Barcelona 1925

Inici \ Història de l'educació \ Episodis \ Barcelona 1925: dia d'examen a l'institut

L’Institut era encara l’únic institut de Barcelona, al darrer pis de la Universitat, entrant per la porta de l’esquerra.

[…]

L’Institut era un edifici desmesurat, tot acrostonat i ple de brutícia. Feia pudor, Les bombetes il·luminaven un fanal trencat i ple de pols. Les escales eren de pedra, molt gastades. A dalt, calia esperar en un llarg corredor d’un estil com d’estació de tren, les finestres, amb els vidres bruts, els bancs, corcats, tallats, plens de greix. Les parets, d’un estuc tacat per successives obres de reparació i guixat pels nois, amb un alt arramblador pintat imitació fusta, amb batiments representant relleus d’imaginaris muntants i travessers. Vam entrar al despatx, on calia agafar o donar, no ho sé bé, la papereta d’examen. El típic funcionari sense afaitar, la taula de tres peus i l’altre amb una fusta lligada amb un cordill. La bata crua amb maneguins de roba negra. El paper assecant tot ple de taques. La pantalla verda. Els arxius polsosos. Els vidres entelats. Escopidores. Una punta de cigarret apagada enganxada als llavis.

L’angúnia feia venir ganes d’orinar. L’indret era indescriptible. L’orinador consistia en una paret de rajoles de València amb una canal a sota i un terra de ciment inclinat. Antigament es veia que hi havia hagut unes fulles de marbre gris separant compartiments, però totes eren trencades i només en quedava l’arrencament. Per rajoles i parets, tot era ple d’inscripcions amb visques i moris i dibuixos d’òrgans sexuals molt mal fets.

Els nois ens acumulàvem al davant de l’aula de física, atapeint-nos com animals que esperen anar a la menjadora. Molta pudor de suor i de pixats.

L’aula de física era molt gran, amb voltes sobre bigues de ferro. A les finestres, cortines negres. El terra, fent grades, de fusta, amb bancs i pupitres […] Era realment un tribunal de justícia. Els professors, vells, enfilats, com el tribunal de la Inquisició, dalt d’una tarima, eren impressionants.

Alexandre Cirici, Nen, no t’enfilis. Edicions Destino: Barcelona, 1972, pàg. 206-207