Dues obres d'un professor del Salmerón a l'Exposició de París de 1937

La participació espanyola a l'Exposició Internacional de París de 1937

Del 25 de maig al 25 de novembre de 1937 es va celebrar a París l’exposició universal anomenada oficialment Exposition International des Arts et Techniques dans la Vie Moderne. L’Exposició va estar ubicada als jardins del Trocadero, al voltant de la torre Eiffel. Entre els 44 estats que hi van participar hi havia la República espanyola, que va construir el seu pavelló al costat del d’Alemanya i davant del de la URSS i el Vaticà.

L'edifici del pavelló d'Espanya de Sert i Lacasa

L’organització de la participació espanyola a l’Exposició va anar a càrrec de l’ambaixador a París, Luis Araquistain, el comissari de l’exposició, José Gaos, i el director general de Belles Arts, Josep Renau. Araquistain va recomanar que l’encàrrec del projecte arquitectònic es fes a un professional fidel a la República i va proposar dos noms, Manuel Sánchez Arcas i Luis Lacasa. El nom de Sert no va sortir d’entrada perquè no complia el requisit de la fidelitat a la República, ja que quan va esclatar la guerra es va instal·lar de manera permanent a París, on ja tenia casa des d’uns anys abans. L’escollit va ser Luis Lacasa, que va plantejar un projecte de regust tradicional. Tanmateix,  l’arquitecte madrileny explica a les seves memòries que, a instàncies del govern, es va posar en contacte amb Josep Lluís Sert, que vivia a Paris i coneixia bé la indústria de l’edificació francesa. La intervenció de Sert va ser determinant perquè va reorientar el pavelló cap a un llenguatge plenament racionalista, d'acord amb el seu criteri estètic, però també perquè permetia una arquitectura més econòmica i ràpida d'executar. El pavelló es va inaugurar el 12 de juliol, quan ja feia prop de dos mesos que havia començat el gran esdeveniment parisí.

Artistes i obres presents al pavelló de la República

El pavelló d’Espanya, també conegut com a pavelló de la República, tenia com a objectiu principal atraure el màxim nombre de visitants per conscienciar l’opinió pública francesa i mundial sobre la justícia de la causa republicana i la necessitat de rebre suport militar per part dels països democràtics. Tot el contingut expositiu del pavelló estava pensat i fet amb aquesta clau. En arribar al pavelló espanyol, el visitant veia a la façana de l’edifici de Sert i Lacasa tres grans cartells de 3x3 metres de temàtica relacionada amb la guerra. Es renovaven cada quinze dies. Eren concebuts, com tots els fotomuntatges del pavelló, per Josep Renau. Davant de l’edifici hi havia dues obres escultòriques de grans dimensions, la Montserrat de Juli González i El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella, d’Alberto Sánchez.  A la planta baixa el visitant hi trobava el Guernica de Picasso i la Font de mercuri d’Alexander Calder. La planta primera estava destinada a mostrar els projectes i les realitzacions de la República en diversos camps, com era habitual en aquest tipus d’exposicions: l’ensenyament, la sanitat, la indústria, l’agricultura etc. Cada tema estava vinculat a un ministeri i es presentava amb un gran fotomuntatge. A la planta segona hi havia una gran mostra de pintura i escultura d’artistes espanyols, catalans i, sobretot, bascos.  En aquesta planta hi havia, a més, una exposició sobre arts populars  formada principalment per fotografies, però amb presència d’objectes com ceràmiques i vestits tradicionals. A l’escala que portava del segon pis al primer hi havia un gran mural de Joan Miró, anomenat Pagès català en revolució o El segador. Aquest mural es va perdre quan es va desmuntar l’edifici un cop finalitzada l’exposició.  

Abans de pujar a les plantes primera i segona el visitant ja havia rebut el missatge principal d’aquest pavelló, la idea que el poble espanyol i el seu govern legítim eren víctimes d’un atac brutal i que necessitaven material bèl·lic per defensar-se. Si el visitant decidia recórrer les dues plantes superiors podia aprofundir en el panorama artístic espanyol, en la gestió política de la República i en el conflicte bèl·lic desencadenat pel colp d’estat militar. L’habitual en aquest tipus d’exposicions era que les obres d’art tinguessin com a finalitat informar sobre el panorama artístic del pais, com un més dels aspectes en relació amb els quals cada estat es mostrava. Al pavelló d’Espanya les arts plàstiques actuaven també com a difusores de l’ideal polític republicà.  

Per tal de poder transmetre aquests missatges calia convertir el pavelló d’Espanya en una visita obligada per al públic de l’exposició. Per això el govern republicà va recórrer als artistes de l’Estat espanyol de reconeixement universal: Picasso, Miró, Juli González, Alberto. L’únic que no era ciutadà espanyol era Alexander Calder, gran amic de Joan Miró i conegut de Picasso. D’antuvi, el seu oferiment per fer una obra per al pavelló va ser rebutjat per no complir el requisit de tenir la ciutadania de l’estat que es representa. Els organitzadors, però, quan van rebre la font de mercuri que provenia de l’Exposició de Sevilla de 1929 i van veure que no s’adequava a la seva idea ni a l’espai, van reconsiderar la seva negativa i van encarregar a Calder una font de mercuri nova.

El llenguatge artístic del pavelló era prou heterogeni. Les obres de la planta baixa i de l’entrada i la de Miró s’inscrivien clarament dins les avantguardes. En canvi entre les obres de la segona planta hi predominava el realisme. Es va considerar que el realisme era el llenguatge més adient per representar els aspectes més crus de la guerra. Per seleccionar les obres es va convocar un concurs. De fet, els concursos van ser dos, un per a Madrid i la zona centre, i un altre per a Catalunya i València. Per la seva banda, el govern basc va aportar una mostra molt important de pintura i escultura basca del moment. A causa de la gran quantitat d’obres que van arribar al pavelló es va decidir que una dotzena d’obres es mantinguessin durant tota la durada de l’Exposició i que la resta anessin rotant. En total no s’exposaven mai més de 45 obres per raons d’espai.

Les dues obres del professor del Salmerón Enric Climent

Entre les obres seleccionades i exhibides al pavelló d’Espanya n’hi havia dues d’Enric Climent, artista valencià que des de 1933 era el professor de dibuix de l’institut Nicolás Salmerón. Les dues obres són El bombardeig, una pintura a l’oli,  i Quatre avions bombardejant, un dibuix fet amb carbonet, tinta i  guaix. Totes dues obres formen part del fons MNAC i es poden veure a les sales dedicades a la guerra civil. A continuació reproduïm literalment el text del Museu Nacional d’Art que descriu i comenta la primera d’aquestes obres:

Climent ens situa en plena nit en una localització indeterminada, que per la seva arquitectura sembla més un poble petit que no pas una gran ciutat. La foscor absoluta de l’escena és trencada al centre del quadre per l’esclat d’un projectil que il·lumina la composició amb els raigs incandescents de l’ona expansiva. Aquesta bomba ha explotat sobre una plaça, molt a prop d’una figura femenina situada al mig de la composició que cau cap enrere amb els braços alçats, empesa i potser ferida per la detonació. L’esclat de llum que genera la bomba ens permet veure que aquest no es el primer projectil que cau sobre la població, ja que tota l’escena és plena de runes i víctimes. La casa que hi ha darrere la dona, al centre del quadre, és l’única que es manté encara mig dempeus, malgrat que té una gran esquerda a la façana i ha perdut el sostre. A l’entorn d’aquest edifici, il·luminat per la resplandor de l’explosió, només hi ha enderrocs i destrucció sota una penombra inquietant. A primer terme, entre les restes d’una casa totalment arrasada, hi veiem el cos d’una persona abatuda. Just al costat, una mà fantasmagòrica s’alça entre les runes demanant ajuda.

A la Fundació Miró de Barcelona s’hi pot veure l’escultura que Calder va fer per al Pavelló, la Font de mercuri. A més, al barri de la Vall d’Hebron d’aquesta mateixa ciutat hi ha una reconstrucció del pavelló d’Espanya. Va ser una iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. En aquesta construcció hi ha una reproducció en blanc i negre de l’obra perduda de Miró Pagès català en revolució o El segador. L’escultura Montserrat de Juli González es conserva a l’Stedelijk Museum d’Amsterdam. 

SAMBRICIO, Carlos, “Luis Lacasa vs José Luis Sert: el pabellón de España en la Exposición de 1937”. dins de Las exposiciones de arquitecturaa y la arquitectura de las exposiciones. Pamplona, 8/9 mayo 2014, ETS de Arquitectura Universidad de Navarra, pp.61-80

LÓPEZ RODRÍGUEZ, Patricia, El pabellón español de la exposición de París de 1937 como espacio expositivo. Trabajo de final de grado presentado en junio de 2021 para el grado de Historia del Arte en la Universidad complutense de Madrid

Video explicatiu de l’exposició temporal “París 1937: Renau y el pabellón sobre la causa republicana”  13 de maig a 31 de juny de 2021. Centre documental de la Memoria Histórica de Salamanca. 

LÓPEZ, María “Calder, España y el Pabellón de la República de 1937” Conferencia de dia 113 de novembre de 2019  al Museu Picasso de Málaga