La guerra segons els antics alumnes de Blanquerna i del Menéndez y Pelayo

Jordi Bonet (exalumne de Blanquerna i del Menéndez y Pelayo) 

El mes de juliol de l’any 36, malgrat que les coses a Catalunya estaven en prou bon estat, a Espanya, en general, les coses s’anaven embolicant i la cosa va acabar malament perquè va acabar amb l’”alzamiento” i, per tant, la guerra civil.

Marta Mestres (exalumna de Blanquerna) 

El dia que va començar la guerra era el 18 de juliol de l'any 36, però jo tenia 11 anys i nosaltres estàvem estiuejant perquè aleshores quan s’acabava l’escola anàvem a estiuejar a un poble.

Bonet

El que sí recordo és el soroll dels trets i de les canonades de la lluita que va haver-hi a partir de la matinada de la nit del 18 al 19 de juliol.

Oriol Bohigas (exalumne de l’Institut-escola del Parc i del Menéndez y Pelayo)

Va arribar el meu pare i va dir “No, no, ves-te’n cap a casa que avui ha començat un aixecament militar al nord d’Àfrica i comencen els trets a Barcelona. Anem cap a casa”. Però vam haver-hi d’anar caminant perquè els tramvies no funcionaven.

Bonet

Van començar a cremar esglésies i el meu pare va començar a posar-se neguitós. I des de dalt del pis més alt veia el fum “Mira, ara estan cremant l’església de Les Corts”. Des d’aquí dalt es veia.

Mestres

Llavors, què va passar? Llavors van dir tots “hi ha guerra a Barcelona! La revolució! El meu pare va pujar tot esverat i vam passar tot l’estiu allà, al poble. Anàvem passant l’estiu com si fossin vacances, però quan va ser l’octubre que havíem de baixar per tornar a l’escola, el meu pare va dir “No baixem perquè a Barcelona hi ha molta complicació”.

Bohigas

Van ser tres anys de dificultats i de problemes molt greus, moltes morts i desgràcies, molta gana i molt malestar per acabar finalment amb una situació molt pitjor que la que hi havia anteriorment.

Ricard Gaju

Jo vaig passar tota la guerra aquí totes les calamitats d’aquell guerra i vaig seguir venient a l’escola fins que la van clausurar, fins a l’any 39.

Bonet

Va venir l’octubre, vam anar a l’escola i tot va continuar com sempre.

Mestres

Del 36 al 37 vam passar-lo allà i del 37 al 38 vam tornar a baixar a Barcelona perquè aleshores la guerra ja s’havia estabilitzat una mica i llavors vaig tornar a venir a Blanquerna. Blanquerna encara continuava. No era el mateix perquè hi havia molts professors que havien hagut de marxar, els capellans ja no hi eren, perquè també havien hagut de marxar, l’alumnat, molts d’ells havien marxat fora i en canvi havia vingut molta altra gent i llavors sí que hi va haver una autèntica barreja de classes socials.

Bonet

L’escola Blanquerna no va formar part del que en deien l’Escola Nova Unificada, sinó que es va considerar que era una escola experimental.

Gaju

L’escola procurava aïllar-nos també tot el que podia de la guerra. Està clar, la guerra va afectar tothom i tots ho sabíem, que hi havia guerra, fins al punt que si hi havia un bombardeig ens havíem d’estirar a terra.

Núria Bassols (exalumna de Blanquerna)

Tots aquells anys no he oblidat mai els bombardejos que hi havia aquí a Barcelona, les persecucions que patien les famílies. Venien i ens demanaven d’entrar a casa i ho remenaven tot i ho miraven tot. Uns registres, que se’n deia llavors.

Gaju

A les revoltes, en totes, penso que per això se’n diuen revoltes, es barregen moltes coses. El “clero”, els capellans, l’església catòlica estaven a una banda i hi havia els de l’altre extrem, els que en deien aleshores “menjacapellans”, que es dedicaven a perseguir-los i a matar-los perquè eren els culpables de no sé quantes coses.

Montserrat Sunyer (exalumna de Blanquerna)

Doncs mira, per exemple el dia que el senyor Galí ens va dir “Us haig de dir una cosa molt trista”. Teníem un professor que venia un dia a la setmana, que era del Maresme. L’havien mort. I, és clar, ens vam quedar tots..., perquè era un senyor ja vellet, encantador, mossèn Riera.

Bonet

Vèiem que a l’edifici del darrere de l’escola els revolucionaris havien incautat el convent de Sant Elies i allò servia de presó clandestina. I havia vist la gent que estava presa allà dintre, a través d’una finestreta.

Sunyer

Hi va haver un alumne que va veure el seu avi, que estava allà. I, és clar, era una txeca.

Gaju

Hi havia aleshores, perquè ens entenguem, un partit polític que era la FAI, Federación Anarquista Ibérica. Però allí hi havia de tot. A banda de les idees polítiques eren d’aquests que feien uns disbarats “tremendos”. Fins i tot això, venjances personals.

Sunyer

El meu pare havia estat agafat a la txeca de Vallmajó, a l’Uruguai, a la Model, perquè era catòlic.

Bonet

En realitat el record pitjor era el dels bombardejos. Penseu que els vidres d’aquesta casa tremolaven per les bombes que queien a tres quilòmetres.

Gaju

Quan hi havia un bombardeig, que, és clar, esclatava en qualsevol moment, si estaven aquí a esbarjo al jardí jugant, ens feien estirar al voltant de les parets, estirats a terra, perquè si queia una bomba ens protegís una mica la paret de la metralla.

Sunyer

Preníem precaucions com, per exemple, quan hi havia alarma de bombardeig, sonaven les sirenes i ens feien posar al darrere d’unes repises que hi havia a la classe perquè així els vidres, que estaven amb uns papers enganxats, si queien no ens tocarien a nosaltres.

Hi va haver una bomba que va caure aquí dalt al Putxet i ens va arribar metralla a la porta de casa meva.

Gaju

Gairebé tots els que estàvem allí a la ciutat, a Barcelona, no tant els que estaven als pobles que tenien més possibilitats de tenir menjar, vam passar molta gana, molta. Jo recordo la meva mare que es va passar una tarda sencera fent cua per poder aconseguir un litre de llet.

Mestres

Hi havia una associació que es deia quàquers, que eren americans i donaven menjar als que passaven gana per la guerra, ens portaven menjar, llet en pols, em sembla.

Bohigas

Va ser una experiència que recordo com una de les més xocants de la meva vida. I és que tot l’exèrcit espanyol, tots els polítics, tots els compromesos, tots els que formaven part d’un partit polític, tots els que estaven a favor de la república van passar per fugir cap a França pel carrer principal d’Olot. L’avalanxa de carros, de carrets de mà, de paquets, de matalassos, de famílies amb nens als braços va estar passant durant dos dies seguits nit i dia, unes masses enormes, una riuada de gent que anava cap a la frontera i que anaven deixant totes les coses que portaven perquè ja no podien aguantar més el pes ... Entre el dia primer i el dia segon de la fugida aquesta, tota la carretera o el camí que anava cap a França tot envaït per deixalles de la gent que hi havia passat. Recordo una màquina de cosir, matalassos, paquets de vestits, sabates velles i fetes malbé. Allò va ser realment veure la destrucció final i definitiva d’Espanya, que passava tota la rèmora, tota la misèria i tot l’abandonament pels carrers d’Olot. La meva única visió real de la guerra va ser aquesta visió tan dramàtica, que és la visió de la derrota.

Sunyer

Jo tinc l’experiència que ens en vam anar a casa d’aquests amics i vam acabar baixant pel carrer Major de Gràcia, que estava així d’atapeït, i tothom s’abraçava els uns amb els altres. Per què? Perquè s’havia acabat la guerra. Era igual si eres dels uns o dels altres. S’havia acabat la guerra.

Bonet

Vam tornar el dia 17 d’abril de 1939. Vam tornar embarcats des de Cadis i recordo el port de Barcelona que sortien els pals dels vaixells enfonsats encara quan vam desembarcar. Quan vam tornar de Sevilla jo pensava que tornaria a l’escola Blanquerna, pensava que les coses haurien tornat allà on eren, però no!

Sunyer

I el meu pare, que havia estat agafat a la txeca de Vallmajó i a l’Uruguai i a la Model, va dir “Són pitjor els que vénen que els que se’n van”.

Bassols

I el 39, així que va entrar Franco a Barcelona, el mateix dia van tancar l’escola. Els nostres pares ja havien pagat matrícules i tot. A punt de tornar-hi i ens vam quedar tots al carrer, no sé si érem prop de 600 alumnes. I els professors també. I llavors vam haver de buscar escola.

Mestres

El dia que va entrar en Franco el senyor Galí va passar classe per classe dient “aneu a l’administració que us donaran el pa i ja us diran quan heu de tornar”. I llavors vam anar allà tots amb la motxilla, ens emportàvem el pa i ja no vam tornar, perquè l’endemà ja es va tancar l’escola.

Gaju

Jo encara vaig deixar aquí la ploma estilogràfica i diverses coses i les vaig venir a recollir ja acabada la guerra. I em vaig trobar que aquí hi havia una caserna de la Falange. Vaig dir “Vinc a buscar això” i aquell va cridar “Cabo de guardia!”. El “cabo de guardia” va venir “Què vol vostè?”. “Miri, que jo era alumne d’aquí l’escola i tinc aquí unes coses. Em van deixar passar a recollir allò i ja no vaig tornar més.

Sunyer

I ja la van tancar, Blanquerna, i va ser l’escola Menéndez y Pelayo.

Entrevistes a exalumnes de Blanquerna, 2013

Documental Ensenyar a aprendre. De la Mútua Escolar Blanquerna a l’institut Menéndez y Pelayo