Va visitar García Lorca el Salmerón?

L’escriptor Joan Perucho, nascut el 1920, va ser alumne de l’institut Salmerón entre els anys 1933 i 1937. A les seves memòries, publicades l’any 1992 per Edicions 62 amb el títol de Els jardins de la malenconia, dedica algunes línies a aquesta etapa de la seva vida:

Per aquests temps (l’adveniment de la República), vaig ingressar a l’Institut Salmerón, que era un institut d’élite singular, amb professors progressistes i mètodes pedagògics moderníssims. Per primera vegada assistia a l’ensenyament mixt (noies i nois barrejats amb tracte igualitari) és a dir, s’obria una normalització  de la relació dels sexes.

Fèiem festes, s’organitzaven balls, excursions escolars, etc. Recordo d’aquests temps les classes de la senyoreta Ortega, les del senyor De la Puente, les de la senyoreta Comas, del senyor Marín i, sobretot, les del que després seria un filòsof remarcable, Eduard Nicol. Ens feia psicoanàlisi a classe, ens feia llegir Píndar o Riba, i introduí entre nosaltres el joc americà del bèisbol.

Pot resultar estrany que el professor de filosofia llegís poemes del grec Píndar (segles VI-V aC) o de Carles Riba, però cal tenir en compte que des de 1928 Nicol era secretari de la Fundació Bernat Metge i que, per tant, estava en contacte amb Carles Riba, traductor de poetes i prosistes grecs (Homer, Sòfocles, Eurípides, Xenofont, Aristòtil, Plutarc) i màxim responsable científic de la Fundació durant molts anys. Recordem que junts, Nicol i Riba, l’any 1936 van dur a terme les negociacions per salvar la Fundació quan la casa de Cambó de la via Laietana va ser ocupada per la FAI. Nicol va marxar de Catalunya el 1939 i va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on es va convertir en un dels filòsofs més importants del segle XX en l’àmbit hispanoamericà. Doncs bé, un dels temes centrals en el pensament de Nicol és, precisament, la relació entre la filosofia i la poesia, en especial a l’obra Formas de hablar sublime. Filosofía y poesía. Així doncs, és del tot versemblant que Nicol,  tal com afirma Joan Perucho, fes lectures poètiques a les classes de filosofia del Salmerón.

Una mica més endavant Perucho explica que el gran poeta espanyol Federico García Lorca va visitar l’institut Salmerón en una de les seves visites a Barcelona. Ho diu així:

Mirat a tants anys de distància, em sembla ara, tot plegat, un espectacle cultural una mica snob. Llavors, però, em produïa una visió màgica d’una aura transparent, com la que em produí Federico García Lorca quan ens llegí uns poemes a classe, invitat per Eduard Nicol. Tot això fou destruït. El 18 de juliol de 1936 esclatà la revolta popular, a conseqüència de la insurrecció de l’exèrcit, i començà la guerra civil que durà tres anys.

També recordo un poema de Manuel Altolaguirre sobre la mort de Federico García Lorca, a qui reveia parlant en aquella tarda de l’Institut Salmerón, abillat amb una camisa de color salmó i una explosiva corbata blanca, tot declamant els incisos  de “el lagarto y la lagarta con sus delantalitos blancos”. Vaig aprendre de memòria el poema de Manuel Altolaguirre.

Perucho no diu la data de la visita ni de manera aproximada, però les dates límit són l’octubre de 1933, moment en què va començar a funcionar el Salmerón, i l’agost de 1936, que és quan Lorca va ser assassinat. Perucho, però, sí que explica qui el va convidar -Eduard Nicol-,  què va fer -va recitar poesia- i fins i tot com anava vestit -camisa de color salmó i corbata blanca. La citació -“el lagarto y la lagarta con sus delantalitos blancos”- correspon al poema de Lorca El lagarto está llorando:

El lagarto está llorando.
La lagarta está llorando.

El lagarto y la lagarta
con delantalitos blancos.

Han perdido sin querer
su anillo de desposados.

¡Ay, su anillito de plomo,
ay, su anillito plomado!

Un cielo grande y sin gente
monta en su globo a los pájaros.

El sol, capitán redondo,
lleva un chaleco de raso.

¡Miradlos qué viejos son!
¡Qué viejos son los lagartos!

¡Ay, cómo lloran y lloran,
¡ay! ¡ay! Cómo están llorando

A MADEMOISELLE TERESITA GUILLÉN
TOCANDO SU PIANO DE SEIS NOTAS

Molts anys més tard,  el crític literari Julià Guillamon posava en dubte la història de la visita de Lorca al Salmerón convidat per Eduard Nicol, primer l’any 2015 al llibre Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació i posteriorment, el 2020, a un article a La Vanguardia. Guillamon explica que Perucho és l’únic que parla d’aquesta visita i que no hi ha cap document que certifiqui que hagués existit mai cap relació entre Nicol i García Lorca. Guillamon consultà les memòries de dos antics alumnes del Salmerón, Francesc Farreras i Jorge Reyes, va parlar amb la filla d’un altre exalumne, Marian Pinyol, i amb el fill del primer director del Salmerón, José de la Puente, i va consultar un expert en Lorca, Juan José Lahuerta. Cap d’ells no tenia cap notícia del pas del poeta andalús pel Salmerón. Lahuerta va explicar a Guillamon que durant l’estada de Lorca a Barcelona entre el 9 de setembre i el 2 d’octubre de 1935 Nicol no apareix en cap de les activitats que el poeta va dur a terme.  Per tot això Guillamón creu que Perucho s’ho va inventar molts anys després d’acabar el batxillerat “per posar la cirereta premonitòria a la seva biografia” i fa la reflexió següent:

De grans, alguns escriptors i artistes tendeixen a marcar dates mítiques en la seva formació: van conèixer aquell poeta, van visitar aquell artista: amb el temps va ser una influència. Amb la boca petita t’estan dient que estaven predestinats.

Segons el què explica Guillamon podem concloure que, en les afirmacions de Perucho sobre Lorca, estaríem davant d’una consagració poètica mitificada, dins de la tradició iniciada per Hesíode, el poeta grec, al segle VII aC:

Elles [les muses de l’Helicó] són les qui un dia van ensenyar el bell ofici de cantor a Hesíode, mentre pasturava els anyells al peu de l’Helicó divinal. I heus ací les paraules que m’adreçaren les deesses, les Muses de l’Olimp, filles de Zeus que porta l’ègida.

“Pastors feréstecs, éssers menyspreables, sou talment ventres! Nosaltres sabem adreçar-vos paraules fal·laces amb aparença de veritats. I sabem també, si així ens plau, deixar.vos sentir les nostres paraules veraces”.

Així van parlar les filles del gran Zeus de mots encertats. I van tallar una magnífica branca tendre de llorer i me la donaren per bastó, i van inspirar.me un cant diví...

Teogonia 22-32

En el text de Perucho les muses serien el poeta García Lorca i la muntanya de l’Helicó, l’institut Salmerón.  

Julià Guillamon explica que Federico Garcia Lorca fou un dels referents dels poetes i escriptors de la generació de Perucho, però que, a diferència d’altres escriptors de la seva generació com Nèstor Luján, Perucho no va parlar mai del poeta andalús abans de l’any 1991, que va ser quan va publicar les seves memòries.

Probablement mai no sabrem del cert si aquest episodi és un esdeveniment real o un recurs literari,  però el fet és que amb ell Perucho aconsegueix dirigir-nos cap a on ell vol, que és la figura i la poesia de García Lorca. Per a ell la literatura és un joc en el qual vol fer participar el lector. Ho diu així en l’entrevista que li va fer Jordi Cervera i que es va publicar al diari Avui el 25 de desembre de 2003:

“La literatura és una constant incitació a la lectura. Perquè, a més, la gent ho comprova, si el que jo dic és veritat o no: molta gent diu que Perucho s'inventa les cites, i no és veritat. Aquest exercici mental em porta a la complicitat amb el lector, que es transforma en una fura de biblioteca. I això em va molt bé...”

PERUCHO, Joan Els jardins de la malenconia. Barcelona: Edicions 62, 1992

GUILLAMON, Julià  Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2015

Entrevista de Jordi Cervera al diari Avui 25 de desembre de 2003