noies pujàvem a jugar i els nois anaven al pati. Els corredors, amples per donar amplitud, que no quedés escanyat. A l’entrada hi havia la recepció. El senyor Galí sempre estava al control a l’entrada que quan els nois o les noies arribaven tard, corrents escales amunt, el senyor Galí, els avisava sense parlar, que tornessin a pujar una altre vegada i així és com donava aquesta serietat. Per això les escales eren amples. L’edifici va ser molt generós en aquest aspecte.

El pati, no cal dir-ho, llavors era una enveja, aquest pati que teníem. Les classes de gimnàs estaven encarregades a en García Alzina, que era l’empresa més important de Barcelona, que estava molt a prop d’aquí i venien els professors del García Alzina a fer-nos les classes. Fèiem unes festes de gimnàs molt boniques, que eren com unes mini Olimpíades, perquè teníem la bandera de l’escola, que es van inspirar... Com que el meu pare era tan "olímpic", i tant d’esports, va donar la idea de fer les tres anelles com les Olimpíades: l’ensenyança primària, l’ensenyança de nois, i l’ensenyança de noies, els tres anells, i el costat les quatre barres de la bandera catalana, i aquesta bandera, molt gran, la passejaven pel pati, quatre nois per banda i cantàvem #En estol, companys alcem el vol!# i anant cantant la cançó, #que arriba ja la nova matinada, en estol companys alcem el vol i cantem tots de sol a sol# i es cantava durant tota la volta al pati, i ens feien anar tots blancs i després fèiem exhibicions. Era molt bonic, tenim un gran record.

Els pàrvuls estaven a la planta baixa. Hi tenien un un pati amb tobogan, uns gronxadors i els nanos hi jugaven. L’altre pati era el d’Elemental -al primer pis-. Els de l’altre pis -el segon-, eren els nois que els dèiem Monturiol. I, després, a dalt, la part de noies que érem Elisenda -per Elisenda de Moncada, en record de la reina-. Nosaltres érem les que pujàvem a jugar al terrat. Però quan hi havia actes de festa tots el alumnes baixàvem al pati. I a elemental anaven nois i noies junts, i a la segona ensenyança, els que fèiem Batxillerat, anàvem nois i noies, però els que no en fèiem anàvem separats.

A la planta baixa hi havia la classe de rítmica, on hi havia els pianos. En un altre pis hi havia dues sales per la revisió mèdica, que en això també hi donaven molta importància, perquè tots passavem per la revisió mèdica periòdicament. Hi teniem dues infermeres i un doctor que, casualment, era el Dr. Tarrés, que encara era metge, no era capellà, i ell és el que ens feia la revisió mèdica: et medien, et feien respirar, tot el teu creixement com anava... Això, tot controlat perquè si hi havia alguna deficiència informaven. I després, també, era una cosa molt bonica que als grans -les classes grans eren, per exemple, la meva germana gran que es porta sis anys amb mi-, els feien fer unes proves, uns estudis tècnicopsicològics. Anaven a buscar alumnes grans i aquests feien les proves amb la canalla mes petita. A mi em van venir a buscar dos companys de la meva germana per fer-me les proves, i jo tota emocionada. Però això era molt maco, la convivència dels alumnes petits amb els alumnes grans.

El meu pare, que realment es deia Jaume Mestres i Fossas, perquè hi havia molts Mestres i per distingir-se posava el Fossas, ell tenia els seu tiet que era Julio Fossas, que era arquitecte, el meu pare va perdre el seu pare de molt petit i nomes li quedava ell i la meva àvia, i en aquest tiet si va recolzar molt, que era arquitecte i d’això li va venir la vocació al meu pare. Llavors el meu pare va destacar com una persona modernista, d’arquitectura moderna i esportiu. A ell li agradava moltíssim el mar, tenia molta afició a la natació i va fer la primera piscina coberta del Club Natació de Barcelona, que en aquell moment va ser una cosa molt innovadora. I després va fer també l’autòdrom de Sitges, que també es considerat una de les primeres pistes europees de cotxes, que ara està molt tronada, però l’estiu passat vaig llegir un article que el volien remodelar i actualitzar. Després també va fer la primera tribuna del camp del Barça de les Corts, d’arquitectura civil. Llavors hi havia el client particular, no era com ara que tot són constructores, sinó que la gent que tenia pessetes encarregava una casa. Té vàries cases per la zona de Sarrià - Sant Gervasi, a la Pl. Molina, que són dues cases bessones´-aquesta l’han posat a les revistes com a exemple d’arquitectura moderna-; en el Carrer Balmes en té tres o quatre i, després, unes quantes botigues. Allà al Corte Inglés de la plaça Catalunya n’hi havia una de cotxes que era de la Fiat, que llavors era molt moderna, però per fer el Corte Inglés la van tirar a terra. També n’hi havia una altre molt moderna que era de l’editorial Seix i Barral, que estava a Balmes-Provença. En aquesta van fer una mala passada perquè el constructor la va voler tirar a terra per construir-hi pisos, però una companya meva de classe, la Montserrat Segarra, que era una gran fotògrafa, va saber que la volien tirar a terra, a corre-cuita va anar a fotografiar-la. L’endemà al matí ja era tota la casa a terra, i és quan va venir a casa el meu pare i li va dir: "Miri, he recollit aquestes fotografies" I gràcies això va conservar el tresor. És llàstima perquè són cases molt significatives que per culpa de la "productivitat" les van tirar a terra. Estava qualificat com a un gran innovador en l’arquitectura, un salt cap endavant de l’arquitectura clàssica que es feia, El que passa que la guerra el va desencantar molt i el va partir. Després de la guerra ja no semblava la mateixa persona.

El meu pare va tenir un gran desengany amb l'edifici de Blanquerna, perquè el va fer amb molta il·lusió, perquè era la gran obra seva que si s’hagués pogut fer tota hauria quedat realment magnífica, però al venir en Franco i prendre’ns l’escola, pam! Quedes frustrat. Llavors va tenir un gran desengany. Després de la guerra va anar fent cases, però li va faltar aquell estímul de patriotisme, perquè molts amics que havien hagut de marxar exiliats, van tornar molt franquistes. El meu pare era molt català i va tenir un gran desengany també. Llavors al prendre-li l’escola... Bé, ell hauria hagut d’anar a la depuració perquè llavors els depuraven segons les seves professions, però per sort la seva cosina germana s’havia casat amb un militar, molt bona persona i molt poc militar, que l’estimava molt i li va dir “no et preocupis Jaume que jo et trauré de la llista de depuració” i el va treure. I gràcies això va poder continuar treballant, perquè sinó s’hagués trobat amb el mal tràngol que l’hagueren privat d’exercir la seva professió, perquè es va manifestar, fins i tot va arribar a fer un míting amb acció catalana. Vibrava molt políticament i per tot això l’haurien depurat. Després de la guerra va continuar treballant fins que es va morir, però va tenir un gran desengany".